dijous, 30 de juliol de 2009

Feina fuig; Mandra no em deixis.

Aquest el Comitè d’Orriols va de Guatemala a Guatapitjor. Des que fa que el conec poca l’he vist mai trempant d’energia i amb ganes de menjar-se el món. Només el trops orella dret quan ha quedat amb alguna colla senglanera per anar a cardar una xefla. Per Nadal, aquest individu és el primer de cardar el cop de porta. Tiberis, el cava, la quina, i la turronada, tot amanyagat amb gintònics del Santuari d’en David Murri ens el tenen distret des del pont de la Consti fins ben bé a tocar de Carnestoltes. Llavors li ve la depressió post nadalenca i com que el tenim moix, tampoc piula. La qüestió és que quan es refà, quan sembla que ens vol dir alguna cosa interessant ja arriba la Setmana Santa i aquí el tornem a perdre. El Comitè d’Orriols celebra aquest festivitat tal i com ho fan els andalusos. Així, enganxa la Setmana Santa amb la Feria d’abril i seguit del Rocío, i fet i fotut es presenta a les portes de juny sense haver-se arremangat.
Al juny, a casa nostra, sovint ja tenim instal·lada la calda estival, i res millor que una bona cleca de sol d’aquella que mata xarnegos (com ell mateix o servidor) per defugir qualsevol esforç.
Fa una setmana vaig rebre la seva trucada seva. Quan em truca el Comitè només hi dos opcions que justifiquin la conferència, que pretengui emmerdar-me en alguna embarcada de les seves o que vulgui cardar-me alguna cosa pels morros, motiu que en fou la causa aquest cop.
- Samora, - amb aquell seu to de ratassa- ja fas vacances?
- No –li contesto jo intentant intuir les seves pretencions.
- Jo les començo ara.
No existeix riure clàssic que admeti comparativa amb el conjunt de sons descompassats i abruptes en el qual va desembocar aquesta última frase i que va tancar la curta conversa.
O sigui, tenim el Comitè d’Orriols de vacances. Un mes seguit que no cal que vagi a la feina (perquè treballar ja no ho pas fet tot l’any) i ara de sobte, en comptes de mostrar-se més participatiu i alliberat, el senyor diu que no té esma per rè. Així rebenti.
M’imagino com acabarem l’any. El setembre tornarà a estar ensopit. “La depressió post vacances” justificarà ell. Si tot va bé, li veurem el pèl un parell de setmanes a l’octubre, però companys... Quan arribi Sant Martirià ja l’haurem vist prou fins a Carnestoltes del 2010.