diumenge, 31 de maig de 2009

Busco babyolis

Fa dies que busco una babyoli i no la trobo enlloc. Aquesta maquieta creada per la ment inventiva d'en Julbe dels curtits ha desaparegut del mercat banyolí. Ens passa molt sovint: fem coses, fem bones coses i ens falla la part final de la promoció. Si a Hong Kong un xino hagués creat una maquineta similar, avui en dia aniria amb un carro d'or i saludaria al món des de la seva torre de cent pisos. En canvi la babyoli ha desaparegut. En Julbe va aconseguir un prodigi fabulós i fastuós: véncer el misteri de la santíssima trinitat de l'all i oli. Una salsa que es reserva només pels iniciats i que esquiva a molta gent. L'all i oli ha donat l'esquena a molts cuiners cèlebres. Jo estic segur que aquell noi de Roses que fa tantes coses rares no sap fer un allioli de part de bo. Però en Julbe s'ho va mirar durant molt de temps, i inventor de raça com és, va aconseguir trobar el forat del gat. Després es tractava de trobar-li un nom i se li va acudir fer un homenatge a una altre creació seva, la filla, de nom Bàrbara. El resultat és un petit electrodomèstic que integra modernitat i tradició, és a dir un motor i el grandíssim morter. L'oli es precipita a poc a poc i amb una precisió alemanya va parint la més sensacional de les salses mundials. Ja es poden posar a la cua la sala maionesa, el xató, la salsa dels calçots i tota la mandanga, però l'allioli és una divinitat que tots hauríem de venerar. Es per això que com un boig busco un lloc on venguin babyolis. Em podeu ajudar a sortir del mal pas?

divendres, 29 de maig de 2009

El senglar accidentat

L'actor de referència del cinema comercial banyolí (el cant dels ocells, honor de cavalleria) és a dir en Lluís Serrats ha patit un notable accident. Sortosament no hem pa' de patir i no hi ha res que no puguin curar a la Salus Informorum, on hi ha els millors metges de la carcanada del món i part de l'estranger (els Doctors Lloveras i Donay) El cas és que en Lluís anava una mica distret pel Turers i la moto li va fer el boig. Amb aquestes que va estrompassar i es va cardar una nata considerable. Es parla de que la trompada li han quedat uns quants ossos masegats i encara li costa moure una cama. En Lluís ja té per costum anar enguixat i no és pas la primera vegada que pren mal. Si a Hollywood e' normal que els actors es cardin plantofades amb els seus autos de fantasia, a Banyoles ja comença a ser habitual que la gent del cine, que les estrelles de la nostra indústria del celuloide, es fotin alguna berdelaga de tant en tant. Es clar que aquí, encara, no van pas amb cadillacs o chevrolets, perquè no els podrien pas aparcar enlloc i no passarien pas pel carrer Nou. Aquí les nates, com en el cas d'en Lluís, se les carden amb un Vespino que és el vehicle local per excel.lència, o la Velosolex o la Mobylette. De moment, en Lluís reposa a la Clínica i l'altre Lluís, el gran Carbó, li porta una mà d'entrapans de pernil perquè agafi forces i es pugui tornar a reincorporar al món del cinema. Es probable que els urbanos de Banyoles acabin muntant guàrdia davant la Clínica per evitar que els fanàtics d'Andergraund films entrin en tropell per saludar el seu actor referencial i acabin provocant un tangai de maria santíssima. Informem, doncs, que en Lluís reposa i només rep amics i no concedeix entrevistes ni que sigui perquè en Gadafi del Punt li pregunti coses sobre l'escudella.

dijous, 28 de maig de 2009

Taxi a Roma

La xiscagardiada del mes l'han provocat uns de Banyoles. La identitat dels quals s'ignora. Es veu que volien anar a veure el Barça a la final. I es veu que van trucar al camp d'aviació i no surtia cap avió. Es veu que van anar amb Generet perquè els hi deixés la barca Anna i en Generet va dir-los que el Terri encara no és prou navegable. Es veu que van voler llogar una TEISA i no van trobar cap xofer lliure. Es veu que endesemprés van intentar contractar un camió de pinso de l'Artigas però no van trobar dingú que els gafés el telèfon. Es veu que la dèria els va gafar fort, no sabien com sortir-se'n i es van posar a fer dit davant de la Flora. Dingú es parava. Desesperats, veient que el temps se'ls cardava a sobre, van anar fins la parada dels taxis i van fer venir un dels taxistes que llegia el nou estintolat al fanal. El taxista els va preguntar "on voleu que us porti" i ells, xiscagardians com tots els de Banyoles, van respondre "vet aquit, cap a Roma falta gent". El taxista, xiscagardià absolut, ni es va sorprendre, ni va fer cap cara rara, ni tan sols va arronsar una cella, va plegar el nou, es va repentinar la seva clenxa, i va obrir-los la porta del taxi. El taxi va entrar a Roma nou hores més tard. Els de de Banyoles van entrar al camp i just en el moment d'asseure's, l'Eto va marcar. Es això: arribar i moldre. En desemprés, els de Banyoles van adonar-se que s'havien endescuidat de dir-li al taxista que els esperés a la sortida. Van aixecar-se de l'estadi, van sortir a fora, i van estar buscant el xofer. El van trobar li van dir que fes voltes al camp fins que s'acabés tot plegat i van tornar cap dins. Just en el moment d'asseure's aquell noi que va ser fitxat amb un mocador de paper va cardar l'atre gol. Banyoles ja ho té això.

Us donem vint-i-quatre hores

Es veu que la policia italiana va fer parar un cotxe amb matrícula de la Vall del Llèmena. Llamamau: passen per italia terroristes, mafiosos i altra gent de mal viure i han d'anar a parar els de la Vall del Llèmena que són gent de part de bo i germans nostres, els de Canet d'Adri són els que tenim a l'altre cantó del Santuari de Rocacorba. Es veu que aquests homes anaven a veure el Barça a Roma. Cosa normal, per un altre costat, ja que si mai surts del Pla de l'Estany o de la Vall del Llèmena al menys sigui per anar a veure el Barça amb una final. Però els policies van desconfiar: el món és a l'inrevés si per comptes de dir-los "anem a veure un partit de futbol" els hi haguessin dit "anem a cardar una bomba a la casa del primer ministre" la resposta policial hagués estat "ja poden tirar, cavallers". El cas és que els malfiats van regirar l'auto per veure si els de la Vall del Llèmena portaven un míssil nuclear fabricat a Sant Gregori o un capçal nuclear fet a Granollers de Rocacorba. I van trobar, vet aquí, un parei de gabinets d'aquells que sempre s'han de menester: ja sigui per taiar llengonissa o per arrancar un enciam de l'hort. Els de la Penya es van explicar com gent decent, es a dir dient la vritat i para de comptar. Van dir: "no veieu que duguem aquests gabinets perquè els hem de menester per berenar". Però la policia es molt estirada per aquells verals i no es van creure la versió. Es devien pensar que els de la Vall del Llèmena volien segrestar la Reina d'Anglaterra i 'gafar quatre avions i estimbar-los a l'estadi de la Roma. Només volien berenar perquè els catalans, berenem, i que no ens toquin gaire els pebrots. Doncs la policia va gafar dos d'aquells homes de pau i els van cardar a la garjola. S'ha de ser burro per no creure's el que t'estan dient dos homes fets i refets, de la Vall del Llèmena, amb l'accent popular d'aquelles terres. Els homes no van poder veure la final i ara esperen judici. Llamamau: vint milions de mangants, criminals i traficants deixats anar i les presons plenes amb gent nostre. Xisca de Gardi avisa a les autoritats d'aquella bota eixuta: o deixeu anar els nostres germans o us fotem la bota al rec. No ens estem pas de manies, vindrem a buscar-los, si convé, amb podais, volants, xapus, tràmecs, pics i pales, cavics, rasclets, una cosetxadora nuclear, una màquina de batre que llança missils terra-paier, dos tractors amb aire condicionat que ruixaran xisca i una mà de morter-formigonera que aspergirà allioli per tot Itàlia. Esteu avisats.

dimecres, 27 de maig de 2009

L'esqueletu

Em van explicar una història i no sé si es certa. Com que no sé si és certa, jo l'explico, pel que pugui passar. El cas és que després de la guerra i en uns estudis de Banyoles hi havia un esqueletu per ensenyar anatomia i aquestes coses. Abans ja es feia: hi havia un interès per la ciència anatòmica més o menys proporcional a la por a ensenyar les parts més roentes del cos. Es a dir s'aprenia tots els moviments de la vena aorta o dels capil.lars i no se sabia com eren unes metes o una titola. El cas, doncs, és que els nanos jugaven amb aquell esqueletu que, per més senyes, era de part de bo. Perquè als estudis ja ho tenien això: si calia, es podia aconseguir un esqueletu de vritat i deixar-se de mandangues i pulecres. Ara tot seria inventat pels ordinadors que són els nous escapularis dels dies d'avui. L'esqueletu dels estudis d'on havia sortit? No havia pas sortit del fossar del cementeri, no us ho cregueu pas. Havia estat propietat d'un dels soldats del tabor de regulars que havien entrat a Banyoles amb els nacionals. Digue-m'ho clar i català: l'esqueletu era d'un moro. Perquè els nacionals, en el fons, eren un poti-poti de forasters increïble. Moros i navarresos formaven les columnes dels ocupants amb algun fixista local, tot s'ha de dir. Així la major part dels de casa rebien el nom de rojos i els de fora, nacionals. El cas és que el moro de l'esqueletu, segons males llengues, va fer més eixeres del compte a una banyolina. I els mateixos nacionals se'l van polir. Devia ser una noia d'ordre perquè si hagués estat la filla d'un "refractario al regimen" encara l'haguessin condecorat. El cas és que l'esqueletu va acabar a la classe i els nanos li aixecaven el braç i cridaven "arriba España". Voleu millor representació per un règim carnisser que un esqueletu amb el braç enlaire i cridant amb veu infantil "Viva España"? L'Esqueletu devia ocupar un racó de la paret, en la mateixa paret que es penjava la foto d'en Franco i la d'en José Antonio. Llamamau: mai donarem prou gràcies a Déu per no haver-nos fet viure aquells dies grotescos i terribles.

L'assignatura pendent.

Sóc d'aquells que milita del pensament que a les escoles d'avui en dia, per no parlar ja de les d'èpoques reculades, s'hi perd molt el temps. No interpreteu aquest meu entrar com una mostra de rebuig i censura a la docència i pedagogia, ans al contrari. Vull dir, que em sembla que el total de l'impertiment té massa gust de pa i poc de formatge. Poc gra i molta palla que a l'hora d'anar pel món no ens servirà per massa res, a no ser que dipositem totes les nostres esperances a participar en un d'aquests concursos d'avui dia que no avancen ni a tiros, que per fer-te quatre preguntes absurdes s'hi tiren tota l'hora mentre fan pujar i baixar els focus i la musiqueta.
En canvi hi ha matèries que haurien de ser troncals, obligatòries, inevitables i ineludibles (estaràs content Mastegatatxes amb tant de sinònim) sense les quals la gent no hauria de poder sortir de casa.
Una d'aquestes es podria dir: "Ciències de l'encardar-se'n d'un mateix". Hi ha un pet de gent que no en sap i ho trobo greu.
Encardar-se'n d'un mateix ensenya fins a quin punt pots encardar-te'n dels altres sense fotre't de quatre potes al pati del mal gust. Nocions en aquesta matèria t'ajuden a viure harmoniosament amb una vintena de quilos de més o centimetres de menys, amb una clova plumada, carregat de diòptries, una cama més curta que l'altra i a conviure amb el fer-se vei.
Un dia sentia parlar una actriu còmica andalusa fisicament no massa agraciada. Conversava amb un directiu-presentador de la Sexta al qual deia: "Mira si soy fea, que cuando paso por una obra los albañiles se ponen a trabajar" i afegia "Pero la suerte que tengo de ser yo la fea, és que me veo poquito la cara".
Encardar-se'n d'un mateix sovint evita que ho facin els altres. De ben segur que de tota aquella colla d'anglesos borratxos que corren avui pels carrers de Roma, aquells qui més controlin aquesta disciplina, més bona tornada cap a l'illa gran tindran.

dilluns, 25 de maig de 2009

En Vaqueta ja és a Roma

La final de la xampinyons havia de tenir present a Xisca de Gardi. Conscients que una apoteosi d'aquesta índole, vam confiar a en Vaqueta l'ambaixada del partit Sant Martirià a la capital vaticanesca. En el sorteig d'entrades hi participaren vint milions de socis, quinze milions d'abonats, quaranta milions de simpatitzants i un nombre desconegut de pardularis, passavolants i tarambanes. En cap moment vam dubtar que Xisca de Gardi seria entre els escollits. En cap moment vam tenir por que en Vaqueta es quedés sense entrades. I això que en Vaqueta per no ser no és ni del Barça, ni li agrada gaire el futbol ni sap que és la Xampinyons. Però el cas és que va estar entre els escollits: no ho dubtàvem. Després va venir la part més difícil: la logística. Es comentava que a cap lloc d'Itàlia quedava una habitació d'hotel i s'havien exhaurit tots els passatges en carro, globus, avió, transatlàntic, meca, patinet i burro. En Vaqueta va moure fils. No teníem cap dubte que aniria trucant-nos per avisar de les gestions i els recados. Va aconseguir passatge amb avió en cinc minuts. Estem segurs que la companyia d'aviació va anul.lar quinze o vint passatges perquè en Vaqueta tingués lloc. Xisca de Gardi s'obre camí a la selva, si convé. Després va venir el que semblava impossible: trobar un lloc per dormir a la capital romana i en un lloc cèntric i decent. Aquí ni Xisca de Gardi donava cinc cèntims pel seu enviat. Fins i tot el Gallegu, el rei de l'optimisme de Finisterre, feia cops de cap dient que en Vaqueta aquesta vegada no se'n sortiria. Però la sort de ser de Banyoles és un capital mai inventariat. Ser de Banyoles és un luju, una benedicció, un misteri. En Vaqueta trucà per fer-nos saber que ja tenia habitació a la residència del Casa Nostra de Banyoles a Roma. Milions de persones dormiran al ras, milions de persones traginaran la seva son per la llarga nit romana, hauran d'acontentar-se en fer un cop de cap a l'estadi o de dormir en qualsevol comuna italiana. En Vaqueta, no, ell és un senyor i com un senyoràs dormirà al Casa Nostra amb fotos del seu carrer Nou i del capvespre a Estany. Serà l'únic que anirà a l'estadi ben menjat, havent-se polit una ampolla de vi italià i fart de pizza. La resta a beure cervesa, a torrar-se al sol i a menjar patates de xurrero. Xisca de Gardi, quan s'hi posa, no s'hi posa pas per poc. En Vaqueta ja és mentalment a Roma per animar al seu equip. Des d'aquí l'avisem que el seu equip és aquell que va guarnit de blau i grana. No fos cas que no sabent de què va això de la xampinyons, animés a l'altra equip. Perquè, a fé de Déu, que l'equip que animi un de Xisca de Gardi, guanyarà.

dissabte, 23 de maig de 2009

sobres sorpresa Peraferrer

No hi tinc clar: la memòria juga a la confusió i a l'engany. Però en penso que l'establiment d'en Peraferrer era, en principi, una barberia. Estava situat al capdamunt del carrer Major just quan aquest carrer comença a tenir la fesomia de Mercadal. Era una botigota fosca, humida tirant lleugerament a rònega. L'aparador era senzill, d'una austeritat de posguerra, amb prou feines cobert per sis o set sobres sorpresa. Els sobres sorpresa eren una meravella: eren de paper del dur i venien colorejats amb mil batalles: la batalla "d'Iwo Jima" anunciaven i veies pintades tot un seguit d'explosions i d'exèrcits que avançaven entre el foc creuat. En Peraferrer era dels únics que disposava d'aquells sobres sorpresa on a l'obrir-los et trobaves amb una tirallonga de plàstic i un seguit de soldadets minúsculs que havies d'anar despenjant. Els soldadets tan podien ser japonesos, americans, britànics o nazis. Tots protagonistes, això sí, de la segona guerra mundial perquè de les altres en aquella botiga no en tenien. En Peraferrer s'havia quedat a Stalingrado i a Odessa, a les platges d'Iwo Jima o a les selves de Birmania. Els preus d'en Peraferrer també eren antics i per quatre xavos et podies comprar una infinitat de sobres. Gràcies a ell, la meva casa era un infern bèlic, una explosió continua, una batalla incessant. En Peraferrer arrodonia el seu negoci venent algun cromo de futbol i tabé novelutxos estil hassanyes bèliques. No vaig veure-hi entrar gaire mai ningú en aquella botiga. A vegades, pensava que aquell establiment l'havien posat perquè en Portbou petit i jo compressin els nostres sobres sorpreses i completessim totes les batalles del món. En Peraferrer, crec, ja deu ser al cel dels justos. I en el cas d'ell no m'estranyaria que reposés al costat dels herois d'Stalingrad o d'Odessa, els que van frenar l'avenç de la bèstia sobre Europa.

divendres, 22 de maig de 2009

La muntanya de l'ampolla

M'ha vingut de gust, en acabat de llegir la lletra formidable del Comitè d'Orriols, de posar-me a escriure ben bé quatre ratlles sobre la muntanya de l'ampolla. És ben cert que no tinc esma per descriure la magnitud d'un dels paisatges més ferms del planeta. Però també ho és que, de Can Lero estant, una mica escorats cap a Rocacorba, la claror de l'estany descriu una imatge de gran bellesa. Sóc aquí, ja us ho dic ara, per recomanar-vos, amb la màxima humilitat que em va ser regalada al carrer de la Canal, que si mai en teniu l'oportunitat, us reserveu un banc de pedra a mig camí de Can Generet venint de Can Lero. Us dic que seieu i que espereu la posta de sol. I serà llavors, quan la llum se'n vagi cap als boscos de la Garrotxa, que veureu en la simetria de les muntanyes que mamen amb el puig de la Gitana, el dibuix d'una ampolla mig líquida mig boscosa que es va fonent a contrallum. I en aquell moment, probablement, pensareu que no hi ha enlloc més saludable per viure que Banyoles.

En Cargol

Ara que parlem de la policia local deixeu-me fer un petit homenatge a la figura d'un home de peu pla que un dia va ser urbano: en Cargol. En Cargol abans que res, abans que empleat municipal, era fill de la Banyoles pagesa. I això, per nosatre, és un distintiu i un honor de part de bo. Es va fer policia local però ell ja havia mamat tot el senderi i tota la saviesa de la gent del poble ras. L'uniforme, per tant, no li va pujar al cap. Abans que imposar-se fent servir la llei i l'autoritat, dos conceptes tibats i estirats, convenia per l'ús del saber estar, del seny, del senderi. Et podia trobar amb els amics cridant i fent el vestrús i en Cargol avisava "nois, no hem pas d'anar a dormir" o "ja sou una mica grans per fer el senglar" o "conec el teu pare" i amb això ja podíem donar per acabada l'animalada. En Cargol sense estudiar-s'hi va inventar això tan suat del policia de barri o el policia de proximitat, ell era el policia del poble perquè era del poble, perquè abans que posar muntes ja havia plantat ais, i abans que patrullar ja havia traginat fems, i abans que procurar per la llei havia procurat per l'hort. Ell coneixia la gent i la gent el coneixia a ell. I en aquest entreparents que és Banyoles es movia com un sol en un rec, fluidament, amb el corrent favorable. Altres han d'ensenyar la placa per imposar-se i han de fer-se l'estirat, en Cargol no li calia ni una cosa ni l'altra: el respecte se'l guayava per la seva bohomia i per la seva condició de ser un dels nostres, i un dels que s'honoren i respecten: els nostres pagesos. Per comptes de tantes lleis i tantes proves, els municipals de Banyoles haurien de passar tots per l'escola de Can Cargol, allà aprendrien tot el que cal saber per ser un pagès de Banyoles i, per tant, un perfecte servidor del poble, la terra i el cel. Visca nosatres i els que són com nosatres.

dijous, 21 de maig de 2009

La plaça del teatre

Han esbudellat la plaça del teatre perquè la volen fer peatonal i tot això. Allà on abans hi havia l'estesa de bicicletes d'en Babeca ara està tot potes enlaire. Sembla que hagi patit un bombardeig. L'únic que queda és la font mig aixecada i un parell d'abres que s'estintolen com dos parroquians de Can Gasparich d'abans. Es veu, jo no hi entenc pa ben re, que han sortit els fonaments de l'antic teatre. Per més que sembli mentida, a la plaça hi havia un teatre. I és per això que se li va canviar el nom i de plaça antiga va passar-se a dir plaça del teatre. A Banyoles som així de parits. Hi ha qui es pensa que el Passeig de la Indústria deu el seu nom al Passeig d'en David. I així anar fent. El cas és que quan van aixecar la plaça del teatre i va córrer la brama que havien sortit els fonaments de l'antic teiatru es va veure per aquells verals un parell de personatges. Dos homes prims i amb ulleres, l'un més granat que l'altre, que fotien el nas pels fonaments de pedra. A simple vista podien ser confosos per arquitectes que revisaven les obres o per arqueòlegs que volien entendre-hi en troballes. Re d'això. Eren gent de la faràndula, un parell de comediants. Eren en Quel Torrent alias Mantu i el de Cal Cisteller, o sigui en Joan Olivas. Es veu que els comediants han reprès la seva inacable història del teatre banyolí, obra que continua empantanegada en la primera meitat del XIX i de la qual ja deuen portat escrits quinze o vint mil pàgines, això tirant curt. El cas és que van interrompre el treball per anar a veure les obres. I jo sospito que es devien pensar que trobarien alguna foto dedicada , alguna peluca de comediant o algun retall d'una vella obra. Es veu que s'hi van estar llarga estona per veure si enmig d'aquell gavadal de runa veien alguna cosa interessant. El cas és que després d'una estona, van tornar a la feina i ja podem dir que algun dia, l'any no el sabem, aquests dos ens il.lustraran amb la seva història del teatre banyolí

Fa el cas que vol

Trencat rumors i diàlegs de safareig, podem dir amb certesa que en Mastegatxes e' viu, ben viu. No li passa pas ben re i té el cap clar i la llenga llarga. Vam dinar amb aquest cavaller i vam poder veure que gana no li'n falta pas, i que té la xerrera de sempre i a fe de déu que ens va fer quedar com senyors. En Mastegatxes, ho vam comprovar per les trucades que rebia, va a coll ple de trebai. Se'n fa un fart. Amb això volem dir que de manra no en té pas. Una atra cosa és que escrigui. En Xabanet petit li va preguntar pel Xisca de Gardi i en Mastegatxes va arronsar l'espatlla. Sap arronsar l'espatlla amb una elegància finíssima i es treu les puces del cim amb un aire mig aristocràtic mig tarambana que només ell sap fer. Fa el cas que vol, vet aquí. I no hi ha pas maneres que s'acosti en aquestes pàgines i faci alguna cosa de profit. Ni que el matessin, ho faria. Perquè ell està amb aquesta ceba que no té ideies i que no li revé re, ben re, i que està més sec que un bacallà estovat al sol. Com si els atres en tinguéssim gaire d'ideies: només s'ha de veure el que escriu en Samora! En cabat vam despatxar-nos unes faves ofegades de Can Xabanet que s'haurien de recomanar a les pàgines de la Bíblia, per posar un exemple de publicació decent. Les faves i els pèsols estaven en el seu punt i culminaven una conversa amb l'amic Mastegatxes interrompuda, com ha de ser, per les sàvies aportacions del nostre assessor en el laberint de l'economia: en Jimmie. En cap altra restaurant del món el servei pot parlar-te amb llum i resplendor sobre aquesta foscor del món de les finances. Després ens vam despatxar calamars a la romana i el nostre ministre de les economies del món va avisar-nos que això de les branques verdes és una mentida i que la cosa va per llarg. Pot caure'ns el cel per barret però no us pensessiu pas que aquests avisos són dits amb l'agre to de l'apocalipisi. No. Aquí la fatalitat i els mals averanys formen part de la nostra tradició pagesa: una barreja de tantsemenfotisme i d'ironia rústega. Així ha de ser. Can Xabanet: faves ofegades i consells d'economia de la vida.

dissabte, 16 de maig de 2009

Fonda Comerç

Si la Fonda Comerç estigués a Barcelona, per dir alguna cosa, tindria quatre novel.les, vint pel.lícules, un programa de tele fixe, i un poema d'en Sagarra i una obra de teatre de qualsevol titellaire. Però vés per on la Fonda de Comerç és de Banyoles i dingú, dingú, li dedica cap homenatge seriós i cap escrit que valgui la pena. El Jutge Banal, i la resta de la seva família, són els regents de la Fonda Comerç. I ja amb això n'hi ha prou perquè el jutge Banal és sinònim de fer les coses amb el cor, i amb el seny del cap, i amb les bones maneres de la banyolitat ben entesa. El jutge Banal és home ponderat, de parlar reposat, i d'idees raonades i enraonades. Es per això que porta la Fonda Comerç amb devoció i amb respecte cap a la tradició. Si empenys aquelles cortines del carrer Hysern t'obres pas a un món invariable, immutable, que ha estat aliè als canvis salvatges del temps i a les modes imbècils. La tradició t'espera a l'altra costat. I pots viure la Fonda Comerç com s'ha viscut sempre a Banyoles: amb un tracte entranyable, et sents a casa, perquè això és el que val la pena dels locals de part de bo: són casa nostra, són nostres, són per nosatres i els que són com nosatres. Fum de puro, diaris esportius, la tele encesa, els plats que viatgen cap al menjador. El jutge Banal al capdavant de les operacions i la seva senyora lluint sempre un somiure diligent, elegant, tocat amb un repunt de noblesa. El jutge Banal mobent-se amb discrecció, pausadament, sense perdre mai la compostura. Es la Fonda Banal càtedra i universitat de l'hostaleria, de l'hostaleria ben entesa: que neix de l'hospitalitat, de l'atenció als passavolants, forasters, estadants, i paisans. Verdura pels malalts que nosatres, si podem, dinem a la Fonda Comerç. A Can Banal. I avui pau, i demà glòria.

Avui tots a Sant Miquel. Amunt Atlètic!

Avui l'Atlètic s'acomiada de la temporada. Tot i que ho fa a domicili, podem celebrar que serà un punt i final de temporda a casa d'uns amics. Tan amics que fins i tot gosem convidar-vos-hi a tots. Juguem a Sant Miquel de Campmajor i això comporta una oportunitat com poques de marxar a mig matí, arribar-te fins a Falgons a veure qui carda el cap més gros i fer temps per anar a dinar al nostrat Hostal de Sant Miquel.
El partit d'avui és molt important. Ho és per múltiples raons. La primera perquè es tanca la temporada que serà recordada pel neixament de la nostra millor cervesa. Vital perquè si no ho podem evitar, el nostre porter titular penjarà els guants aquesta mateixa tarda. Crussial perquè per primera vegada després de l'operació en Marc Cortada reapareixerà a les grades animant l'equip del seu cor i també perquè és l'últim partit oficial de l'Atlètic, almenys en un temps, en que veureu en Pere Joan i la Palo amb cara d'haver dormit més de tres hores seguides.
Per tot això i què collons!, perquè juga l'Atlètic, us esperem a tots a les 4 de la tarda a Sant Miquel de Campmajor.

Els cotxes de la Policia Local

Fent un esforç no massa gran (no n’he fet mai cap d’aquest tipus) seria capaç de recordar gairebé tots els “autos” que ha tingut la Policia Local de casa des que corria pels carrers amb un nas ple de mocs a menys d’un metre de terra. Els primers que recordo eren, 4L. Aleshores anaven de conjunt amb la Benemèrita i si no m’etivoco en tenien un parell cadascun.
D’aquells 4L dels que ja hem parlat força alguna altra vegada es va passar a dos Ford Escort que diria que pudé els van fer allargar un pèl massa, doncs no acabo de tenir clar que un cop acabada la seva tasca al servei de les forces d’ordre públic els quedessin forces per assumir la següent fase vital i natural de prestació de servei a tasques tècnico-administratives de la casa gran, unes tasques que per les quals ja no es precisava un nivell mecànic i tecnològic tant exigent.
D’aquests vehicles francesos es va passar a dos alemanys i un que no sabria pas dir d’on coi era, però aquella furgoneta en forma de franfur capaç de passar pel carrer Sant Pere amb les portes obertes i sense tocar “cantos” no podia ser d’enlloc més que de Japó o Corea del Nord.
D’aquests dos alemanys, Opel Astra, en recordo el brillant encert de qui va decidir batejar-los. El primer es va dir P-1 de patrulla número 1, suposo, però el segon... ai verge santa amb el segon... Clar, òbviament es va dir P-2. Recordo que amb els amics havíem parat alguna vegada als agents que pilotaven aquest segon per preguntar-los qualsevol bajanada prou difícil de respondre com perquè aquests haguessin de consultar-ho a central. Llavors els agents agafaven aquell micròfon amb forma de màquina d’afaitar i deien: Pedos a central, pedos a central, i això ja ens tenia mija tarda enriolats.
Després d’aquests s’han anat succeint altres cotxes, s’ha tornat a marques franceses, s’ha ampliat la flota, un grapat de motos, alguna bicicleta i s’hi han incorporat aquella gent tan amable que se’t enduen el cotxe amb una gruota de joguina per guardar-te’l al dipòsit municipal, no fos cal que te’l robessin...
Fins la setmana passada, però, no havia vist res més suficientment destacable com per tornar-se’n a recordar del poc oportunisme banyolí amb temes relacionats amb el vehicles municipals. Deu fer un parell de setmanes que s’ha estrenat un nou vehicle i amb tota la mala sort la seva matriculació ha anat a coincidir amb la següent successió de lletres a la placa: GLP. Tu llegeixes aquestes tres lletres i de ben segur que la primera paraula que et ve al cap i que les conté en rigorós ordre de consonants és la mateixa que li hi ha vingut a molta gent i la qual cosa ja ha provocat que algú, i fins i tot dins altes esferes municipals, ja parli del nou GLP de la Policia Local de Banyoles

dimecres, 13 de maig de 2009

dissabte, 9 de maig de 2009

Els nostres pares, la nostra terra

Anàvem amb el pare a l'enterro d'en Joan de Can Quintana, fill del popular barri de Mata. Conduiem en silenci per les carreteres comarcals. Pel pare en Joan pertanyia a la memòria dels seus primers dies a Catalunya. En Joan era un home valent, de part de bo, de peu pla. Passàvem per Mata i el pare va reconèixer en Pep de Ca l'Hereu i va dir "retira a la seva mare". Vam deixar el cotxe prop del tanatori i vam avançar sota el sol i entre els primers rostres coneguts. Jo recordava la primera vegada que m'havia trobat amb en Joan. El coneixia de sentir parlar el pare. I el primer dia que vaig parlar amb en Joan de Can Quintana es va emocionar perquè jo m'havia fet de la corda d'en Macià i d'en Companys, i va dir-me, emocionat, "estic content que un fill d'en Miquel estigui ara amb els meus amics". Aquesta frase, aquestes paraules llançades amb el cor, em van rodejar durant tot l'enterro. En Pep de Ca l'Hereu va parlar, també emocionat, i va dir que se'n recordava d'en Joan treballant a l'era al costat del seu pare, i que recordava com en Joan parlava animadament amb el seu pare, i en Pep de Ca l'Hereu, amb un nus a la gola, remarcava que un fill i un pare poguessin parlar animadament, com un parell d'amics, enmig de la feina. Va sonar el Cant de la Senyera i vam recordar l'home que seguia somiant contra tot, per una Catalunya plena, per una Catalunya lliure, per un terra que ell treballava amb devoció, amb enyor pels que ja no hi eren. Vam acomiadar-nos de tots els amics del pare. I vam tornar a conduir per carreteres sota el sol i vaig recordar les paraules d'en Pep de Ca l'Hereu i vaig parlar animadament amb el meu pare, com en Joan de Can Quintana feia amb el seu pare. Als nostres pares, respecte. A la nostra terra, respecte. Aquest és, en definitiva, els únics capítols del nostre manament. Sí, Joan, continuo amb els teus amics, continuo respectant el pare, la terra, i tota la gent que ens envolta. I quan passo pel cel de Mata, on tu ets al costat del teu pare i de tots els que no hi són, crido ben fort l'única consigna possible: "visca la terra, la nostra terra"

dimecres, 6 de maig de 2009

Memòria del comerç i la indústria

Repassem la guia turística de Banyoles i comarca de l'any 1948. Des de llavors ha plogut, nevat, pedregat i ha sortit boira i ha fet sol. A la part final de l'almanac hi trobem tot ple d'anuncis que ens remunten a l'època i a negocis que ja no són entre nosaltres i altres que encara aguanten. La contraportada és de la sempiterna Chocolates Torras amb un eslògan fastuós : "difunden por doquier el nombre de Bañolas". Cert, ben cert. Més anuncis: "Joaquin Puig. Tecnico en radio y electricidad. Le transformará su radio antiguo (sic) en un moderno receptor con garantía". Això sí que és fer meravelles. Un altre spot: "confiteria pasteleria Miguel Boix primitiva casa de las tortadas de almendra". Lluitant per la paternitat. En competència amb "Confiteria y panaderia Jaime Mercader. Tortada de almendra". Un anunci espectacular, foto d'una pesquera i diu així: "terraza flotante Hermanos Corominas. Servicio de barcas de alquiler: vela, motor, remo." Genial. Un anunci revelador: "Maderas Llorens SL (antes Branyas i Gallifa S.L) fabrica de aserrar. báscula pública de fuerza 25.000 Kg". Un altre espot que llegim a la guia i que recordarà l'amic Sacutell: "Recadero de Bañolas. Rafael Cros". Un altre dedicat als Castañer: "Fabrica de alpargatas Castañer y Serra S.L". Un altre dedicat al gran Quer: "Artistas! materiales para oleo y acuarela. Bastidores, pincelería cerda, buey y marta. Paletas tubos (gama completa) telas en blanco y gris. Papeles acuarela "guarro". aceiteras. bidones. Raquetas. Aceite nueces. barnices. cartones entelados. estuches. acuarela para escolares". Tot plegat signa Drogueria Lorenzo Quer. Recordant el gran hotel Flora: "Restaurante Bar. Premiado en el V Concurso de Hoteles con Diploma y Medalla de Plata por la Sociedad de Atraccion de Forasteros de Barcelona y Placa del Automovil Club de Cataluña". Un anunci fenomenal que diria en Mastegatatxes: "Taller mecánico de reparación de calzado (rapid) y de teñidos Francisco Llorens. Concesionario en Bañolas del parche invisible para agujeros de sus zapatos". Una indústria emblemàtica que ja ha desaparegut : "Fabrica de yeso. cemento armado. piedra artificial. materiales para la construccion. Esteban Agustí. Depositario en Bañolas y comarca de los materiales "Pizarrita". Un anunci del qual ens agradaria tenir més informació perquè no en sabíem pa ben re': "Al visitar Bañolas no dejen de saborear su especialidad Gran Licor Estomacal "Boccatti" es una exclusiva de la casa Juan R. Salles". També s'hi anunciava el Cronista: "Antonio M Rigau Representante de Asociacion Mutual de Seguros Layetana. Viajes. Internacional Expreso". Ja s'obrien camí amb les carrosseries: "Taller de planchisteria Miguel y Vicente Sarquella. Especialidad en pullmans de gran lujo y carrocerias metálicas de todas clases". El Cine Moderno s'hi anunciava amb un avís precís: "el más antiguo de los locales de espectáculos públicos de Bañolas. Una tradición, una constancia y un contacto contínuo y directo de la empresa con el público, lo han convertido en el más prestigioso y de raigambre popular. Modernos equipos de proyeccion y sonido. Siempre las mejores películas. Siempre los mejores programas." L'elegant Grilló també tenia un recordatori "Cerveceria Canadell. Granja Canadell". Un de més rural : "Juan Bosch Costa. Parada de sementales. Caballos y garrañones escogidos de las mejores razas". Un de l'Estany: "Barcos de Alquiler. José Roura (alias Xalet) Guia y acompañante para pasear por el Lago, visitando los más bellos rincones. Con la debida antelación puede escargársele la preparación de cebos y "amanyagades" para la pesca. Visiten en su Pesquera los magnificos ejemeplares de carpa pescados en el Lago (16 a 20 kilos) " L'avantpassat de la Ramona. I ja per acabar "Lejía el Guerrero. Blanquea y desinfecta perfectamente. De venta en los buenos establecimientos. Depositario en Bañolas: Martirián Pararols. En fi, això és esperit comercial.