dissabte, 9 de maig de 2009

Els nostres pares, la nostra terra

Anàvem amb el pare a l'enterro d'en Joan de Can Quintana, fill del popular barri de Mata. Conduiem en silenci per les carreteres comarcals. Pel pare en Joan pertanyia a la memòria dels seus primers dies a Catalunya. En Joan era un home valent, de part de bo, de peu pla. Passàvem per Mata i el pare va reconèixer en Pep de Ca l'Hereu i va dir "retira a la seva mare". Vam deixar el cotxe prop del tanatori i vam avançar sota el sol i entre els primers rostres coneguts. Jo recordava la primera vegada que m'havia trobat amb en Joan. El coneixia de sentir parlar el pare. I el primer dia que vaig parlar amb en Joan de Can Quintana es va emocionar perquè jo m'havia fet de la corda d'en Macià i d'en Companys, i va dir-me, emocionat, "estic content que un fill d'en Miquel estigui ara amb els meus amics". Aquesta frase, aquestes paraules llançades amb el cor, em van rodejar durant tot l'enterro. En Pep de Ca l'Hereu va parlar, també emocionat, i va dir que se'n recordava d'en Joan treballant a l'era al costat del seu pare, i que recordava com en Joan parlava animadament amb el seu pare, i en Pep de Ca l'Hereu, amb un nus a la gola, remarcava que un fill i un pare poguessin parlar animadament, com un parell d'amics, enmig de la feina. Va sonar el Cant de la Senyera i vam recordar l'home que seguia somiant contra tot, per una Catalunya plena, per una Catalunya lliure, per un terra que ell treballava amb devoció, amb enyor pels que ja no hi eren. Vam acomiadar-nos de tots els amics del pare. I vam tornar a conduir per carreteres sota el sol i vaig recordar les paraules d'en Pep de Ca l'Hereu i vaig parlar animadament amb el meu pare, com en Joan de Can Quintana feia amb el seu pare. Als nostres pares, respecte. A la nostra terra, respecte. Aquest és, en definitiva, els únics capítols del nostre manament. Sí, Joan, continuo amb els teus amics, continuo respectant el pare, la terra, i tota la gent que ens envolta. I quan passo pel cel de Mata, on tu ets al costat del teu pare i de tots els que no hi són, crido ben fort l'única consigna possible: "visca la terra, la nostra terra"

8 comentaris:

Sacutell ha dit...

En Joan de Can Quintana es en Joan de Mata? El primer batlle d’aigües elegit democràticament i també un dels fundadors del Casal Independentista?

Comitè d'Orriols ha dit...

El mateix, conegut en ambients polítics com en Joan de Mata, però a Mata era en Joan de Can Quintana, com passa a tants llocs del nostre país la gent agafa el nom de la casa.

Sacutell ha dit...

Un altre amic que alguns no l’hi hem pogut dir el que sentíem.
A vegades els homes ens fa por demostrar sentiments perquè no sens prengui per dèbils. No podem plorar en públic i no podem demostrar segons què. Seria cursi... i així anem, fins adonar-nos que en Joan ja no hi es i no he tingut prou temps de demostrar-l’hi que l’estimava, i com ell i la seva família, varen ser un aixoplug de llibertat en temps difícils.
En Joan formava part d’un trio essencial per entendre l’esquerra independentista de la baixa garrotxa. Ell, en Quim Badosa i l’avi Barti convertien una colla de nens en un projecte ple de sentit comú i en Tomàs Cortada hi afegia fiabilitat. Vaig gaudir de la seva amistat malgrat militar en un partit diferent. Però per sobre d’això coincidíem d’objectius que ens portava a compartit també els mitjans. L’avi Barti ens preparava la cola i el pinzell, en Quim hi posava el cotxe, en Joan el local, els bunyols i per sobre de tot el bon humor i l’esperit del treball per la causa, sense excuses de feines ni de pors. Però desprès sortíem tots plegats de nit i anàvem per feina. Així es feien les campanyes d’Esquerra i de Nacionalistes.
Temps d’utopies i innocències que avui alguns politics poden posar en qüestió, però que si l’esperit d’en Joan presidis la seva feina ens estalviaríem un grapat de disgustos.
En Joan era un Batlle d’aigües que tocava les campanes i anava a processo. En Joan protegit per una capa esquerpa amagava un cor gran i generós, haurà estat un dels puntals de la nostre futura llibertat.
No se si l’avi Barti es viu, en tot cas no valdria la pena recordar-nos de qui ha fet tan per la causa i n’ha obtingut tan poc reconeixement?

mastegatatxes ha dit...

M'haureu de perdonar però si parlem de Batlles d'Aigües, la història no pot oblidar el gran Joanquim Nandes Sanz, de qui estem prepaparant un escrit amb cara i ulls que sorprendrà

Comitè d'Orriols ha dit...

En Quim Nandes? Es aquell home distingit per la seva elegància i per la seva ironia d'esmolet? Regidor que va marcar un temps i ciutadà que ha marcat un país?

En Samora ha dit...

No no, no el conec

mastegatatxes ha dit...

Samora, us el presentaré. És, com diu l'admirat, enyorat i formidable Comitè, una part de la història del nostre petit país; un capítol imprescindible de la novela que, a poc a poc, els bons homes d'aquest poble van escrivint amb bona lletra.

mastegatatxes ha dit...

I encara us diré una altra cosa Samora, vos que tot just acabeu de tancar la porta per sortir al món: En Quim Nanez Sanz és un català de cap a peus. I amb això, permeteu-me que us n'informi, ja està tot dit.