dimarts, 21 de juliol de 2009

Com va dir algú: Tot torna.

Fou més o menys quan les casales van canviar el model de “xàndal” de Casa Nostra i ens van fer passar del blau fosc i groc a la vestimenta vermellosa i blanca que encara perdura avui dia. La gràcia que ens feia aquella samarreta groga (tonalitat depenent de l’any d’edició) que permetia, tapant amb les dues mans part de l’escric que posava Centre Cultural Casa Nostra, deixar a la vista una combinació de lletres amb el missatge “Cul Nostra”.
Algun tabernacle llepafils d’aquests que s’autoanomenen assessors deuria agafar la senyoreta Llúcia per banda i me li menjà l’orella amb pretextes absurds de renovació, innovació, moda i allò que ells n’anomenen màrquetinc, i au, pares grateu-vos la butxaca que toca canviar la roba.
Com deia, seria més o menys en aquesta època que hi va haver també la revolució en el món de les motos de 16 que fins aleshores havia governat hegemònicament La Vespa, germana gran del vespinu.
La Vespa era i és una moto amb nom d’il·lustre veïna de la comarca. Una andròmina elegant però que per mica galiàs que siguis un cop hi ets a cavall ho sembles tres vegades més. Sempre he pensat que qui va dissenyar aquesta moto ho va fer pensant en crear un vehicle de dos rodes ideal per portar una garrafa entre cames
Aparegueren aleshores, com deia, tot un seguit de rèpliques de les motos de carreres pensades per a ser portades per mainada d’institut. Motos japoneses d’aquelles d’anar-hi malgirbat i mig corbat que feia agafar mal d’esquena i tot. En deien “l’ena sé erra”, “té zeta erra” i ximpleries d’aquesta mena sense solta ni volta. Tabé sortiren imitacions de les clàssiques Derbi carajillu però que passaren a millor vida sense pena ni glòria.
Semblà que la Vespa passaria definitivament a millor vida i que amb quatre dies n’hi hauria per esborrar-ne la presència a les nostres carreteres.
D’això que us parlo ja en fa vint anys, pel cap baix, i avui dia que per cada trasto japonès dels que us he parlat en corren cinquanta Vespes.
Tothom en busca, se’n restaura i en paga caler llarg. Les reines de la comarca, per descomptat i a falta de la de Crespià, les Vespes de l’Atlètic.
Com algú deia no fa massa: tot torna, i més encara les coses bones. Tornen les Vespes, les xancletes de dit, ABBA i en Michael Jackson. Així doncs, Xisca de Gardi confia plenament que algun dia tornarà Can Ciurana, Can Comerma, L’U i per descomptat, el “xàndal” blau fosc i groc de Casa Nostra.