dissabte, 13 de juny de 2009

La simpatia en el comerç banyolí

L'exagerat Samora vol destapar una controvèrsia d'istiu, d'aquelles que, sense saber com, s'inflen i es boteixen durant les llargues tertúlies de terrassa. Diu Samora que certs botiguers despatxen amb mal humor, amb un posat agre i et foten un ruixat a la més mínima. Avui volem fer una defensa aferissada, quasi violenta, dels botiguers ni que sigui per sumar-nos a la trifulga contra en Samora i tenir tema de conversa fins l'agost. Per començar el botiguer s'ha d'armar de paciència perquè a l'altre costat del taulell acostuma a haver-hi molt de carcamal. Gent que no compra però remena: només s'ha de veure les botigues de roba on hi ha especialistes en emprovar-s'ho tot, en apilar i mutxucar les camises que abans estaven ben plegades i, després de triar i remenar, anar-se'n ben campantes amb un "no trobo el que busco", el mateix passa en el gremi de les sabates o a les fruiteries on la gent grapeja el gènere i va deixant anar "no està prou madur" o "està macada" o "està molt passada" i després bon vent t'apreti. Tot seguit abunda un altre tipologia de clients que gaudeixen fent buscar al botiguer coses impossibles: novel.les que no estan escrites, marques de vi que no existeixen o broques que mai han estat fabricades. Aquests indesitjables disfruten veient com el botiguer va amunt i avall, entra i surt del magatzem, agafa una escala de mà i s'enfila fins una prestatgeria situada a sis metres d'altura, consulta catàlegs o truca al majorista per saber alguna cosa de l'article impossible. Després hi ha el client que dóna la tabarra explicant la vida i miracles del seu genre mentre a la botiga s'acumula una quantitat fenomenal de gent apressada, el botiguer educadament intenta fer-li veure que no li interessa allò de la mili a Jaca del genre del client, però el client detalla amb filigranes i amb precisions matemàtiques com el genre va passar la primera nit de guàrdia i en cabat segueix il.lustrant amb tota cort de detalls el primer matí que el genre es va despertar al quarter de Jaca i va adonar-se que estava lleugerament refredat. La majoria dels clients de les botigues ho són no pas per comprar res sinó per fastiguejar el propi botiguer. Alguns es presenten amb reclamacions sorprenents i fan la vida impossible al que despatxa. El client, contravenint aquella frase injusta i embustera, mai té la raó i si la té l'exerceix desproporcionadament amb actituds insolents i despietades. El client, mala gent. El client gaudeix en no quedar mai content: "m'han ben cardat" diu després de regatejar el preu fins que no ha quedat marge pel comerciant, si el comerciant és eixut però correcte en el tracte es diu que és "un malcarat, no val pas ni un xavo" si el comerciant és diligent i va de cares a la feina se li diu "antipàtic, maleducat, no val pas ni un xavo", si el comerciant té un bon dia i ens regala un dels seus somriures es diu "que és un fals, un llepes, no val pas ni un xavo". El client no vol quedar mai content: perquè sap que la major part de les vegades que compra és per vici i això li porta tot seguit a sentir-se penedit pel seu pecat. I el que paga el pato és el pobre botiguer que aguanta els ruixats, les impertinències, els cargolaments, els regatejos, les insolències i encara que els critiquin a l'esquena. Si no us ha estat suficient tot aquest planteig feu un senzill exercici de fantasia: imagineu-vos darrera un taulell un dilluns al matí i tot seguit veieu obrir la porta del carrer. Qui és el primer client que entra? En Samora.