dissabte, 20 de juny de 2009

Petardus

Ja s'acosta el temps de revetlla i comencen a sentir-se els primers petardus. A mi això dels petardus no em carda gaire gràcia. Més aviat em toca la pera sentir-los a totes hores i a tots moments. A les concentracions públiques d'aquests dies ja no solot anar-hi per por a trobar-me algun gamerús que ho faci saltar tot. Però quan era vailet la cosa era diferent. No hi havia cosa que m'agradés més que anar a comprar petardus a Can Saguer, botiga que dispensava bona part de l'artilleria, dinamita, pòlvora i demés explosius per les revetlles. Sortíem de Can Saguer amb els petardus embolicats amb paper de diari, a vegades embolicats amb el boletín de la Guardia Civil, i anàvem cap a casa per classificar i començar a fer servir els explosius. Hi havia les bombes xines que era un petardu que llançaves contra el terra i feia un pet sec i rotund, inofensiu, era un entreteniment. Després hi havia les piules, que eren de color verd, i que fan un so més viu i són una mica més punyeteres. Hi havia els coets, les bengales. I finalment hi havia el rei d'aquells temps: el cèlebre carmelu. Un explosiu fantàstic amb un so atronador, que fonia les orelles, i a més tenia una eficàcia demostrada. El carmelu era un petard que no el podies pas encendre a les mans perquè la metxa era curta i quasi no et deixava temps de llançar-lo. L'havies de col.locar a les parets, o al terra i encendre'l. Llavors havies de procurar cardar el camp com més aviat millor. Hi havia vegades que la metxa era una mica humida i costava d'encendre. La metxa s'havia apagat aparentment. Era una trampa considerable. Perquè t'hi tornaves a acostar confiat i llavors el carmelu petava davant dels nassos. Recordo un animal d'amic meu, no diré pas el nom perquè a Banyoles tots ens coneixem, que al carrer va trobar un carmelu sencer però quasi sense metxa. Va dir que l'encendria. Jo el vaig avisar que la metxa era tan petita que només d'acostar-hi l'encenedor ja explotaria sense donar-li temps a apartar-se. Ell marrà que volia encendre'l. Els altres ens vam apartar per si de cas. Tal dit tal fet, el noi va acostar l'encenedor en aquella metxa inexistent i en dècimes de segon tot va fer un pet com un aglà. L'irresponsable és viu de miracle i se li va quedar una cara d'estupefacte i commogut, d'espiritat i de gamerús. A més en intentar estúpidament fugir de l'explosió es va fregar el braç contra la paret quedant-li unes esguerrinxades de deu n'hi do. Per tant, Xisca de Gardi recomana seny i no cardar l'ós. Un atre cosa és en Samora que és dels diables i que necessita el foc com els pans de quilo que es fot.

2 comentaris:

En Samora ha dit...

Els diables, mal no ho sembli, sóm gent d'ordre. Avisem quin dia, a quina hora i a quin carrer tirarem petardos. Qui els tira sap el que es fa i procura per ell i per qui l'envolta, almenys els de casa. Als diables, generalment, no ens agrada el petardeix constant i descontrolat de Sant Joan. Per mi els podrien prohibir de mà mateix. Per Sant Joan, si no volen més dits és ben bé perquè Déu no vol.

Sacutell ha dit...

De que ens deu venir aquesta cultura de la pólvora i del foc? Es curiós que a Europa els preocupi el que pot fer de dolent i nosaltres que no en prescindirem perquè forma part de la nostra celebració. He notat com els peus se’m aixecaven de terra a les mascletás del País Valencià, La Patum, els Trabucaires, les nostres Gàrgoles i no sabríem que la festa s’ha acabat sense castell de focs.
Tota l’esquerra sol ser anti taurina però ves a predicar-ho a les Terres de l’Ebre? També aquí xocarem amb la Unió? Faran causa comú Nimes, Arla i d’altres ciutats properes que viuen la festa intensament.
Potser no som tan europeus com ens pensem? Potser Europa s’edifica prescindint del sud? Potser el Sud no es Europa?