diumenge, 14 de juny de 2009

Dispensi senyor que em pensava que era un ocell

Del llibre de l'Amades manllevo aquesta expressió de la nostra cultura popular. Aquesta expressió, arraconada en la nostra parla, es feia servir, entre d'altres, per contestar algú que ens parla de manera despectiva i entonada. Amades busca el fil de l'origen de la frase: "una família de Barcelona va anar a passar l'estiu a un poble de muntanya: i se'n va emportar un lloro. Un pagès el veié, i sorprès per la seva viva coloració tractà d'agafar-lo. S'hi acostà poc a poc, mes al moment que a anava a tirar-li la gorra, el lloro li digué "caballero". El pagès, meravellat i sense saber ben bé amb qui se les havia, s'afanyà a dir-li: "dispensi senyor, que em pensava que era un ocell". La frase, tot i el desús actual, és una eina magnífica, jo diria que excepcional, per contestar lloros i cotorres que amb la cantarella esquerdada i dissonant ofenen els nostres sentits auditius. O millor encara: certs escrits o certes guixamentes amb pretensions de mofa, ofensa o picabaralla tavernària reben amb aquesta frase la resposta definitiva. Algú podrà pensar o sospitar que tot això va pel pallús d'en Samora. S'etivoquen. En Samora no val pas la pena de ser contestat, ni val la pena aixecar-se d'aquesta cadira on estic escrivint per consultar el cèlebre Amades. Eh que mai gosaríem respondre al bram d'una oca o el crit feréstec d'una cabra?