dilluns, 20 de juliol de 2009

Una d'en Tites

Llegia, aquests dies de vacances, “El món groc” d’Albert Espinosa, un llibre on l’autor parla de la manera més optimista possible el viacrucis per superar el càncer que li va ser diagnosticat durant la tendra adolescència. En un capítol d’aquest s’hi narra el procés que va seguir per tal d’afrontar i pair l’amputació d’una de les dos cames. Aconsellat per un dels metges, va organitzar una festa de comiat on hi va convidar a tothom qui al transcurs de la seva curta vida havia mantingut relació o compartit experiències amb aquella extremitat concreta. Explica que va convidar el porter de l'equip de futbol a qui aquella cama havia marcat l’únic gol de la seva vida o els balls que per últim cop va concedir a una infermera abans de l’operació. Aquell capítol em va fer pensar amb una anècdota que s’explica a Banyoles i que, segurament esbiaixada i poc precisa, recordo així:
Diuen que un dia treballant, segurament de fuster, un banyolí es va fotre un dit enlaire. Fetes les cures precises, l’individu va agafar-lo i se’n va anar a veure en Tites per l’encarregar-li un taüt de diminutes dimensions i així donar sepultura a aquella petita part de cos de la qual mai més podria disposar.
Ben al contrari del que seria d’esperar, aquest va acceptar l’encàrrec com qualsevol altre talment com si fos la cosa més normal del món i tot prenent nota li va dir que l’endemà mateix podia passar-lo a recollir. Així, el dia següent es va celebrar el funeral del dit escapçat i tan bon punt la caixeta de fusta va ser a sota terra, l’accidentat va anar a trobar en Tites per saldar el deute contret.
- Tites, què et dec?
Diuen que l’enterramorts, sense ni tan sols immutar-se, li va contestar:
- No pateixis, ja ho trobarem tot plegat.

2 comentaris:

Sacutell ha dit...

El fuster, que tenia el taller al carrer de Sant Martirià, era el que va ser sagristà de Santa Maria

En Samora ha dit...

Hom, que no disposa de massa credibilitat, agraeix aportacions de personal qualificat que certifiqui el relat.