divendres, 3 d’abril de 2009

l'accent banyolí

Li deia a un amic meu que amb el pas del temps hem perdut l'accent. L'accent robust, feréstec, mesell de Banyoles. El testimoni el guardem amb una cinta d'aquelles de caset. Era un estiu de fa molt temps. Massa temps per les nostres avaries i per les nostres derrotes. Tan se val, no hi podem pas cardar re. El cas és que en Portbou duia una cinta magnetofònica dins el macuto. Avui la gent ja no duu cintes magnetofòniques ni macutos. Tan se val, no hi podem pas cardar ben re. El cas és que erem una colla i era istiu. Als istius hi havia molts dies i moltes nits que ja estàvem tips de tot, que no sabíem què fer. El cas és que davant de Can Portbou, a l'entrant de Plaça, ens vam posar a discutir sobre qualsevol bajanada. Nosatres podíem discutir de qualsevol cosa. I en Portbou per fer una prova o un experiment o per cardar el burro és va posar a grabar. Tenim aquella grabació com una prova que algun dia vam tenir setze anys i les veus no gaire formades, tenim aquella prova que un dia va ser istiu i que no teníem pressa per anar a dormir, tenim aquella provar per demostrar que en Portbou va ser propietari d'una cinta magnetofònica i d'un macuto on l'amagava. Vam discutir molt temps durant aquella nit d'istiu fins que el pare d'en Portbou ens va cridar l'atenció. Temps després va sortir el collons de cinta. Temps després vaig escoltar aquelles veus ercadalenques. I per damunt de tot em va copsar el nostre accent banyolí, intens, profund, silvestre, autèntic, de veritat, fort, rotund, golafre, esquitxador i matusser. L'accent que amb el temps s'havia anat gastant, el temps i les nostres anades amunt i avall, el nostre pas per Barcelona, les nostres amistats, les nostres influències, la televisió i els viatges, el cinema i les lectures. Com aquell istiu de discussions, com el macuto i el magneton d'en Portbou, com el seu pare cridant-nos des del balcó, com tot el temps del món, com les nostres veus escardelenques, com les nostres cares fràgils d'adolescents, com tot plegat, el nostre accent real de banyolins no tornarà pas més.

5 comentaris:

Joan ha dit...

Tens tota la raó. Jo recordo perfectament els primers dies que la tele3 va començar a emetre. Em va sobtar molt sentir com deien "tomàquet" i no el nostre "tomata" o "el Pere" per "en Pere" o fins i tot "entrepà", quan sempre n'havíem dit "bucadillo". Per això m'agradava molt parlar amb el meu avi i la meva iaia -al cel siguin ja- que enraonaven com jo abans que em passés el que ben bé dius que ens passa a tots. És una mica com quan tots vam començar a menjar pizzes (la iaia en deia "pinses" i no les va tastar mai jeje) quan abans només les coneixíem perquè sortíen a la pel·lícula ET.

Camarera! ha dit...

Mastegatatxes aviam si et deixes veure de tant en tant pel blog! I no diguis q no tens temps!!

En Samora ha dit...

Que se'm permeti, i dingú s'ofengui, per l'observació que ara faré.
Senyor Carnisser d'Orriols:
Poc m'importa si va anar vostè a estudiar a Barcelona o si es matricular al Montesori, el que si que m'agradaria puntualitzar és el fet el banyolí encara es parlar, fèquits que es parla i no pas poc. Òbviament, si vostè se'n va nar a la gran metròpolis i des d'allà ja passà a la masoveria de la varonesa Thyssen, no pot pas pretendre salvar-se'n de pagar aquet preu. Per mi car, ha pagat vostè un preu car.

Historia ha dit...

...i és el que jo us he dit sempre, que la parla banyolina no és sinò ramal de la parla altempordanesa.
En canvi a Sant Feliu, thysen o no thysen, ja parlen mig com de la Tordera. Al Gran Jefe segurament no li van arrabassar la parla a Barcelona, que allà se sent més anglès que cristià, clar i català. Jo per mi tinc que la va perdre als guíxols.
Samora, què gran que ets! et perdono aquelles bajanades que vas dir de Sant Celoni.

Clara ha dit...

recoi, quines coses més rares feu, els de Banyoles. El comentari publicat per Història és meu. Poc que he fet res, jo, perquè sortís així.