dilluns, 1 de juny de 2009

El nostre mestre de matemàtiques

El nostre mestre de matemàtiques arribava a classe amb una llibreta menuda: no li feia pas falta re' més. De cop i volta, i com si es tractés d'un truc de màgia, començava a emplenar la pissarra de fórmules i més fórmules. El nostre mestre de matemàtiques aconseguia un miracle: el silenci i l'atenció de la classe. Fins i tot dels més burros com jo seguíem les seves fórmules com si es tractés d'una pel.lícula d'intriga. El nostre mestre de matemàtiques tenia una mirada neta, una veu reposada, un aire angelical. No li calien amenaces, crits i altres misèries: la classe seguia com si estigués en una sessió d'hipnosi. El nostre mestre de matemàtiques tenia poders paranormals només així podríem entendre que durant dos o tres anys jo arribés a entendre aquelles fórmules. Jo i els altres burros. La gent sàvia de números el tenia directament en un altar. Logaritmes, àlgebra, càlcul, trigonometria tot era entés amb la facilitat que s'explicaria una cosa simple, una lliçó senzilla. Llavors venia l'hora de fer problemes i hem de dir sense vergonya que ens ho passàvem bé i tot. De tant en tant venia el mestre de matemàtiques i mentre feiem el problema ens acollonava i ens fotia alguna broma de la seves. En aquell institut on un tal Lopez havia convertit les matemàtiques en un infern, el nou mestre havia aconseguit la santificació dels números, la beatificació dels polinomis, la santedat de les equacions. El mestre de matemàtiques només tenia un defecte: quan perdia jugant al fútbol amb nosatres s'emprejava com una abeia. Algun defecte mortal devia tenir l'home: i era jugant a fútbol amb una tropa com nosatres. Aquell home mai li vam agrair que llancés tanta llum sobre una foscor tan bèstia per nosaltres com el món dels números. Mai li vam agrair la paciència infinita, il.limitada, geomètrica, aritmètica, elevada a totes les potències, impossible de calcular. Mai t'ho vam agrair, fins avui, Toni, que en nom de tota la tropa d'indocumentats que va passar per les teves classes et dono les gràcies per haver-nos salvat. Sense tu, estaríem encara a 1er de BUP intentant sortir de la trampa d'un polinomi malparit. Als teus peus i membres de la teva església d'incògnites i equacions, Toni Sellarès.

1 comentari:

Sacutell ha dit...

¿El problema son els alumnes?
¿El problema son els mestres?
¿El problema son els pares?
Les preguntes es repeteixen constantment i les contestes tenen aire corporatiu. Conec una pare que va aconseguir que els seus fills esperessin ben sopat amb candeletes perquè els hi llegia fragments de llibres. Vaig conèixer un mestre que l’hi dec tot el que soc, si es que he estat alguna cosa. I caldria afegir que com alumne he malaguanyat la gran part del que he rebut.
¿Volem uns fills competitius perquè triomfin a la societat que hem construït? ¿Oh els volem honestos i feliços?
Potser primer que ens preguntem els objectius abans de discutir els mitjans.
I que ningú oblidi la sort que ha tingut si pot dir que va tenir un mestre