dissabte, 18 de juliol de 2009

Arribat de Tunísia.

Començo a pensar certament que la gent que m’envolta podria arribar a tenir certa raó quan afirma que servidor de vostès i la pàtria, si és deixa servir, és qui realment entorpeix i entrebanca la prosperitat de la nostra terra.
Aquests pensaments m’apareixen un cop comprovo, tot just acabat d’arribar d’una setmana a Tunísia que ara us explicaré, que la meva curta absència pot haver esdevingut clau en els desembossaments de temes tan troncals i de vital necessitat com poden ser l’acord de finançament i l’arribada de fitxatges a can Barça.
Tan bon punt he tocat de peus a terra a l’aeroport m’he cardat de caps al primer quiosc i fèquits que després de dies sense tenir a l’abast cap tipus d’obertura a la informació del món de la qual fos capaç de desxifrar-ne ja no el contingut, sinó tan sols la grafia, m’he adonat que els que us heu quedat casa heu fet feina. Ara, quan tingui més temps i hagi desfet les maletes i muntat la catximba que he comprat a Kairouan, analitzaré si la feina l’heu feta bé.
Hi ha llocs que s’hi ha d’anar almenys un cop a la vida i d’altres s’hi ha d’anar un cop com a tot estiar, i d’allà on vinc és un d’aquest segon grup de països.
Fa tot just vint-i-quatre hores, un insistent venedor d’una botiga de souvenirs d’una ciutat costanera anomenada Sfax a l’oest de Tunísia em deia que els catalans sóm baixets, guapos i garrepes. Cal dir que el primer i l’últim qualificatiu em van fer pensar ràpidament amb el Comitè d’Orriols, ben a l’inrevés dels que atribuiria a la meva persona. Sortint de la ciutat de Doutz, al sud oest del païs, el nostre guia, un natiu amb més interès en portar-nos a visitar els negocis del seus amics i fer-nos-hi gastar els calers que no pas res més, va fer-nos posar atenció a una indústria dedicada a l’envàs i comerç del dàtil fundada per un català anomenat Bernabé Biosca que fou dels primers industrials que en tot el país apostà per a l’ocupació laboral de la dona. Potser us sonarà: Dàtiles El Monaguillo. Acte seguit, el comentari d’un andalús a la penúltima fila de l’autocar: “Estos catalanes, con tal de ahorrarse una peseta...” El record més preuat que me'n he endut d'aquell país és un tros de guix corresponent a una de les cases del decorat del Sahara on es va rodar la Guerra de les Galàxies i que encara es manté prou bé.
Tunísia es resumeix en menjar dolent, molta calor, molta brutícia, molt de sol, gent molt pesada i fotografies del president del país cada cinquanta metres. Jo ja ho he vist tot, no hi haig pas de tornar mai més a fer ben res. Ara, si no us sap greu, us deixo que ja friso per agafar la bicicleta i anar-me’n al Mam a fer una cervesa ben freda tot passejar el meu nou color de pell.

5 comentaris:

Comitè d'Orriols ha dit...

Això te passa per fer les vacances fora de casa. Et demostraré que es pot trobar Tunisia sense sortir del Pla de l'Estany. Si vols un pet de sol, passeja't entre dugues i tres per l'Avinguda de la Farga. La claca és impressionant. Si vols visitar pedres velles, només has d'anar a Vilauba o a Serinyà. Si vols regatejar, vés al mercat de Banyoles el dimecres o al mercat de Porqueres el divendres. Si et vols cardar un Kebabs doncs ja saps on anar. Fins i tot tenim mesquita i pots parlar amb gent de la zona en qualsevol carrer. Tunisia sense haver d'agafar avions, sense patir per re, sense sentir-te un turista occidental en terres llunyanes. Vet aquí.

En Samora ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
En Samora ha dit...

Sé que en absència meva es va celebrar un sopar de vital importància xiscagardiana contingut del qual cal mantenir sota estricte secret sumarial. Sapigueu que qualsevol conspiració vers la meva persona serà objecte d'agressió verbal, corporal, espiritual i fins i tot episcopal de desproporcionades dimensions. Quedi dit. I lo d'abans ho he esborrat jo perquè m'ha donat la gana.

Sacutell ha dit...

A la frontera del sud hi ha un hotel d’una cadena francesa, situat a l’entrada d’un oasis ja quasi al mig desert. L’hotel va ser visitat per la Brigitte Bardot quant feia un pam de goig i era la provocació vivent de la nostre adolescència. Volia sortir a passejar tota sola i algú amb seny ja l’hi va explicar del perill i de la dificultat d’orientar-se. Total que es va perdre i ja tenim organitzat un problema nacional. La BB donava mes divises al país que la mateixa Renault. Va caldrà mobilitzar cels i terra però finalment la varen trobar com es prou evident perquè encara pul•lula defensant causes curioses. L’hi hagués estat mes pràctic visitar un zoològic veí que hi tenen un camell que també beu cervesa i que si et poses al seu costat et fa una llepadeta que no l’oblidaràs mai mes. També s’hi passeja un lleó molt vellet en total llibertat i mes serps que en una pel•lícula de l’Indiana Jones. Es una edificació adjunta a un laboratori cooperador del Institut Francès Pasteur que es dedica a l’elaboració d’antídots per picadures de serps. Economies d’escala que en diuen els economistes.

cardisucre ha dit...

Si senyor, un tipic turista, si tothom agafes troços dels llocs que visita, no caldria visitar res.