dissabte, 6 de juny de 2009

La flaire de les tomateres

Per alguns l'istiu és temps de cardar-se potingues a l'esquena, esternaiar-se a la plaja i fer com les sagrantanes. Però per Xisca de Gardi els nostres millors istius són els que hem passat als horts. Veient com l'aiga va avançant entre les regues, a poc a poc, i el pare acabava d'obrir-li camí amb el tràmec. La petita enginyeria rural és una cosa fantàstica que encara no s'ha estudiat en cap Càtedra. Es una ciència feta amb equilibris suaus i disposicions antigues, aixecada amb la força del treball i amb la saviesa del que s'ha heredat. Anar a regar quan el vespre és punt de trencar-se és una activitat a mig camí entre la feina i la platxeria. La llum és tenre, la calor s'ha mig fos i encara hi ha prou llum per endevinar tots els matisos de l'hort. L'aiga fa la resta: viatja ordenadament entre les regues, sense emportar-se res, sense fer cap disbarat, i va encent al seu pas la flaire de les tomateres. Es una flaira dolça, vivívissima, de terra agraida pel rec de l'aigua. L'hortolà, i en aquest cas el seu destorb o ajudant, o sigui el meu pare i jo, es quedaven uns instants atrapats en aquell moment del rec. I gaudien, a cor què vols, del treball de tants dies, de les hores passades en aquell hort. El moment del rec, de veure créixer-ho tot, era superior a la collita, i molt superior a la menja. Perquè en el rec hi havia encara tota l'esperança acumulada, el mig camí entre la feina i la recompensa, el temps de somiar amb la collita. I si alguns els seus records es condensen amb l'olor de les madalenes, els meus són la flaira de les tomateres. I per això, a casa meva, tinc dues regues i quatre canyes amb tomateres plantades, i quan el meu fill obre l'aixeta penso que el cicle del temps i de la història continua: la nostra terra, la que sigui, va passant de pares a fills, i amb la terra l'estima de les coses petites i de les paraules velles. Algun dia serem una terra lliure i tindrem la millor collita però mentrestant l'esperança continua essent l'aiga filtrant-se entre les regues i esverant la prodigiosa flaira de les tomateres.

2 comentaris:

Sacutell ha dit...

Ja em perdonaràs Comitè si veig el tema des d’una altre perspectiva. Jo també he tingut un hort. Me’n acuso de la debilitat petit burgesa provocada per la vida en un pis i a kilòmetres de distancia. Allà on els tomates pera en diuen de Montserrat i mai s’han assemblat als de les pageses de la Plaça major. Be al que anàvem. Un hort tractat de cap de setmana es una maledicció divina. Les herbes es multipliquen, els ensiams s’espiguen i si bades els carbassons al cap de vuit dies et planten cara. Això sense comptar amb els senglars que ajuden tan que poden si fas vida al descampat. Tot arriba de cop, mai vaig tenir la saviesa d’escalonar les collites. Si hi ha tomates arribes a ser avorrit per parents i amics. La conserva també requereix la seva tècnica. Si no la tens, et trobaràs el lloc de magatzematge fet un cristo. Les patates et costaran de massatgista per un esquena destrossada, mil vegades el que en pagaries a la millor botiga i si no t’agrada el cogombre preparat per odiar-lo. Podria seguir però no us vull cansar. Afegiré que si mai us agafa la dèria de l’hort o de pintar la cuina que forma part de la mateixa família, aquí estic per avançar-vos els diners amics meus. Us estimo massa per deixar que us fiqueu en un desastre com aquest

Clara ha dit...

Ep, perdó per interferir, però falta molt poc perquè vinguem a casa vostra a actuar: el dia 24 us espero a tots a sopar al Puntal D'Arts, per inaugurar l'Aphonica amb nosaltres, la Companyia de la Font del Vi. No em falleu!! ho entendria com una renovació de les hostilitats, ho dic per allò del faisbu