dimarts, 21 de juliol de 2009

Enric Tubert

El teló sempre s'obre pels grans actors de la nostra escena. Pot ploure, nevar o fer un vent espantós però el vellut brillant deixa veure els decorats. Llueixen els mobles i cau un fil de llum sobre tot plegat. Comencen a sortir els actors. I un d'ells capta l'atenció de tota la platea. Té una mirada que pot amb tothom. Fa uns gestos colossals, es mou amb una gràcia que podríem qualificar d'infinita i quedaríem curts. De les seves cordes vocals surten paraules, fortes i fondes, i les fa rebotar per tot l'escenari per fer-les més belles, i més precises. Quan ell ho vol, tota la platea arrenca a riure, i es doblega, i té la sensació que mai més podrà parar. Fins a rebentar. Ell té la ciència de tots els actors vells, els que dominen el temps i el moment, els que saben que l'escena pot ser única i els que intueixen que poden convertir el públic en un xàfec de riure. El nas de cyrano i la mirada dels grans còmics, els gestos dels millors histrions, el dir el text com un dels millors. El recordem a la trona del Rapsòdia en Blau i encara sentim el retrunyir del riure al Municipal. Segurament aquest instant és fals i el gran actor ho sap, i n'és conscient. Per ell ha arribat el moment de desaparèixer d'escena. Així ho ha volgut el text i el gran director. Però n'estem segurs que el verí del teatre farà que torni. Un altre cop s'obrirà el teló i emergirà del fons del temps i dels instants, el gran entre els grans. Possiblement, ara, l'acompanyi el seu company inseparable, en Farri. Mentre esperem el retorn, de fons, sona un tro d'aplaudiments, bravos i riallades. Xisca de Gardi també és a la sala, dempeus, fent barretades al geni.

1 comentari:

mastegatatxes ha dit...

Comitè, no es podia pas dir millor.