diumenge, 28 de juny de 2009

Banyoles Park

Fa unes tres dècades un parell d’il•luminats amb més ànsies que senderi, sobre un turonet aixecat entre l’estany i Pujarnol hi projectaren un barri residencial. Havia de ser el Beverli jils de la comarca, la millor de les millors urbanitzacions del món. En una primera fase hi va haver força famílies que feren confiança a aquells individus invertint-hi els calerons en parcel•les.
A l'avi Pitu i la iaia Leonor, que fins aleshores havien viscut en un mas de Fornells de la Selva, se'ls havia assecat el pou i s’havien instal•lat a una caseta que la seva filla s’havia construït gairebé al capdamunt d'aquesta urbanització. Amb els de casa hi anàvem a dinar i jugàvem amb la Nuri i la Nan, les seves netes. Diumenge si i diumenge tabé vèiem els pares d’en Ludi treballant de sol a sol per avançar en la construcció del que avui dia és la seva preciosa casa i cap al migdia una rua de cotxes peregrinant cap a Can Closes.
A poc a poc, però, aquell compte de fades es va anar diluint convertint-se en un mal son per a moltes famílies que s’adonaven que la seva inversió era equiparable a una cremada de bitllets. Aquell turonet era d’un esquerdís de mira’m i no em toquis. Un terra farinós i mal parit de collons incapaç de fixar uns fonaments com Déu mana. A partir d’aquí, tot se’n va anar a can pixa. Una vegada, i només una, va passar per els carrers de Banyoles Park una cercavila de maquinària d’asfalt i els fanals que s’hi col•locaren van funcionar, a molt estirar, el dia que en provaren la instal•lació.
M’expliquen que en un intent desesperat per treure’s dels dits les parcel•les que els quedaven, els dos “il•lustres” promotors van encarregar a una empresa de Barcelona la venda urgent d’aquelles estampetes. Així doncs, començà un anar i venir d’autocars plens de forasters encapçalats per uns embadocadors agressius que a tall de boig se’ls sentia cridar a banda i banda: “parcela 45 vendida!!!”, parcela 32 vendida!!!”. No significava ni de bon tros que realment fos així, però quan una persona accedia a concertar una segona trobada per parlar i analitzar les condicions d’una possible compra al venedor li faltava temps i gargamella per anunciar una venda als quatre vents.
Dècades després allà només hi queda una urbanització a mig fer i abandonada i aquells qui van tenir la sort de poder assentar bé la seva casa. Els pares d’en Ludi, La Nan i família que viuen on feien abans els seus avis, en Joel, l’hereu de Can Closes que ara es diu l’Era de les Bruixes, un bar de racons íntims i tranquils, la casa del seu germà petit que els d’abans hi tenien un lleó i pudé algú més.
Pel que fa als promotors savis, doncs res. Res perquè són ells que si aquella astracanada l’haguera fet jo ja estaria embargat, engarjolat i públicament escarnit.