dilluns, 29 de juny de 2009

A Banyoles no sap fer calor

Ja arriben els dies que la calor ens rebenta. La gent no camina: vaga pels carrers com esperits fantasmals, els que carreguen alguna cosa fan cara de penintència. La gent va vestida de qualsevol manera: pantalons curts, samarretes suades, sandàlies o xancletes. Es un istiu de carrers agònics, esparracats de sol, on l'única franja d'ombra és per on deambulen els estripats vianants. Tothom parla de fer vacances i tothom diu que està cansat, fart, fastiguejat. Tothom anima tothom dient que fa molta calor i que podé demà encara en farà més. Tothom comenta coses que ha sentit dir i que "la calor no es pot pas suportar i que abans no en feia pas tanta". La gent es fica dins les cases i posa el ventilador i es queda una estona immòbil veient com aquell trasto volta i volta removent l'aire calent que hi ha a totes les cases. La gent beu cervesa i s'excusa que fa calor i sol beure tantes cerveses com a l'hivern. La gent obre les finestres perquè passi corrent d'aire i mira desconsoldament cap al cel d'un blau estuba o d'un blau canícula. La gent posa les notícies perquè el beneit de l'home del temps l'informi de les temperatures brutals i de les humitats inhumanes. La gent repeteix allò de "on anirem a parar" o "poca sé pas si ho aguantaré, tant tant". La gent s'espatarra al sofà i es ventaia amb el Punt. La gent es descalça i mira els ciclistes de la tele i xarrupa més cervesa que ara ja és tèbia però que "passa la set, vos que t'ho digui". La gent obre més finestres i si pogués obriria envans. La gent puja cap a fer nones i descobreix que al pis de dalt fa més calor. A l'habitació sempre fa més calor i quan arriba la nit no bufa ni un bri d'aire. La gent es rebolca pel llit, es ruixa amb aigua fresca, es treu la samarreta i acaba dormint sobre el mosai o sobre els rajols. La gent a l'endemà dirà que no ha pogut dormir, que la calor aquest any és molt emprejadora. La gent que pot s'instal.la l'aire condicionat però agafa unes calipàndries considerables, llavors té fred mig estiu perquè té febre i de tot. La gent es passa els dies suant, emprejada, renegant, protestant, no cardant re, bevent el que sigui, dormint poc, trebaiant poc, fent poques vacances. La gent comença a canviar d'humor quan ve el setembre i arriben les primeres factures importants: la instal.lació de l'aire condicionat, la carregada de la llum, els llibres dels nens, el viatge a la Vall d'Aran, les cerveses i els llibres del nen. Perquè sempre hi ha un nen que compra llibres de text. La gent està feliç perquè l'istiu és fora i perquè a Banyoles no sap fer calor, i després descobreix que ja ha passat un any i que les factures són una nosa i un maldecap. I que això, fa massa calor per seguir pensant, vos que t'ho digui...

diumenge, 28 de juny de 2009

Banyoles Park

Fa unes tres dècades un parell d’il•luminats amb més ànsies que senderi, sobre un turonet aixecat entre l’estany i Pujarnol hi projectaren un barri residencial. Havia de ser el Beverli jils de la comarca, la millor de les millors urbanitzacions del món. En una primera fase hi va haver força famílies que feren confiança a aquells individus invertint-hi els calerons en parcel•les.
A l'avi Pitu i la iaia Leonor, que fins aleshores havien viscut en un mas de Fornells de la Selva, se'ls havia assecat el pou i s’havien instal•lat a una caseta que la seva filla s’havia construït gairebé al capdamunt d'aquesta urbanització. Amb els de casa hi anàvem a dinar i jugàvem amb la Nuri i la Nan, les seves netes. Diumenge si i diumenge tabé vèiem els pares d’en Ludi treballant de sol a sol per avançar en la construcció del que avui dia és la seva preciosa casa i cap al migdia una rua de cotxes peregrinant cap a Can Closes.
A poc a poc, però, aquell compte de fades es va anar diluint convertint-se en un mal son per a moltes famílies que s’adonaven que la seva inversió era equiparable a una cremada de bitllets. Aquell turonet era d’un esquerdís de mira’m i no em toquis. Un terra farinós i mal parit de collons incapaç de fixar uns fonaments com Déu mana. A partir d’aquí, tot se’n va anar a can pixa. Una vegada, i només una, va passar per els carrers de Banyoles Park una cercavila de maquinària d’asfalt i els fanals que s’hi col•locaren van funcionar, a molt estirar, el dia que en provaren la instal•lació.
M’expliquen que en un intent desesperat per treure’s dels dits les parcel•les que els quedaven, els dos “il•lustres” promotors van encarregar a una empresa de Barcelona la venda urgent d’aquelles estampetes. Així doncs, començà un anar i venir d’autocars plens de forasters encapçalats per uns embadocadors agressius que a tall de boig se’ls sentia cridar a banda i banda: “parcela 45 vendida!!!”, parcela 32 vendida!!!”. No significava ni de bon tros que realment fos així, però quan una persona accedia a concertar una segona trobada per parlar i analitzar les condicions d’una possible compra al venedor li faltava temps i gargamella per anunciar una venda als quatre vents.
Dècades després allà només hi queda una urbanització a mig fer i abandonada i aquells qui van tenir la sort de poder assentar bé la seva casa. Els pares d’en Ludi, La Nan i família que viuen on feien abans els seus avis, en Joel, l’hereu de Can Closes que ara es diu l’Era de les Bruixes, un bar de racons íntims i tranquils, la casa del seu germà petit que els d’abans hi tenien un lleó i pudé algú més.
Pel que fa als promotors savis, doncs res. Res perquè són ells que si aquella astracanada l’haguera fet jo ja estaria embargat, engarjolat i públicament escarnit.

divendres, 26 de juny de 2009

Les postes de sol des del menjador de Can Bombeta

He vist en Boix passar pel carrer del Canat des de la finestra de casa d’en Bombeta i m’ha vingut al cap que encara no sabem res dels porters de l’Atlètic. No en tenim cap notícia però, tot i així, ja hem decidit que, aquesta temporada, veurem una bona colla de partits des de la perspectiva del menjador del nostre amic, convertit des d'ara en un part de Xisca de Gardi. Que consti en acta sense cap falta d'ortografia. De Can Bombi estant, el sol es pon al darrera de les primeres muntanyes de la Garrotxa i espetega, per sota, al sostre de núvols que el vent li posa al cim cada dia. I la claror va marxant, sense pressa, per anar a fer un vol a l’hemisferi Sud. Però l’hemisferi sud no té ni punt de comparació amb la comarca. I és per això ens torna cada dia, com la Teisa que ve d’Olot. A l’hivern, una estació en la que, incomprensiblement, la llum s’estima més baixar per il•luminar altres latituds en comptes de quedar-se amb nosaltres, haurem de venir a dinar a Can Bombi faci sol, plogui o nevi. Però d’això ja en parlarem un altre dia.
El que és important és que la directiva prengui una decisió immediata sobre els fitxatges per a l’any vinent. I que dels diners no se’n preocupin perquè no en té ningú. Les condicions són unes altres. En alguns clubs a prop de la capital, demanen jugadors que sentin un plaer definitiu quan estiguin escrivint paraules amb accent, com ara dóna o trascantó. A l’Atlètic la cosa va diferent perquè l’accent el portem a la lletra del mig i és una e emfàtica com una casa. Per formar part d’aquesta nostra plantilla s’han de tenir ganes de disfrutar jugant, menjant, bevent i sortint, que són les potes del futbol modern. Complir aquests quatre manaments, fent una mica de bondat, la nit abans, quan juguem contra el Camós, el Porqueres o el Chabab, és la resposta al sentiment atlètic. O, com a mínim a una part. Una part molt important, en qualsevol cas, i perdonin la insistència.
Hem de cobrir diverses posicions però ens és una mica igual quines posicions siguin. A l’Atlètic, l’ordre tàctic és una formalitat inútil. I això també ens és indiferent. Tan ens aniria bé un davanter d'àrea com un carriler de banda dreta. O un central esquerrà i un mig centre corpulent. I un mig volant dret? Aquest potser sí que ens convindria, sobretot ara que tindrem gespa. De plàstic però gespa al capdavall. I gràcies! A nosaltres, sigui com sigui, mentre el camp es vegi verd ens va bé qualsevol cosa. Però que fitxin aviat perquè en Samora no es pot quedar tot sol. En Samora és un persona excel•lent embotida al cos de dues persones excel•lents i és atlètic no perquè tingui el sentiment sinó perquè en forma part d'una manera indispensable, dràstica i radical. El volem per tota la vida i, si no pot ser, que sigui per molts anys. Visca en Samora i Amunt l’Atlètic collons!! (però que ens portin un porter, per l’amor de Déu)

Han despatxat en Serra

Ja és veu que el president del Girona no hi entén pa' ben re de fútbol. Com que no hi entén pa' ben re ha despatxat l'Albert Serra. Nosatres ens pensàvem que li posarien una medalla per la magnífica temporada que havia fet. Gent com en Serra ha tret les castanyes del foc a un equip no sobrat de talent i bons jugadors. L'Albert és un central fi, elegant, que sap moure's al camp i, a més a més, és valent. Fins i tot ha marcat quatre gols. No e' pas fàcil que un central faci gols, doncs en Serra n'ha fet i sort n'ha tingut el Girona dels seus gols i del joc. Sense en Serra el Girona hagués estat un equip discret, de bastaix, que hauria enfilat de caps el camí cap a la segona B. Llamamau. El cas és que el president l'ha despatxat sense donar raons. S'ha de ser lluç. Si despatxes algú, almenys explica't i busca alguna causa convincent. Ha dit que quan es despatxa un jugador no cal donar explicacions. S'ha de ser vestrús i papanates. En Serra és un dels nostres i volem raons, explicacions, causes convincents. Del contrari exigim que surti aquest carcant i demani perdó a la concurrència. L'Alcalde de Banyoles l'hauria de trucar i exigir-li disculpes en nom de la nació banyolina. Estem afectats, ja ho veieu. Un noi com en Serra no es mereix ser tractat com un parrac que baixa rec avall. Si ells no el volen, nosatres no els volem a ells. A fe de Déu que no tornaré a Montilivi mai més i com jo serem més de trenta o quaranta mil. El camp quedarà buit. Buit del tot no: sempre hi haurà un gamerús que mirarà el partit sense entendre-hi re. Ben re. Encara hi ets a temps de rectificar i treure els peus de la galleda. Però et queda poc temps. Des de d'aquí demano al nostre president de part de bo, en Tià Estany, que corri a veure en Serra. Si cal buscar calés sota les pedres perquè l'Atlètic li pagui la fitxa, els buscarem. Quin desastre, no me'n sé pas a venir.

dimarts, 23 de juny de 2009

En Miquel Duran

Proposo que ens guarnim amb les calces de menjar fideus, l'americana que tenim per cobrir tots els casaments i aquella corbata de l'avi i fem fila tots a can Podium. En Quel Duran ens veurà arribar com una comitiva de pabordes i es pensarà vés-a-saber què. Però el que anem a fer és a recordar-li aquell porter àgil que va ser, àgil com un gat de carrer, capaç de sobrepassar l'altura que Déu li va donar i arribar a alçades impossibles. Li recordarem que va ser un porter valent com els que sortien sense mirar prim, com els que no temien coces ni pilotassos, li recordarem que ja el vam veure jugar al pati de l'Acadèmia, al llavors camp de futbol vell fins que ho va ser el que ara és, li recordarem que el vam veure jugar en blanc i negre per la tele, molt poc però el vam veure jugar. Li recordarem els cromos on sortia, li recordarem el que fardàvem els de Banyoles dient que coneixiem el porter de l'Espanyol encara que fos l'etern suplent per injustícies de la vida. En Quel mig riurà i preguntarà : "d'on sortiu i a què ve tanta raspallada? Que voleu un meiba a meitat de preu? Llavors, amb tota la solemnitat dels representants que som del nostre club, li farem l'oferta o li farem el prec, o li posarem la pistola al pit, o el cargolarem de debò: "Quel, has de ser el porter que espera l'Atlètic". Ell respondrà que ja té una edat i llavors li respondrem que en Dino Zoff va jugar fins molt tard i que l'Iribar encara podria parar un penal. Els bons porters, els grans porters, no es passen mai. En Quel es gratarà el cap, mirarà el rellotge simulant tenir pressa i dirà "es que m'enganxeu amb la botiga plena, no podeu tornar demà". I esparem la resposta amb l'ànsia dels qui saben que un sí d'en Quel Duran serà la porta de la glòria que aguarda més enllà del camp del Canat. Amb En Quel Duran escriurem els somnis de demà. "Visca l'Atlètic, Sempre Més i Mai Menus."

dilluns, 22 de juny de 2009

L'Atlètic busca porter

La cosa és com un mal d’estòmac de bacallà. L’Atlètic busca porter, la llista és curta, els possibles són escassos i el temps es va acabant. En Soldevila està retirat; en Quel Duran té molta feina a la botiga; el de Ca la Pilar del Rec no pot i en Jorquera, com que és de Bescanó, ens sortiria massa car. Hem de pensar ràpid. Necessitem un porter que s’adapti a la ciutat i que estigui disposat a encaixar un mínim de gols per temporada. En Jep ha entrenat tot l’hivern amb nosaltres. Ell vindria però és de la junta del Maià i va lligat de mans i peus. En Suquilla, dels Sucarrats de tota la vida, tampoc no el tindrem mentre hi hagi vida al FS Banyoles i en Masdeu, el de Mata, plega del Camprodon, però se’n va al Sant Miquel perquè hi juga el seu cunyat. Hi ha pesat més la germana del cunyat que el cunyat mateix però val més que no hi busquem raons. Diguem que hi va per qüestions familiars i deixem-ho aquí.
En Nito Malagón seria un porter perfecte per l’Atlètic. És casat a Banyoles, coneix la casa i té la confiança de l’equip. Llàstima del genoll. Seria un perill, per qui el portés, jugar amb un genoll tan atronitat com el d’en Nito. Però la lesió no és tan preocupant com la possibilitat que en Samora quedi d’únic porter de la plantilla. En Samora és una promesa però la cosa va per llarg i en Quer ens anava molt bé. Ara en Quer ens abandona i el silenci de la directiva ens posa una mica neguitosos. Vet aquí d'allà on ve tot.
I en Font? Quin Font? Un que té un Clio negre, que també havia jugat amb el FS Porqueres i que és amic d’en Pere Masó. En Masó que havia treballat amb en Bombi, el nostre lateral dret, que ara s’ha traslladat a viure al carrer del Canat, ben bé a davant del camp Vell, a tocar del córner de Can Quim del Rec, gairebé mamant paret per paret amb la casa nova d'en Quel. En qualsevol cas, en Font potser no ens convé perquè porta massa embolic tot darrera. Tanseval, fet i fotut ens convidrà qui la directiva vulgui. Nosaltres soms gent vulgar i ens entretenim amb un pal i una baldufa. Només sabem anar pels bars i acabar les discussions amb un clamorós Amunt l'Atlètic collons!!

dissabte, 20 de juny de 2009

Petardus

Ja s'acosta el temps de revetlla i comencen a sentir-se els primers petardus. A mi això dels petardus no em carda gaire gràcia. Més aviat em toca la pera sentir-los a totes hores i a tots moments. A les concentracions públiques d'aquests dies ja no solot anar-hi per por a trobar-me algun gamerús que ho faci saltar tot. Però quan era vailet la cosa era diferent. No hi havia cosa que m'agradés més que anar a comprar petardus a Can Saguer, botiga que dispensava bona part de l'artilleria, dinamita, pòlvora i demés explosius per les revetlles. Sortíem de Can Saguer amb els petardus embolicats amb paper de diari, a vegades embolicats amb el boletín de la Guardia Civil, i anàvem cap a casa per classificar i començar a fer servir els explosius. Hi havia les bombes xines que era un petardu que llançaves contra el terra i feia un pet sec i rotund, inofensiu, era un entreteniment. Després hi havia les piules, que eren de color verd, i que fan un so més viu i són una mica més punyeteres. Hi havia els coets, les bengales. I finalment hi havia el rei d'aquells temps: el cèlebre carmelu. Un explosiu fantàstic amb un so atronador, que fonia les orelles, i a més tenia una eficàcia demostrada. El carmelu era un petard que no el podies pas encendre a les mans perquè la metxa era curta i quasi no et deixava temps de llançar-lo. L'havies de col.locar a les parets, o al terra i encendre'l. Llavors havies de procurar cardar el camp com més aviat millor. Hi havia vegades que la metxa era una mica humida i costava d'encendre. La metxa s'havia apagat aparentment. Era una trampa considerable. Perquè t'hi tornaves a acostar confiat i llavors el carmelu petava davant dels nassos. Recordo un animal d'amic meu, no diré pas el nom perquè a Banyoles tots ens coneixem, que al carrer va trobar un carmelu sencer però quasi sense metxa. Va dir que l'encendria. Jo el vaig avisar que la metxa era tan petita que només d'acostar-hi l'encenedor ja explotaria sense donar-li temps a apartar-se. Ell marrà que volia encendre'l. Els altres ens vam apartar per si de cas. Tal dit tal fet, el noi va acostar l'encenedor en aquella metxa inexistent i en dècimes de segon tot va fer un pet com un aglà. L'irresponsable és viu de miracle i se li va quedar una cara d'estupefacte i commogut, d'espiritat i de gamerús. A més en intentar estúpidament fugir de l'explosió es va fregar el braç contra la paret quedant-li unes esguerrinxades de deu n'hi do. Per tant, Xisca de Gardi recomana seny i no cardar l'ós. Un atre cosa és en Samora que és dels diables i que necessita el foc com els pans de quilo que es fot.

dimarts, 16 de juny de 2009

Viatjant i ambaixador

En Toni Molera m'ha passat a veure. És sorprenent això de Xisca de Gardi, un blog que va néixer de part de riure, i que després acaba essent de part de bo. En Toni m'ha vingut a veure arran de Xisca i arran de Xisca hem refet els vincles d'una antiga coneixença entre famílies. Banyoles, ho hem dit un fart de vegades, és un País d'Entreparents i gent arrelada a la coneixença i a l'amistat. La família d'en Toni i la meva ja es coneixien del temps que vivíem al Carrer Nou, ells a tocar Can Finic i nosatres a Can Puig. Després els Molera i la meva família es van desplaçar a les Cases Barates i van anar a viure just a tocar. Avui molts anys després un tercer veïnat ens empara, ens relaciona, entreteixeix la vella i poderosa amistat. Aquest veïnat és la suma de la gent de pagès del Carrer Nou i la gent fabril de les Cases Barates, o sigui la gent a peu pla, i es diu Xisca de Gardi. Xisca, contra els que alguns pensen, no és d'una sola persona, ni de quatre esverats, és de tothom i per tothom. La gent nostra i la gent coneguda dels nostres. La gent veïna dels nostres i la gent entreparentada amb els nostres. Xisca de Gardi és l'Esteve de la Ferreteria Puig i els del sopar de Sant Martirià, la gent del barri de les Rodes i els que paren la fresca al carrer Nou, la gent del Monestir i de la Rajoleria, la gent de les Cases Barates i les cases de Mata, i tots els que soms de Banyoles i vivim fora però mantenim l'arrel i sabem d'on venim. En Toni Molera, per suposat, és dels nostres perquè fa d'ambaixador i viatjant d'aquest camp una mica ermat que és Xisca de Gardi. Com sempre només ens queda el dogma de fe: Visca Nosatres i els són com nosatres.

diumenge, 14 de juny de 2009

Dispensi senyor que em pensava que era un ocell

Del llibre de l'Amades manllevo aquesta expressió de la nostra cultura popular. Aquesta expressió, arraconada en la nostra parla, es feia servir, entre d'altres, per contestar algú que ens parla de manera despectiva i entonada. Amades busca el fil de l'origen de la frase: "una família de Barcelona va anar a passar l'estiu a un poble de muntanya: i se'n va emportar un lloro. Un pagès el veié, i sorprès per la seva viva coloració tractà d'agafar-lo. S'hi acostà poc a poc, mes al moment que a anava a tirar-li la gorra, el lloro li digué "caballero". El pagès, meravellat i sense saber ben bé amb qui se les havia, s'afanyà a dir-li: "dispensi senyor, que em pensava que era un ocell". La frase, tot i el desús actual, és una eina magnífica, jo diria que excepcional, per contestar lloros i cotorres que amb la cantarella esquerdada i dissonant ofenen els nostres sentits auditius. O millor encara: certs escrits o certes guixamentes amb pretensions de mofa, ofensa o picabaralla tavernària reben amb aquesta frase la resposta definitiva. Algú podrà pensar o sospitar que tot això va pel pallús d'en Samora. S'etivoquen. En Samora no val pas la pena de ser contestat, ni val la pena aixecar-se d'aquesta cadira on estic escrivint per consultar el cèlebre Amades. Eh que mai gosaríem respondre al bram d'una oca o el crit feréstec d'una cabra?

dissabte, 13 de juny de 2009

El llepa dels llepes.

Poca cosa em faltava per sentir en aquesta vida. Ja m'ho han dit tot. Que si la meva col·lavoració era important per anar a Brusel·les, que si en temps de crisi havia de consumir més, que si malgrat les injustícies del món mundial encara hauria de donar gràcies a Déu nostro senyor... Ara de resultes, arriba un pelacanynes, un txitxarel·lo de la costra brava a dir-me que jo sóc el culpable de que hi hagi botigues que no tinguin una jeca que em vagi a mida sense haver-ne de garbellar dos mil o que em vengui una xindria prou madura a la primera de canvi.
Si, n'estic fart d'emprovar-me roba marcada com XL i digne de carquinyolis famèlics. De menjar-me fruita verda i més eixuta que un quart de quilo de greixots, de dinar a restaurants on perdo un queixal per cada rosegó de pa que em poso a la boca i de comprar bistecs que un cop passats per la paiella s'assemblin més a la sola de l'espardenya que no pas a una vianda com Déu mana.
Ara de resultes apareix el llepa de torn, aquell que només busca que li regalin un xuxo quan va a comprar el pà, que li donin de gratis les piles quan compra una calculadora, que l'obsquiin amb una loto ràpid quan passa per l'estanc o amb un parell de mitjons quan es fira una camisa, culpant-me a mi del mal traginar d'alguns, que molt poquets, comerciants.
Poques coses em queden per veure, si senyor, però fequits que us ho faré saber el dia que algú em parli de la generositat del Comitè d'Orriols. Garrepa com pocs, sap quin gust tenen els gintònics del Passeig però no pas el preu.
Comerciants de Banyoles: Si mai us entra aquest individu a l'establiment doneu per segur que us demanarà per trucar per telèfon o amb molta sort, només que li deixeu fer servir el vàter.

La simpatia en el comerç banyolí

L'exagerat Samora vol destapar una controvèrsia d'istiu, d'aquelles que, sense saber com, s'inflen i es boteixen durant les llargues tertúlies de terrassa. Diu Samora que certs botiguers despatxen amb mal humor, amb un posat agre i et foten un ruixat a la més mínima. Avui volem fer una defensa aferissada, quasi violenta, dels botiguers ni que sigui per sumar-nos a la trifulga contra en Samora i tenir tema de conversa fins l'agost. Per començar el botiguer s'ha d'armar de paciència perquè a l'altre costat del taulell acostuma a haver-hi molt de carcamal. Gent que no compra però remena: només s'ha de veure les botigues de roba on hi ha especialistes en emprovar-s'ho tot, en apilar i mutxucar les camises que abans estaven ben plegades i, després de triar i remenar, anar-se'n ben campantes amb un "no trobo el que busco", el mateix passa en el gremi de les sabates o a les fruiteries on la gent grapeja el gènere i va deixant anar "no està prou madur" o "està macada" o "està molt passada" i després bon vent t'apreti. Tot seguit abunda un altre tipologia de clients que gaudeixen fent buscar al botiguer coses impossibles: novel.les que no estan escrites, marques de vi que no existeixen o broques que mai han estat fabricades. Aquests indesitjables disfruten veient com el botiguer va amunt i avall, entra i surt del magatzem, agafa una escala de mà i s'enfila fins una prestatgeria situada a sis metres d'altura, consulta catàlegs o truca al majorista per saber alguna cosa de l'article impossible. Després hi ha el client que dóna la tabarra explicant la vida i miracles del seu genre mentre a la botiga s'acumula una quantitat fenomenal de gent apressada, el botiguer educadament intenta fer-li veure que no li interessa allò de la mili a Jaca del genre del client, però el client detalla amb filigranes i amb precisions matemàtiques com el genre va passar la primera nit de guàrdia i en cabat segueix il.lustrant amb tota cort de detalls el primer matí que el genre es va despertar al quarter de Jaca i va adonar-se que estava lleugerament refredat. La majoria dels clients de les botigues ho són no pas per comprar res sinó per fastiguejar el propi botiguer. Alguns es presenten amb reclamacions sorprenents i fan la vida impossible al que despatxa. El client, contravenint aquella frase injusta i embustera, mai té la raó i si la té l'exerceix desproporcionadament amb actituds insolents i despietades. El client, mala gent. El client gaudeix en no quedar mai content: "m'han ben cardat" diu després de regatejar el preu fins que no ha quedat marge pel comerciant, si el comerciant és eixut però correcte en el tracte es diu que és "un malcarat, no val pas ni un xavo" si el comerciant és diligent i va de cares a la feina se li diu "antipàtic, maleducat, no val pas ni un xavo", si el comerciant té un bon dia i ens regala un dels seus somriures es diu "que és un fals, un llepes, no val pas ni un xavo". El client no vol quedar mai content: perquè sap que la major part de les vegades que compra és per vici i això li porta tot seguit a sentir-se penedit pel seu pecat. I el que paga el pato és el pobre botiguer que aguanta els ruixats, les impertinències, els cargolaments, els regatejos, les insolències i encara que els critiquin a l'esquena. Si no us ha estat suficient tot aquest planteig feu un senzill exercici de fantasia: imagineu-vos darrera un taulell un dilluns al matí i tot seguit veieu obrir la porta del carrer. Qui és el primer client que entra? En Samora.

divendres, 12 de juny de 2009

L'Associació de Comerciants "Simpàtics" de Banyoles

Unes de les primeres ratlles que vaig escriure a Xisca de Gardi recollia el compromís que algun dia us parlaria de l’AC”S”B, un projecte d’associació que espero que algun dia veurà la llum.
L’Associació de Comerciants “Simpàtics” de Banyoles apilarà aquella colla d’establiments de la nostra ciutat regits per gent que difícilment et diuen bon dia quan hi entres i que per menys d’un duro et foten un ruixat. A Banyoles n’hi ha uns quants i tothom en coneix més d’un. La majoria son comerciants ben implantats a la ciutat i amb un grapat d’anys de tradició i clientela fixa. Masoquisme comercial podríem dir-ne.
Quan es constitueixi l'associació, s'elaborarà un distintiu que, a la porta de l'establiment, farà que ja hi entris mig acollonit i que t'asseguris de demanar alguna cosa que tingui en estoc i pagar-li just. Dingú gosarà entrar a buscar canvi, ni a vendre números de la grossa, ni a penjar un cartell al vidre. Només els més agosarats o apurats seran capaços d'entrar a demanar-hi feina. Els comercials ja sabran, només de veure el distintiu, que allà hi han de presentar la tarifa més baixa i vetllar a tota hora per una excel·lent qualitat del producte exquisit servei.
La clientela se’n guardarà bé prou de reclamar-hi res, d’entrar si veuen el terra moll o de picar el vidre un cop tancat, per molta llum que s’hi vegi dintre. Tothom sabrà que ha entrat a un comerç de l’AC”S”B, sigles que aniran acompanyades del lema “NO ESTEM D’HÒSTIES”.
Hi ha una fleca pastisseria a qui tot els va malament. Malament si els dones un bitllet gros, malament si massa xavalla, Si hi vas a primera hora ets un impacient, si hi vas a mig matí malament perquè hi anem tots al mateix moment, si hi vas a última hora ets el dat pel cul que els fa plegar tard i ja havien començat a escombrar. Si pel carrer hi passen cotxes és una merda, si ho fan zona peatonal també, doncs allà no hi passarà dingú.
Un comerç que toca el tema de la premsa, entre altres complements. També hi ha una dona que regenta un negoci d’hostaleria ben a prop de l’estany i que a mi, personalment, em fa por. Poques vegades que hi he entrat i sempre he tingut la sensació que li feia nosa. Li demanes la consumició i ja desconfia de que li paguis. Diria que no ha rigut mai, segur que no en sap.
Expliquen històries d’un estanquer ben situat i d’un amo d’un bar que quan va anar a prendre comanda a una taula que eren una quinzena pel cap baix en va fer fora un perquè no volia beure res. Òbviament van marxar tots.
Es veu que hi ha un taxista que si li demanes que et porti allà on sigui et mira em cara com dient: “Escolta, que t’he demanat re, jo? Doncs perquè em toques els collons?” o bé “Què, no has trobat dingú més que t’ho portés?”
En fi, hi ha gent que serveix per estar de cara al públic i n’hi ha que no. Ah, tabé hi ha els que no haurien de ni tan sols sortir de casa seva. Malgrat tot, els de l’AC”S”B seran dels nostres i entranyables com els qui més, si cal. Qui no en coneix un perell de candidats a formar-ne part?

dimarts, 9 de juny de 2009

Arriba l'istiu.

L'arribar de l'istiu és, possiblement, un dels aconteixaments de més bon palpar. La Setmana Santa ho és només perquè ho diu el calendari. El nadal sovint ens agafa a contrapeu, quan encara no hem fet raconada, ni a la caixa ni a l'estómac, per absorvir l'allau de tiberis i despeses embolcallades.
L'istiu, en canvi... És un "nà vinguent a poc a poc" ben transversal. Comença amb les primeres rodanxes sota l'aixella de la camisa de cotó gruixut, les primeres espantades de mosques, baralles amb els rantells i cargolades de coll de 360 graus al pas de les mosses... Surts a sopar que encara es clar i sense massa esforços et poses al llit que ja ho torna a ser.
Et trobes un dijous a la tarda palplantat davant la Caixa i a diferència d'una setmana enrera, aquest cop la porta és tancada. Fan horari d'istiu. La mainada, igual que les bestioles, estan més esverades que a la resta de l'any. Tant és així que a l'escola només els aguanten mig dia.
Després d'uns mesos de silenci el telèfon de Gàrgoles comença a sonar i de mica en mica augmenta la freqüència de trucades. Són les altres colles de diables que es van despertant de l'hivernació i assedegades ja en porten alguna de cap.
En Viladiu ja fa dies que penja cartells de l'(a)phonica i va més atrafegat del compte. En Jordi del Mam diu que a partir de dijous ja obrirà cada dia. Aquí si, senyores i senyors, que ja podrem donar l'istiu per instal·lat.
I jo content. Feliç de veure que encara em va bé la roba de l'any passat. De notar que la cosa pinta bé. Que aquest istiu serà, com a mínim, semblant al passat, que ja és molt i molt.
Hem paït l'afartament de Barça, i que bé que se'ns ha posat!. Ens hem tret de sobre aquella colla d'esquenamolls ben remunerats que ens demanaven confiança per anar a Brusel·les de part nostra i si la dalla d'hisenda ens deixa prou ben parats, a l'horitzó només diviso tardes de xancletes a una terrassa de Porqueres amb l'únic dilema de si seran prou fresques o no les Atlètiques del Mam.
Ah, parlant d'això, aquest és l'istiu pilot de la nostra cervesa.

dissabte, 6 de juny de 2009

La flaire de les tomateres

Per alguns l'istiu és temps de cardar-se potingues a l'esquena, esternaiar-se a la plaja i fer com les sagrantanes. Però per Xisca de Gardi els nostres millors istius són els que hem passat als horts. Veient com l'aiga va avançant entre les regues, a poc a poc, i el pare acabava d'obrir-li camí amb el tràmec. La petita enginyeria rural és una cosa fantàstica que encara no s'ha estudiat en cap Càtedra. Es una ciència feta amb equilibris suaus i disposicions antigues, aixecada amb la força del treball i amb la saviesa del que s'ha heredat. Anar a regar quan el vespre és punt de trencar-se és una activitat a mig camí entre la feina i la platxeria. La llum és tenre, la calor s'ha mig fos i encara hi ha prou llum per endevinar tots els matisos de l'hort. L'aiga fa la resta: viatja ordenadament entre les regues, sense emportar-se res, sense fer cap disbarat, i va encent al seu pas la flaire de les tomateres. Es una flaira dolça, vivívissima, de terra agraida pel rec de l'aigua. L'hortolà, i en aquest cas el seu destorb o ajudant, o sigui el meu pare i jo, es quedaven uns instants atrapats en aquell moment del rec. I gaudien, a cor què vols, del treball de tants dies, de les hores passades en aquell hort. El moment del rec, de veure créixer-ho tot, era superior a la collita, i molt superior a la menja. Perquè en el rec hi havia encara tota l'esperança acumulada, el mig camí entre la feina i la recompensa, el temps de somiar amb la collita. I si alguns els seus records es condensen amb l'olor de les madalenes, els meus són la flaira de les tomateres. I per això, a casa meva, tinc dues regues i quatre canyes amb tomateres plantades, i quan el meu fill obre l'aixeta penso que el cicle del temps i de la història continua: la nostra terra, la que sigui, va passant de pares a fills, i amb la terra l'estima de les coses petites i de les paraules velles. Algun dia serem una terra lliure i tindrem la millor collita però mentrestant l'esperança continua essent l'aiga filtrant-se entre les regues i esverant la prodigiosa flaira de les tomateres.

dilluns, 1 de juny de 2009

El nostre mestre de matemàtiques

El nostre mestre de matemàtiques arribava a classe amb una llibreta menuda: no li feia pas falta re' més. De cop i volta, i com si es tractés d'un truc de màgia, començava a emplenar la pissarra de fórmules i més fórmules. El nostre mestre de matemàtiques aconseguia un miracle: el silenci i l'atenció de la classe. Fins i tot dels més burros com jo seguíem les seves fórmules com si es tractés d'una pel.lícula d'intriga. El nostre mestre de matemàtiques tenia una mirada neta, una veu reposada, un aire angelical. No li calien amenaces, crits i altres misèries: la classe seguia com si estigués en una sessió d'hipnosi. El nostre mestre de matemàtiques tenia poders paranormals només així podríem entendre que durant dos o tres anys jo arribés a entendre aquelles fórmules. Jo i els altres burros. La gent sàvia de números el tenia directament en un altar. Logaritmes, àlgebra, càlcul, trigonometria tot era entés amb la facilitat que s'explicaria una cosa simple, una lliçó senzilla. Llavors venia l'hora de fer problemes i hem de dir sense vergonya que ens ho passàvem bé i tot. De tant en tant venia el mestre de matemàtiques i mentre feiem el problema ens acollonava i ens fotia alguna broma de la seves. En aquell institut on un tal Lopez havia convertit les matemàtiques en un infern, el nou mestre havia aconseguit la santificació dels números, la beatificació dels polinomis, la santedat de les equacions. El mestre de matemàtiques només tenia un defecte: quan perdia jugant al fútbol amb nosatres s'emprejava com una abeia. Algun defecte mortal devia tenir l'home: i era jugant a fútbol amb una tropa com nosatres. Aquell home mai li vam agrair que llancés tanta llum sobre una foscor tan bèstia per nosaltres com el món dels números. Mai li vam agrair la paciència infinita, il.limitada, geomètrica, aritmètica, elevada a totes les potències, impossible de calcular. Mai t'ho vam agrair, fins avui, Toni, que en nom de tota la tropa d'indocumentats que va passar per les teves classes et dono les gràcies per haver-nos salvat. Sense tu, estaríem encara a 1er de BUP intentant sortir de la trampa d'un polinomi malparit. Als teus peus i membres de la teva església d'incògnites i equacions, Toni Sellarès.