divendres, 24 de juliol de 2009

Tiberi

Xisca de Gardi celebrava avui la seva assemblea anual. Com que feien córrer que es repartirien beneficis ha vingut el Director Comercial i tot. La convenció de magnats i potentats comarcals s'ha celebrat al Palau del Rostit, situat a les estribacions de la serra de Palol i conegut pel poble ras com a Can Mià. Hi erem quasi tots. El Nen, el Gallegu, el jueu de Besalú, el Director Comercial, l'Angel, en Mastegatatxes i jo. Hi trobareu a faltar en Vaqueta, en Samora i el Llobarro del bosc, us explico la seva absència: en Llobarro no l'hem convidat perquè encara ha de fer més mèrits, en Vaqueta no va voler venir i ell s'ho perd, en Samora no li hem dit perquè així la seva part de beneficis ens ha servit per pagar el cafè. Total, un tip. Ens hem afartat de la manera més vulgar del món. En Pere Mià anava portant plates i plates i en Gadafi li ha dit "podé que paris" i per comptes de fer-li cas, ha seguit portant plates i plates. Fins que les pintades ens sortien per les oreies. Ens ha portat les quatre manaments del rostit acompanyats de xampany amb copes pompadour. Fantàstic. La carn ens sobrepassava, ens regalimava, ens desbordava. Enfitament general. Hem passat als postres temptant nivells i capacitat d'emmagatzematge. Hem sortit a fora de Can Mià i tot l'istiu se'ns ha cardat al cim. No tocàvem vores. En Mià ens ha obert les portes al seu museu i allà dins feia una calor gallinàcia, compresora, gasosa. Una calor que era un resum de tots els istius del món. Hem vist quadres, senyals, fotos, mandangues i poemes i teníem la sensació que erem al precipici calòric de l'infern. El sostre s'enfonsava sobre els nostres caps. Després hem passat al museu i tapoc és que haguem respirat massa: tot era calor, digestió, paiment, enfitament general. La pintada i el senglar es rebotaven en els nostres ventres com si fossin animals rebels a punt de fer-ne alguna de molt grossa. Sort que després hem viatjat cap a la capital del món i en David ens esperava amb gintònics per fer baixar la morterada que duiem al cim. Tiberi.

3 comentaris:

llobarro de bosc ha dit...

Cóm, que haig de fer més mèrits? Però si ho dono tot per la Xisca! Si, per a mi, la Xisca és el més important! Abans que la família, abans que el negoci, abans fins i tot que els carajillos. Pràcticament ni menjo ni dormo, només pensant en la Xisca. No sé què més puc fer.

Comitè d'Orriols ha dit...

Aquesta declaració formal servirà perquè la Junta de Tiberis de Xisca estudii seriosament la teva candidatura al proper tec.

En Samora ha dit...

M'imagino que vas més vacunat contra la meva resposta que no pas per combatre la grip del porcs. N'estic segur que sabies que et contestaria. No em gastaré els calers comprant un caball per ajaure't-hi el cap al costat del coixi però tingues clar que si al seu lloc, algun dia t'hi trobes els ous d'un senglar o la melsa d'una carpa el significat vindrà a ser més o menys el mateix.