dilluns, 13 de juliol de 2009

Els artistes

El pare m'explica històries fascinants sobre tres personatges que trebaiaven amb ell a Can Trui. Els estirats ara de Can Trui en diuen Indústries Coromina, però a Banyoles sempre n'hem dit Can Trui. Vet aquí. El cas és que aquests personatges es deien Siset, Felip i Jep Gros. Resulta que aquests tres personatges, poc després de la guerra, van contactar amb uns estudis de cinema de Barcelona. Per tant, estem parlant d'un intent banyolí d'acostar-se al món de la fantasia molt abans que el director comercial triomfés. En Siset, en Felip i en Jep Gros es van acomiadar dels companys de feina i de l'amo, el Senyor Lluís. "Senyor Lluís, ha estat molt bé això". El cas és que quan es van acomiadar, els de la fàbrica es van cardar un fart de riure. Ja veien què passaria però ells, joves com eren, ja es veien tornant a Banyoles fins el dia de l'estreno al Cine Victòria. Van anar a Barcelona tot refets, pensant que el món, ai senyor, es vinclaria als seus peus. En aquestes que van anar als estudis i algú els hi van preguntar què volien fer. En Siset va respondre que pel.lícules de riure. En Felip va anar més lluny i va oferir-se amb tot el seu ventall de possibilitats i va respondre "jo puc fer pel.lícules de riure, pel.lícules de força o coses com cardar-me daltabaix d'un roure". L'home va apuntar els oferiments dels potencials artistes i va dir-los que ja els avisarien. Els artistes van esperar i esperar, i cansats d'esperar se'n van tornar a Banyoles. Si haguessin triomfat, el cine els hauria espatllat. I van tornar a Banyoles per adonar-se que l'única fàbrica de somnis del món està situada a tocar l'Estany i es diu Banyoles i és el nostre més estimat país petit.

6 comentaris:

Sacutell ha dit...

No es una historia única. Dos companys ben coneguts ho varen intentar mes o menys a la mateixa època. En Tubert i en Farri, varen provar el mateix camí. Eren garantia local d’èxit a cada obra que protagonitzaven. Des de pagines dramàtiques fins a la gran col•lecció de musicals que va animar els Catòlics diferents temporades. Animats, varen intentar el salt a la professionalitat amb l’oportunitat de debutar en un dels cines de Barcelona que simultaniejaven cinema i espectacles de varietats.
El mon real va ser mes cruel del que es podien imaginar. La coincidència amb la resta d’artistes va ser un xoc. Jovenets, acabats de sortir d’una Banyoles que la Parròquia pintava mes que cap altre institució, no podien adaptar-se al mon de les varietats, del variettes mes cutre, ja que aquest locals eren el refugi del nivell menys prestigiós d’un mon ja de per si prou penós. A més a més, les primeres actuacions no connectaven amb el públic que com podeu imaginar era client del local. Total, una decepció i cap a casa amb la cua entre cames però amb l’avantatge de que no havien cremat els vaixells com els protagonistes del Comitè d’Orriols.

Sacutell ha dit...

Les sis hores.
No es un moviment d’adoració nocturna al Santíssim Sagrament, sinó aquesta puta trampa que ens fa qui mana dels que més manen d’aquest blogg. Cada vegada ens enganya a tots amb sis hores menys i sospito que deu fer pensar que pengem les parides a hores tan intempestives com les que diu. Doncs no, qui mana va a hora vella, vella com la pesseta i que en val sis de menys de la veritat.

Sacutell ha dit...

Mes d’artistes locals.
El teatre ha estat una afició constant a la vida del Joan Solana. Fins i tot el varem criticar quant des de l’alcaldia se l’hi veia inclinació cap a decantar pressupostos a la cosa. Però han passat els anys, en Joan ha guanyat un parell de premis prestigiosos, i del 9 de juliol al 2 d’agost el Teatre Gaudi de Barcelona representa la seva obra Ulls de Bruixa. Ells n’és autor i director, i una colla de banyolins hi col•laboren. Banyolins que deuen part de la possibilitat a la feina que en Joan i d’altres abans, han fet perquè el teatre a casa no fos nomes habitual sinó també d'escola i amb resultat rellevant.
Ara me’n hi vaig

Sacutell ha dit...

Parlant d’en Jaume Farriol recordo un parell d’anècdotes relacionades amb l’Angelina, el gran i únic amor de la seva vida. Érem a l’aplec de Sant Mer, al Mas Blanc i l’Angelina va sortir a fer una volteta abans de dinar. Passava el temps i es feia tard per dinar. En Farri que se’m acosta i pregunta ¿Quin et sembla que es el termini normal perquè hagi de començar a patir?
L’altre era dinant a La Cortada de Vall de Vilademires amb uns Nord-americans que ens explicaven que vivien de Minnesota. L’Angelina escolta l’informació i pregunta, ¿Així que son els vostre veïns de sota. En Jaume s’adona de la confusió i ens confessa, ¡Ara si que no tinc mes remei que comprar-l’hi un aparell de sordesa!

Sacutell ha dit...

Ja he vist Ulls de Bruixa d’en Joan Solana al teatre Gaudi de Barcelona.
De catorze actors i actrius, deu son de Banyoles més l’attrezzo, la il•luminació i l’escenografia.
L'únic problema és que en Joan no nomes n’és autor i director sinó també productor. Es a dir, el que arrisca els cales.
Companys aneu tots al teatre que nomes costa 16 euros i val molt la pena

Sacutell ha dit...

I desprès d’aquest monogràfic, plego. Quedi tothom tranquil!!!