dimecres, 27 de maig de 2009

L'esqueletu

Em van explicar una història i no sé si es certa. Com que no sé si és certa, jo l'explico, pel que pugui passar. El cas és que després de la guerra i en uns estudis de Banyoles hi havia un esqueletu per ensenyar anatomia i aquestes coses. Abans ja es feia: hi havia un interès per la ciència anatòmica més o menys proporcional a la por a ensenyar les parts més roentes del cos. Es a dir s'aprenia tots els moviments de la vena aorta o dels capil.lars i no se sabia com eren unes metes o una titola. El cas, doncs, és que els nanos jugaven amb aquell esqueletu que, per més senyes, era de part de bo. Perquè als estudis ja ho tenien això: si calia, es podia aconseguir un esqueletu de vritat i deixar-se de mandangues i pulecres. Ara tot seria inventat pels ordinadors que són els nous escapularis dels dies d'avui. L'esqueletu dels estudis d'on havia sortit? No havia pas sortit del fossar del cementeri, no us ho cregueu pas. Havia estat propietat d'un dels soldats del tabor de regulars que havien entrat a Banyoles amb els nacionals. Digue-m'ho clar i català: l'esqueletu era d'un moro. Perquè els nacionals, en el fons, eren un poti-poti de forasters increïble. Moros i navarresos formaven les columnes dels ocupants amb algun fixista local, tot s'ha de dir. Així la major part dels de casa rebien el nom de rojos i els de fora, nacionals. El cas és que el moro de l'esqueletu, segons males llengues, va fer més eixeres del compte a una banyolina. I els mateixos nacionals se'l van polir. Devia ser una noia d'ordre perquè si hagués estat la filla d'un "refractario al regimen" encara l'haguessin condecorat. El cas és que l'esqueletu va acabar a la classe i els nanos li aixecaven el braç i cridaven "arriba España". Voleu millor representació per un règim carnisser que un esqueletu amb el braç enlaire i cridant amb veu infantil "Viva España"? L'Esqueletu devia ocupar un racó de la paret, en la mateixa paret que es penjava la foto d'en Franco i la d'en José Antonio. Llamamau: mai donarem prou gràcies a Déu per no haver-nos fet viure aquells dies grotescos i terribles.

2 comentaris:

Sacutell ha dit...

Tots els esquelets tenen historia.
He quedat descansat amb l’afirmació. ¡Nomes faltaria si eren autèntics! De totes maneres el que no tenen es nom i cognom. Mes ben dit, no el tenen conegut.
En el mon del record, que sembla que es converteix amb la meva especialitat, apareix potent el que teníem a l’aula de zoologia del institut del carrer de la Força de Girona. Tots el coneixíem i el tractàvem amb consideració, en una assignatura dominada per dues senyores que aleshores batejàvem com a bruixes i que nomes tenien de dolent una exigència poc compatible amb el nostre treball. Eren la senyoreta Fustagueres i desprès la Mariné. Millor la primera i mes bruixa la segona, dit sigui amb el reconeixement de la seva saviesa i la meva ignorància.
Aquest esquelet tenia nom com també en tenien, deia un amic desaprensiu, la col•lecció de fetus del Darder. Nomes que del Darder ell s’atrevia a incorporar també els cognoms. L’aula era un museu dels horrors i la nostre particular sala de tortura. No nomes per la col•lecció exhibida que incloïa una Pitò que ocupava tota la llargada, sinó també pels exàmens que allí hi fèiem. Exàmens, que diríem que es allò que evita que la vida d’estudiant sigui el cel a la terra.

Grishka ha dit...

Sou de lletres, è que sí? I a més, d'esquerres. Primer, perquè veieu la història de forma subjectiva i no objectiva, perquè de nacionals i de rojos n'hi havia aquí i a fora (per això li diuen guerra civil). I segon, perquè les aules de ciències no tenen res de museu dels horrors pels científics, sinó que són un niu de coneixement.
I, per cert, si burxeu una mica més trobareu que el "famós" esquelet tenia nom, i fins i tot, potser en trobeu algua peça... Del de Girona, es pot seguir la pista cap a l'IES Vicens Vives, si no és que l'han destrossat, com bona part de la col·lecció que tenien...