divendres, 17 de juliol de 2009

Camp de blat amb teises i roselles

A l’oficina de la Teisa hi ha una fotografia que penja de la paret de la dreta: una corrua de vuit o nou teises plenes a vessar –de fet viatgen més passatgers instal•lats dalt al sostre que dins els cotxes. Van per un camí estret, entre camps. Lluny, al fons, hi ha una casa blanca però no es veu cap altre edifici. Tothom sembla feliç.
On deuen anar? –ens preguntem. No caurà algú de la baca, al primer revolt? El fotògraf, s’anirà també amb ells quan acabi la seva feina? I, ja posats, de quina marca deuen ser els pneumàtics?
El més lògic, si volem resoldre aquestes qüestions, és iniciar una discreta investigació a la mateixa finestreta de la Teisa. No serà difícil trobar algú que ens informi complidament de: a) data i autor del document; b)lloc de la seva execució; c) destí dels alegres passatgers, i d) nom, ofici i parentiu proper dels que van més endavant, fàcilment identificables. Annex: pneumàtics Pirelli, probablement recautxutats. Un cop recopilades aquestes dades es pot donar per finalitzada la investigació amb èxit i passar a altres assumptes de caràcter més pràctic. Això és el que faria una persona normal, assenyada, madura. Jo, no.
Jo el que faig és quedar-me palplantat davant la fotografia, lleugerament inclinat cap endavant, ulls i boca oberts, sense parpellejar, fent nosa als que intenten comprar bitllets. Indiferent a les queixes, persevero en aquesta actitud fins que noto que se m’ennuvola el cap i em regalima el llavi inferior. Poc a poc, la fotografia, que és en blanc i negre, comença a agafar color. Desprès sento, com venint de lluny, la fresa dels motors, el xivarri i les rialles dels viatgers, la remor del vent, el cant dels ocells, la escalfor del sol i una bravada a gasoil que, curiosament, no espatlla l’escena. Ara em demanen la presa, em diuen que m’afanyi i jo plego el trípode, recullo la càmera i m’enfilo a la baca de la primera teisa, que es posa en marxa a pas de bou, seguida per les altres vuit i tothom es posa a cantar ‘la cucaracha’; em passen una bóta de vi i faig un trago llarg, conscienciós, profundament sincer, fins que algú em recorda que la bóta no és meva i el vi és de tots. Canto una estona ‘la cucaracha’ amb gran sentiment. Després li pregunto al meu veí de baca on anem exactament i ell es sorprèn i em diu que si se m’ha oblidat que avui és 18 de juliol, festa gran, commemoració del glorioso alzamiento nacional i que els patrons lloguen les teises per tal que tothom vagi d’excursió a celebrar-ho com Déu mana, la cucaracha, la cucaracha, ya no puede caminar. Aleshores em poso dempeus sobre les barres de la baca, amb gran perill de caure, i proclamo a crits la inexorable caiguda del règim, la legalització dels partits politics, la llibertat de premsa, l’estatut d’autonomia –i no un, sinó un i mig– las lleis del divorci, l’avortament i el matrimoni homosexual, tot això i més, en un futur proper, cosa de pocs anys, la cucaracha, la cucaracha, perquè em tires de la màniga, que collons passa, que seguis i callis, imbècil, si no saps beure no beguis, vols amargar-nos la festa a tots, desgraciat? Com que ja m’he cansat d’anar al davant, salto temeràriament a la baca de la segona teisa on viatja una noia amb vestit blanc i ulleres de sol que no em deixa concentrar-me en res fa estona i sec al seu costat, la cucaracha, la cucagacha, no t’havia vist mai, d’on ets, no seran Dolce&Gabbana, les ulleres, no sé de què em parles, tots els homes sou iguals, somriu i quan somriu el cap em rodola i sento una escalfor que em puja i em baixa, la cucaracha, arribarà un dia no gaire llunyà que les noies aniran amb les faldilles per mitja cuixa i els sostenidors per fora i tothom ho trobarà normal, si m’has de faltar al respecte més val que marxis, verro, la cucaracha, la cucaracha, i totes les teises tindran aire condicionat però estarà prohibit fumar i anar a la baca, tu estàs boig?, boig per tu, no veus que intento dir-te que t’estimo?
Aproximadament en aquest punt és quan em solc adonar que he agafat la teisa equivocada i estic anant cap a Olot i no cap a Girona i, en una decisió valenta i arriscada, em baixo a Argelaguer. Argelaguer és molt maco, però la teisa cap a Banyoles trigarà una hora en passar, em diu una senyora gran, amb bastó i rebeca. Mentalment, li poso unes ulleres de sol, li trec cinquanta anys, li poso un vestit blanc i li trec el bastó i la rebeca. És ella, no hi ha cap dubte. Feliç com un gínjol, entro al bar i em prenc una cervesa.
Aquesta actitud a la vida no m’ha reportat mai cap benefici econòmic ni social, ans al contrari. Però m’ha permès viatjar molt, visitar llocs recòndits i oblidats, conèixer gent excepcional i viure tòrrides aventures amb dones increïbles, embriagadores, tot sovint inexistents. No veig cap motiu per esmenar-me.