dimecres, 22 d’abril de 2009

Que no ens matin el Mam

Xisca de Gardi estem preocupats. És poc. Estem indignats, acollonits i realment molt i molt preocupats. Sabeu de sobres la facilitat que tenim per cardar-nos les coses a l’esquena, a tirar pel camí fàcil, a no mullar-nos ni sota la dutxa. Per no fer, ni tan sols fem escrits de més d’una cara, per no agafar flato. Però ara toca. Toca aprofitar aquesta vàlvula per deixar anar el pànic que ens ha entrat a tots plegats només de pensar que algú ens vol matar el Mam.
El Mam és Xisca de Gardi com ho és gairebé tothom qui s’hi aplega (explicaré perquè dic gairebé tothom). Sobretot sobretot, en Quer és Xisca de Gardi i qui fa mal en Quer també fa mal a la resta de la nostra parròquia.
Aquests darrers mesos, i per això deia gairebé tothom, el Mam ha rebut les visites periòdiques d’individus (sempre de dos en dos) obstinats a buscar-li les pessigolles i els tres peus al gat. Òbviament, quan algú es disposa a buscar defectes a les coses rarament marxa sense trobar-ne. Pregunteu-vos sinó quantes coses i cosetes no del tot ben fetes se’ns podrien imputar al cap del dia a cadascú de nosaltres. Però la vida, i més la convivència, no consisteix en això. L’ús estrictíssim de les lleis hauria de servir, només, per regular aquells aspectes que s’escapen de la lògica i la bona fe d’aquell qui pretén conviure amb harmonia i respecte. Ja som al cap del carrer: Amb bona fe, desig de bona convivència i respecte mutu no conec massa gent superi en Jordi. Això en el cas que realment alguna cosa en Jordi no l’hagués fet del tot bé.
És evident, penso jo, que a hores d’ara, que les vistes d’aquests turistes sancionadors no segueixen els criteris de rutinàries ni aleatòries. Entreveig, segueixo pensant jo... no, més ben dit, diviso clarament que al darrera de tot això hi ha algú amb suficient capacitat, més de poder que no social, d’organitzar-les i/o encarregar-les. Com que aquestes afirmacions són purament personals, com també ho són els pensaments al respecte de qui és aquest “algú”, permeteu-me que m’ho reservi per mi. Només afegir-hi que en el camp dels pensaments propis a voltes no necessito proves palpables per qualificar una acusació com aquesta de flagrant evidència. D’això res més.
Em consta que en Quer ho ha portat amb una discreció excepcional. Que durant aquests últims mesos ha buscat solucions per mirar de no ser una nosa per a ningú, i com és ell no m’estranyaria que encara a hores d’ara fos aquesta la seva opció prioritària. Tinc ganes de trobar-me en Jordi, de parlar-hi i que em tregui el neguit de pensar que pot estar-se plantejant deixar-ho córrer tot plegat. Reacció, d’altra banda, que no em quedaria més solució que entendre i acceptar vist que algú amb eines per fer-ho li vol fer tant mal.
El Mam és casa de tots. Al Mam la gent no s’hi baralla. A nostre Mam la gent xerra, riu, juga al futbolin, als dards i sobretot, s’hi troba amb altra gent amiga. El Mam no pot morir, i si mor que sigui per causes naturals, no per una asfixia dirigida contra un espai tan social i d’exquisida salubritat.
Amics, ara és hora de fer pinya amb en Quer, el nostre Jordi, el porter de l’Atlètic, el nostro olímpic, el mateix que primer amb el L7 i ara amb el Mam ha fet que molts joves no ens haguéssim d’anar a matar per les carreteres de la província en busca d’un lloc per reunir-nos a les nits que volíem i volem sortir a prendre alguna cosa.
Xisca de Gardi tanquem hermèticament files amb en Quer. QUE NO ENS MATIN EL MAM.

2 comentaris:

Sacutell ha dit...

Conflicte legal que es com dir “con la iglesia hemos topado” i sinó que ho preguntin al rei del rostit. Per mes que vigilis sempre et faltarà un paper i si et pares a comparar l’adrenalina et pot trair com si fossis un defensa del Reial guanyador de totes les coses. Mentre estant jo ignorant, desfilava a la Fila del Judios que per a mes INRI, militant amb el Moros Alcoians. Quina promiscuïtat..!

Sacutell ha dit...

¿Que conforma una ciutat?
¿Tots la veiem igual?
¿Com valorem el que te, el que ens ofereix, el que hem ajudat a fer o el que hem vist com el pas del temps i de les persones consolidava?
Serà segurament el pòsit del que les generacions han aportat i el temps i nosaltres hem respectat.
Coincidirem en valorar com essencials alguns espais, paisatges i construccions, però el que te un valor especial per cadascun de nosaltres serà diferent. ¿Un bar pot tenir categoria per afegir qualitat a la meva vida?
No podem valorar nomes objectivament les coses. Es el valor subjectiu el que marca la diferència. Els bessons son objectivament iguals però son les qualitats subjectives les que marquen la diferent personalitat.
Si cada poble te el mateix comerç franquiciat, el mateix interiorisme urbà. ¿Si tot tendeix a la uniformitat que es el que ens farà diferents? Seran els espais propis difícils d’objectivar, el que ens donaran per sempre la nostre identitat.