dijous, 30 de juliol de 2009

Feina fuig; Mandra no em deixis.

Aquest el Comitè d’Orriols va de Guatemala a Guatapitjor. Des que fa que el conec poca l’he vist mai trempant d’energia i amb ganes de menjar-se el món. Només el trops orella dret quan ha quedat amb alguna colla senglanera per anar a cardar una xefla. Per Nadal, aquest individu és el primer de cardar el cop de porta. Tiberis, el cava, la quina, i la turronada, tot amanyagat amb gintònics del Santuari d’en David Murri ens el tenen distret des del pont de la Consti fins ben bé a tocar de Carnestoltes. Llavors li ve la depressió post nadalenca i com que el tenim moix, tampoc piula. La qüestió és que quan es refà, quan sembla que ens vol dir alguna cosa interessant ja arriba la Setmana Santa i aquí el tornem a perdre. El Comitè d’Orriols celebra aquest festivitat tal i com ho fan els andalusos. Així, enganxa la Setmana Santa amb la Feria d’abril i seguit del Rocío, i fet i fotut es presenta a les portes de juny sense haver-se arremangat.
Al juny, a casa nostra, sovint ja tenim instal·lada la calda estival, i res millor que una bona cleca de sol d’aquella que mata xarnegos (com ell mateix o servidor) per defugir qualsevol esforç.
Fa una setmana vaig rebre la seva trucada seva. Quan em truca el Comitè només hi dos opcions que justifiquin la conferència, que pretengui emmerdar-me en alguna embarcada de les seves o que vulgui cardar-me alguna cosa pels morros, motiu que en fou la causa aquest cop.
- Samora, - amb aquell seu to de ratassa- ja fas vacances?
- No –li contesto jo intentant intuir les seves pretencions.
- Jo les començo ara.
No existeix riure clàssic que admeti comparativa amb el conjunt de sons descompassats i abruptes en el qual va desembocar aquesta última frase i que va tancar la curta conversa.
O sigui, tenim el Comitè d’Orriols de vacances. Un mes seguit que no cal que vagi a la feina (perquè treballar ja no ho pas fet tot l’any) i ara de sobte, en comptes de mostrar-se més participatiu i alliberat, el senyor diu que no té esma per rè. Així rebenti.
M’imagino com acabarem l’any. El setembre tornarà a estar ensopit. “La depressió post vacances” justificarà ell. Si tot va bé, li veurem el pèl un parell de setmanes a l’octubre, però companys... Quan arribi Sant Martirià ja l’haurem vist prou fins a Carnestoltes del 2010.

Tanquem per vacances

Baixem la persiana fins a nova ordre. Fa calor i no estem pas d'orgues. La calor ha entrat a les cases i ja no s'hi està bé ni al soterrià. Ara hem de passar com poguem. I procurar no trebaiar gaire perquè tot cansa, tot fa venir més calor, i tot atabala. Ademés, si obrim el llum per trebaiar amb l'ordinador, entren els rendells i ens pessiguen. I ja n'estem tip de la gratera que ens deixen les pessigades. Bueno, doncs d'aixossins, tancot el llum i vaig a jeure davant del ventilador, que és el refugi d'aquest istiu tarambana. Si Déu vol, tornarem.

divendres, 24 de juliol de 2009

Tiberi

Xisca de Gardi celebrava avui la seva assemblea anual. Com que feien córrer que es repartirien beneficis ha vingut el Director Comercial i tot. La convenció de magnats i potentats comarcals s'ha celebrat al Palau del Rostit, situat a les estribacions de la serra de Palol i conegut pel poble ras com a Can Mià. Hi erem quasi tots. El Nen, el Gallegu, el jueu de Besalú, el Director Comercial, l'Angel, en Mastegatatxes i jo. Hi trobareu a faltar en Vaqueta, en Samora i el Llobarro del bosc, us explico la seva absència: en Llobarro no l'hem convidat perquè encara ha de fer més mèrits, en Vaqueta no va voler venir i ell s'ho perd, en Samora no li hem dit perquè així la seva part de beneficis ens ha servit per pagar el cafè. Total, un tip. Ens hem afartat de la manera més vulgar del món. En Pere Mià anava portant plates i plates i en Gadafi li ha dit "podé que paris" i per comptes de fer-li cas, ha seguit portant plates i plates. Fins que les pintades ens sortien per les oreies. Ens ha portat les quatre manaments del rostit acompanyats de xampany amb copes pompadour. Fantàstic. La carn ens sobrepassava, ens regalimava, ens desbordava. Enfitament general. Hem passat als postres temptant nivells i capacitat d'emmagatzematge. Hem sortit a fora de Can Mià i tot l'istiu se'ns ha cardat al cim. No tocàvem vores. En Mià ens ha obert les portes al seu museu i allà dins feia una calor gallinàcia, compresora, gasosa. Una calor que era un resum de tots els istius del món. Hem vist quadres, senyals, fotos, mandangues i poemes i teníem la sensació que erem al precipici calòric de l'infern. El sostre s'enfonsava sobre els nostres caps. Després hem passat al museu i tapoc és que haguem respirat massa: tot era calor, digestió, paiment, enfitament general. La pintada i el senglar es rebotaven en els nostres ventres com si fossin animals rebels a punt de fer-ne alguna de molt grossa. Sort que després hem viatjat cap a la capital del món i en David ens esperava amb gintònics per fer baixar la morterada que duiem al cim. Tiberi.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Llàgrimes

En un dia com avui, hi ha poques coses a dir que tinguin la virtud del consol. Banyoles sanglota l'enterrament de l'Enric Tubert i la vila viu en la hipnosi profunda de les campanades a mort. Banyoles s'enyora. La devastació a les ànimes és d'una rotunditat maligna. I els records voleien pels carrers. No tenim esma per a res. La tristor ens ha negat els llagrimals. Banyoles és, hores d'ara, una ciutat amb el cap cot, amb una part del sentit de l'humor esparrecat a l'estil de quan s'esqueixa la seda.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Enric Tubert

El teló sempre s'obre pels grans actors de la nostra escena. Pot ploure, nevar o fer un vent espantós però el vellut brillant deixa veure els decorats. Llueixen els mobles i cau un fil de llum sobre tot plegat. Comencen a sortir els actors. I un d'ells capta l'atenció de tota la platea. Té una mirada que pot amb tothom. Fa uns gestos colossals, es mou amb una gràcia que podríem qualificar d'infinita i quedaríem curts. De les seves cordes vocals surten paraules, fortes i fondes, i les fa rebotar per tot l'escenari per fer-les més belles, i més precises. Quan ell ho vol, tota la platea arrenca a riure, i es doblega, i té la sensació que mai més podrà parar. Fins a rebentar. Ell té la ciència de tots els actors vells, els que dominen el temps i el moment, els que saben que l'escena pot ser única i els que intueixen que poden convertir el públic en un xàfec de riure. El nas de cyrano i la mirada dels grans còmics, els gestos dels millors histrions, el dir el text com un dels millors. El recordem a la trona del Rapsòdia en Blau i encara sentim el retrunyir del riure al Municipal. Segurament aquest instant és fals i el gran actor ho sap, i n'és conscient. Per ell ha arribat el moment de desaparèixer d'escena. Així ho ha volgut el text i el gran director. Però n'estem segurs que el verí del teatre farà que torni. Un altre cop s'obrirà el teló i emergirà del fons del temps i dels instants, el gran entre els grans. Possiblement, ara, l'acompanyi el seu company inseparable, en Farri. Mentre esperem el retorn, de fons, sona un tro d'aplaudiments, bravos i riallades. Xisca de Gardi també és a la sala, dempeus, fent barretades al geni.

Com va dir algú: Tot torna.

Fou més o menys quan les casales van canviar el model de “xàndal” de Casa Nostra i ens van fer passar del blau fosc i groc a la vestimenta vermellosa i blanca que encara perdura avui dia. La gràcia que ens feia aquella samarreta groga (tonalitat depenent de l’any d’edició) que permetia, tapant amb les dues mans part de l’escric que posava Centre Cultural Casa Nostra, deixar a la vista una combinació de lletres amb el missatge “Cul Nostra”.
Algun tabernacle llepafils d’aquests que s’autoanomenen assessors deuria agafar la senyoreta Llúcia per banda i me li menjà l’orella amb pretextes absurds de renovació, innovació, moda i allò que ells n’anomenen màrquetinc, i au, pares grateu-vos la butxaca que toca canviar la roba.
Com deia, seria més o menys en aquesta època que hi va haver també la revolució en el món de les motos de 16 que fins aleshores havia governat hegemònicament La Vespa, germana gran del vespinu.
La Vespa era i és una moto amb nom d’il·lustre veïna de la comarca. Una andròmina elegant però que per mica galiàs que siguis un cop hi ets a cavall ho sembles tres vegades més. Sempre he pensat que qui va dissenyar aquesta moto ho va fer pensant en crear un vehicle de dos rodes ideal per portar una garrafa entre cames
Aparegueren aleshores, com deia, tot un seguit de rèpliques de les motos de carreres pensades per a ser portades per mainada d’institut. Motos japoneses d’aquelles d’anar-hi malgirbat i mig corbat que feia agafar mal d’esquena i tot. En deien “l’ena sé erra”, “té zeta erra” i ximpleries d’aquesta mena sense solta ni volta. Tabé sortiren imitacions de les clàssiques Derbi carajillu però que passaren a millor vida sense pena ni glòria.
Semblà que la Vespa passaria definitivament a millor vida i que amb quatre dies n’hi hauria per esborrar-ne la presència a les nostres carreteres.
D’això que us parlo ja en fa vint anys, pel cap baix, i avui dia que per cada trasto japonès dels que us he parlat en corren cinquanta Vespes.
Tothom en busca, se’n restaura i en paga caler llarg. Les reines de la comarca, per descomptat i a falta de la de Crespià, les Vespes de l’Atlètic.
Com algú deia no fa massa: tot torna, i més encara les coses bones. Tornen les Vespes, les xancletes de dit, ABBA i en Michael Jackson. Així doncs, Xisca de Gardi confia plenament que algun dia tornarà Can Ciurana, Can Comerma, L’U i per descomptat, el “xàndal” blau fosc i groc de Casa Nostra.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Una d'en Tites

Llegia, aquests dies de vacances, “El món groc” d’Albert Espinosa, un llibre on l’autor parla de la manera més optimista possible el viacrucis per superar el càncer que li va ser diagnosticat durant la tendra adolescència. En un capítol d’aquest s’hi narra el procés que va seguir per tal d’afrontar i pair l’amputació d’una de les dos cames. Aconsellat per un dels metges, va organitzar una festa de comiat on hi va convidar a tothom qui al transcurs de la seva curta vida havia mantingut relació o compartit experiències amb aquella extremitat concreta. Explica que va convidar el porter de l'equip de futbol a qui aquella cama havia marcat l’únic gol de la seva vida o els balls que per últim cop va concedir a una infermera abans de l’operació. Aquell capítol em va fer pensar amb una anècdota que s’explica a Banyoles i que, segurament esbiaixada i poc precisa, recordo així:
Diuen que un dia treballant, segurament de fuster, un banyolí es va fotre un dit enlaire. Fetes les cures precises, l’individu va agafar-lo i se’n va anar a veure en Tites per l’encarregar-li un taüt de diminutes dimensions i així donar sepultura a aquella petita part de cos de la qual mai més podria disposar.
Ben al contrari del que seria d’esperar, aquest va acceptar l’encàrrec com qualsevol altre talment com si fos la cosa més normal del món i tot prenent nota li va dir que l’endemà mateix podia passar-lo a recollir. Així, el dia següent es va celebrar el funeral del dit escapçat i tan bon punt la caixeta de fusta va ser a sota terra, l’accidentat va anar a trobar en Tites per saldar el deute contret.
- Tites, què et dec?
Diuen que l’enterramorts, sense ni tan sols immutar-se, li va contestar:
- No pateixis, ja ho trobarem tot plegat.

dissabte, 18 de juliol de 2009

Arribat de Tunísia.

Començo a pensar certament que la gent que m’envolta podria arribar a tenir certa raó quan afirma que servidor de vostès i la pàtria, si és deixa servir, és qui realment entorpeix i entrebanca la prosperitat de la nostra terra.
Aquests pensaments m’apareixen un cop comprovo, tot just acabat d’arribar d’una setmana a Tunísia que ara us explicaré, que la meva curta absència pot haver esdevingut clau en els desembossaments de temes tan troncals i de vital necessitat com poden ser l’acord de finançament i l’arribada de fitxatges a can Barça.
Tan bon punt he tocat de peus a terra a l’aeroport m’he cardat de caps al primer quiosc i fèquits que després de dies sense tenir a l’abast cap tipus d’obertura a la informació del món de la qual fos capaç de desxifrar-ne ja no el contingut, sinó tan sols la grafia, m’he adonat que els que us heu quedat casa heu fet feina. Ara, quan tingui més temps i hagi desfet les maletes i muntat la catximba que he comprat a Kairouan, analitzaré si la feina l’heu feta bé.
Hi ha llocs que s’hi ha d’anar almenys un cop a la vida i d’altres s’hi ha d’anar un cop com a tot estiar, i d’allà on vinc és un d’aquest segon grup de països.
Fa tot just vint-i-quatre hores, un insistent venedor d’una botiga de souvenirs d’una ciutat costanera anomenada Sfax a l’oest de Tunísia em deia que els catalans sóm baixets, guapos i garrepes. Cal dir que el primer i l’últim qualificatiu em van fer pensar ràpidament amb el Comitè d’Orriols, ben a l’inrevés dels que atribuiria a la meva persona. Sortint de la ciutat de Doutz, al sud oest del païs, el nostre guia, un natiu amb més interès en portar-nos a visitar els negocis del seus amics i fer-nos-hi gastar els calers que no pas res més, va fer-nos posar atenció a una indústria dedicada a l’envàs i comerç del dàtil fundada per un català anomenat Bernabé Biosca que fou dels primers industrials que en tot el país apostà per a l’ocupació laboral de la dona. Potser us sonarà: Dàtiles El Monaguillo. Acte seguit, el comentari d’un andalús a la penúltima fila de l’autocar: “Estos catalanes, con tal de ahorrarse una peseta...” El record més preuat que me'n he endut d'aquell país és un tros de guix corresponent a una de les cases del decorat del Sahara on es va rodar la Guerra de les Galàxies i que encara es manté prou bé.
Tunísia es resumeix en menjar dolent, molta calor, molta brutícia, molt de sol, gent molt pesada i fotografies del president del país cada cinquanta metres. Jo ja ho he vist tot, no hi haig pas de tornar mai més a fer ben res. Ara, si no us sap greu, us deixo que ja friso per agafar la bicicleta i anar-me’n al Mam a fer una cervesa ben freda tot passejar el meu nou color de pell.

En Vili

En Lluís Vilà, Vili, és l'artista oficial de Xisca de Gardi. Ell i uns quants més, és clar. Vet aquí. Ahir estàvem repassant l'estat del món a la terrassa del Passeig amb el Gallegu i en Lluís Carbó quan, de sobte, va aparèixer procedent dels seus boscos i de la seva república autònoma el gran Cabanyes. S'assegué uns instants i encengué alguna pipa. Va comentar-nos que fa poc ha alçat una nova escultura en el seu bosc. No para quiet, la criatura. El cas és que va dir-nos que se n'anava per veure una inaguració a la galeria d'en Vili. Nosatres ens hi vam afegir perquè tampoc teníem massa re a fer. El Gallegu, en Xicu i jo vam anar, trico-trico, cap a la Galeria de la Plaça. L'exposició no ens va fer ni fred ni calor. Però el més interessant era al fons de tot. Vaig veure en Vili i uns quants quadres de la seva penúltima creació. Està fi, el puta. Uns quadres fets a partir d'una tela d'hospital de Toquio, amb relleus i formes que més aviat em feien angúnia. En Vili xerrava i s'explicava, a diferència de molts artistes que fan l'ou i no saben dir si és ou o castanya, en Vili s'explica, i des del seu cap clar ens va donant anotacions de cada quadre. Després de parlar amb en Vili vam travessar l'altra exposició i ja res podia captar la meva atenció. L'artista era a dins, al fons de tot.

divendres, 17 de juliol de 2009

Camp de blat amb teises i roselles

A l’oficina de la Teisa hi ha una fotografia que penja de la paret de la dreta: una corrua de vuit o nou teises plenes a vessar –de fet viatgen més passatgers instal•lats dalt al sostre que dins els cotxes. Van per un camí estret, entre camps. Lluny, al fons, hi ha una casa blanca però no es veu cap altre edifici. Tothom sembla feliç.
On deuen anar? –ens preguntem. No caurà algú de la baca, al primer revolt? El fotògraf, s’anirà també amb ells quan acabi la seva feina? I, ja posats, de quina marca deuen ser els pneumàtics?
El més lògic, si volem resoldre aquestes qüestions, és iniciar una discreta investigació a la mateixa finestreta de la Teisa. No serà difícil trobar algú que ens informi complidament de: a) data i autor del document; b)lloc de la seva execució; c) destí dels alegres passatgers, i d) nom, ofici i parentiu proper dels que van més endavant, fàcilment identificables. Annex: pneumàtics Pirelli, probablement recautxutats. Un cop recopilades aquestes dades es pot donar per finalitzada la investigació amb èxit i passar a altres assumptes de caràcter més pràctic. Això és el que faria una persona normal, assenyada, madura. Jo, no.
Jo el que faig és quedar-me palplantat davant la fotografia, lleugerament inclinat cap endavant, ulls i boca oberts, sense parpellejar, fent nosa als que intenten comprar bitllets. Indiferent a les queixes, persevero en aquesta actitud fins que noto que se m’ennuvola el cap i em regalima el llavi inferior. Poc a poc, la fotografia, que és en blanc i negre, comença a agafar color. Desprès sento, com venint de lluny, la fresa dels motors, el xivarri i les rialles dels viatgers, la remor del vent, el cant dels ocells, la escalfor del sol i una bravada a gasoil que, curiosament, no espatlla l’escena. Ara em demanen la presa, em diuen que m’afanyi i jo plego el trípode, recullo la càmera i m’enfilo a la baca de la primera teisa, que es posa en marxa a pas de bou, seguida per les altres vuit i tothom es posa a cantar ‘la cucaracha’; em passen una bóta de vi i faig un trago llarg, conscienciós, profundament sincer, fins que algú em recorda que la bóta no és meva i el vi és de tots. Canto una estona ‘la cucaracha’ amb gran sentiment. Després li pregunto al meu veí de baca on anem exactament i ell es sorprèn i em diu que si se m’ha oblidat que avui és 18 de juliol, festa gran, commemoració del glorioso alzamiento nacional i que els patrons lloguen les teises per tal que tothom vagi d’excursió a celebrar-ho com Déu mana, la cucaracha, la cucaracha, ya no puede caminar. Aleshores em poso dempeus sobre les barres de la baca, amb gran perill de caure, i proclamo a crits la inexorable caiguda del règim, la legalització dels partits politics, la llibertat de premsa, l’estatut d’autonomia –i no un, sinó un i mig– las lleis del divorci, l’avortament i el matrimoni homosexual, tot això i més, en un futur proper, cosa de pocs anys, la cucaracha, la cucaracha, perquè em tires de la màniga, que collons passa, que seguis i callis, imbècil, si no saps beure no beguis, vols amargar-nos la festa a tots, desgraciat? Com que ja m’he cansat d’anar al davant, salto temeràriament a la baca de la segona teisa on viatja una noia amb vestit blanc i ulleres de sol que no em deixa concentrar-me en res fa estona i sec al seu costat, la cucaracha, la cucagacha, no t’havia vist mai, d’on ets, no seran Dolce&Gabbana, les ulleres, no sé de què em parles, tots els homes sou iguals, somriu i quan somriu el cap em rodola i sento una escalfor que em puja i em baixa, la cucaracha, arribarà un dia no gaire llunyà que les noies aniran amb les faldilles per mitja cuixa i els sostenidors per fora i tothom ho trobarà normal, si m’has de faltar al respecte més val que marxis, verro, la cucaracha, la cucaracha, i totes les teises tindran aire condicionat però estarà prohibit fumar i anar a la baca, tu estàs boig?, boig per tu, no veus que intento dir-te que t’estimo?
Aproximadament en aquest punt és quan em solc adonar que he agafat la teisa equivocada i estic anant cap a Olot i no cap a Girona i, en una decisió valenta i arriscada, em baixo a Argelaguer. Argelaguer és molt maco, però la teisa cap a Banyoles trigarà una hora en passar, em diu una senyora gran, amb bastó i rebeca. Mentalment, li poso unes ulleres de sol, li trec cinquanta anys, li poso un vestit blanc i li trec el bastó i la rebeca. És ella, no hi ha cap dubte. Feliç com un gínjol, entro al bar i em prenc una cervesa.
Aquesta actitud a la vida no m’ha reportat mai cap benefici econòmic ni social, ans al contrari. Però m’ha permès viatjar molt, visitar llocs recòndits i oblidats, conèixer gent excepcional i viure tòrrides aventures amb dones increïbles, embriagadores, tot sovint inexistents. No veig cap motiu per esmenar-me.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Els artistes

El pare m'explica històries fascinants sobre tres personatges que trebaiaven amb ell a Can Trui. Els estirats ara de Can Trui en diuen Indústries Coromina, però a Banyoles sempre n'hem dit Can Trui. Vet aquí. El cas és que aquests personatges es deien Siset, Felip i Jep Gros. Resulta que aquests tres personatges, poc després de la guerra, van contactar amb uns estudis de cinema de Barcelona. Per tant, estem parlant d'un intent banyolí d'acostar-se al món de la fantasia molt abans que el director comercial triomfés. En Siset, en Felip i en Jep Gros es van acomiadar dels companys de feina i de l'amo, el Senyor Lluís. "Senyor Lluís, ha estat molt bé això". El cas és que quan es van acomiadar, els de la fàbrica es van cardar un fart de riure. Ja veien què passaria però ells, joves com eren, ja es veien tornant a Banyoles fins el dia de l'estreno al Cine Victòria. Van anar a Barcelona tot refets, pensant que el món, ai senyor, es vinclaria als seus peus. En aquestes que van anar als estudis i algú els hi van preguntar què volien fer. En Siset va respondre que pel.lícules de riure. En Felip va anar més lluny i va oferir-se amb tot el seu ventall de possibilitats i va respondre "jo puc fer pel.lícules de riure, pel.lícules de força o coses com cardar-me daltabaix d'un roure". L'home va apuntar els oferiments dels potencials artistes i va dir-los que ja els avisarien. Els artistes van esperar i esperar, i cansats d'esperar se'n van tornar a Banyoles. Si haguessin triomfat, el cine els hauria espatllat. I van tornar a Banyoles per adonar-se que l'única fàbrica de somnis del món està situada a tocar l'Estany i es diu Banyoles i és el nostre més estimat país petit.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Can Mas Colom

La Casa de Can Mas Colom està situada a la part final del nostre Carrer Nou, a banda dreta venint de Santa Maria. Els de Can Mas Colom, com bona part d'aquell carrer, eren pagesos i hortolans. Vet aquí que un dia, suposem que pels volts de setembre, els de Can Mas Colom traginaven semals de vi. Tenien la burra estacada a fora al carrer. Una burra grossa, lluenta, feinera. Els de Can Mas Colom es van torbar a xerrar a mitja feixa. Era ben normal, llavors, perquè la gent feia la feina però sense presses, sense cronòmetres, sense patir per albarans i noses. Es van aturar a xerrar amb la típica romaguera que rondava pels carrers per entrebancar una mica. Suposem que parlaven del vi de l'any, de la calor que havia fet a l'istiu i de quatre grilleries més. En aquestes que la burra estacada es va deixar endur per la flaire de les semals. L'animal devia tenir set d'estar-se estona parant el sol a mig carrer. I en aquestes que es va amorrar a la semal i va començar a xarrupar fort. Els atres vinga a xerrar. Fins que, de cop, la burra va començar a fer l'òs, vinga a fer esses, a caminar guerxo, a treure la llengua com si vingués malament. El de Can Mas Colom, pobric, es va espantar pensant que la burra havia agafat un mal lleig i va començar a cridar "ai que la burra ve malament". Però l'altre, la romaguera, advertint l'autèntica naturalesa del mal va dir "no tinguis pas por, la burra duu un bon gat". Vet aquí que hi ha contrades que diuen que "un dia un burro va tocar una flauta" a Banyoles podem dir que "un dia una burra es va engatar". El pare encara explica la facècia, no sé si e' pa' vritat, però còmic sí que ho és.

dijous, 2 de juliol de 2009

Novetats atlètiques

La directiva de l'Atlètic es mou i això ens satisfà. Sembla ser que els moviments de la direcció esportiva s'encaminen cap a la contractació de jugadors amb carisma. I si no hi ha res de nou, en Pep Pla, el germà del nostre davanter Met, farà la pretemporada amb l'equip. Encara no se sap si anirem a Pujarnol o a Sant Bartomeu, però la pretempporada es farà i en Pep serà amb nosaltres. Ara bé, en Pep fa temps que no es mou i els dubtes són oficials: la presidència-tot i que encara no hagi aparegut per donar explicacions- dubta de la seva forma física i la cosa és que podrem estar contents si en Pep aguanta sense suport mèdic fins al sopar de Sant Martirià. Les coses són com són i ens hem de conformar. A vegades, sostenir una filosofia coherent exigeix sacrificis a les palpentes.
També hi ha notícies d'un tal Pitxi, de qui no sabem exactament com s'escriu el nom. Tanseval. El fitxatges d'en Pitxi està difícil, no està gens clar. Primer, perquè té mainada i les obligacions familiars l'atenallen una mica. I segon, perquè les males llengües, que sempre arriben dels extramurs de la comarca, diuen que és una mica ganduls. Per ganduls ja hi soms nosaltres i ja no hi ha lloc per a ningú més.
La hipòtesi més aproximada a la realitat ens encamina a parlar d'en Codina. En Codina és el nostre Iniesta particular. I és per això, i per res més, que la directiva no ha volgut trucar a Can Barça per demanar-ne el preu. En Codina té un genoll fotut, com en Nito, i la temporada passada no ens va poder ajudar gaire. És ara que ens ha de donar un cop de mà. El gran Codina ja té lloc a l'Atlètic pel sol fet de carregar un cognom com el que té. Codina és el cognom d'un nostre amic de part de bo, en Joan, de qui Xisca de Gardi en parlarà amb tots els honors i el màxim respecte un dia d'aquests. Allà on érem. En Codina del genoll fotut, té un amic que es diu Mitji. I en Mitji ja és un objectiu prioritari. Estem parlant del golejador del Navata. És un home de bé, és dels nostres i ja hi hem sopat. La cosa va pintar molt bé. És una mica fred i sembla que no s'esforça però ens és ben igual. En Mitji serà de l'Atlètic jugui bé o malament. Només hem de saber que és capaç de cridar a pulmó obert: Amunt l'Atlètic collons!!

dimecres, 1 de juliol de 2009

Sifons

S'ha de tornar a engegar la indústria del sifon que no s'hauria d'haver perdut mai. Ara circulen uns refrescos que són papadinerus, una mandanga, líquids que no treuen pas la set. El sifon era refrescant i combinava la mar de bé amb tot. A la tele veiem que del sifon en deien soda, que era una paraula molt tibada i postissa, i de tant tibada i postissa acabava semblant una altra cosa. El sifon, ben fred, treia la set i pessigava els llavis i el pal.ladar. Quan apretaves aquella llengueta se sentia un xarbot com si un buc d'abeies anés a sortir de dintre l'ampolla. La mare sempre explicava històries de sifons que havien explotat amb conseqüències gravíssimes per les víctimes. La mare sempre tenia històries rocambolesques per qualsevol cosa. El cas és que el sifon era una indústria local, castissa i fabulosa. Es portaven els sifons amb unes caixes de fusta que encara els feien més especials. Els que se'n duien la palma eren els de Can Plami, una casa de referència, notable, important, cridada a fer grans coses fins que les multinacionals van entrar com cavalls sicilians en el negoci de treure la set. Però tinc a casa altres marques d'ampolles que guardaven els pares. Marques amb noms peculiars com "la gremial" o noms que pretenien introduir-se a les cases com "la familiar" o marques que prenien un aire internacional com "Sanmy". Però els sifons de Can Plami van passar a la posteritat per ser a tot arreu. A Can Bernat és dels pocs llocs on es pot acompanyar l'àpat d'un bon trago de vi amb sifon. Una beguda sense precedents, determinant, imprescindible. El vi, sigui quin sigui els seus orígens, pren amb el sifon un gust estovat, mineral, païdor. El vi és rebaixat per convertir-se en un beuratge enjogassat i lleument traïdor. Perquè enganya al consumidor pensant-se que és només una beguda refrescant quan, en el fons, té una càrrega alcohòlica embardissa. El sifon s'ha de recuperar i s'ha de convertir en la beguda definitiva dels vermuts, amb vermuth de granel, i dels àpats amb vi d'estar per casa, o per beure a mitja tarda un cop busquem una mica de refresc a la nevera. El sifon no havia d'haver marxat mai dels nostres instints més substancials. El que ha vingut després o bé és un destorb o bé provoca caparrassa. Vet aquit.