dissabte, 22 d’agost de 2009

Dues llunes

El proper 27 d’agost es veuran dues llunes al cel. Ho diu el Google, i tot l’internet en va ple. El planeta Mars serà tan a prop de la Terra que es veurà de la mateixa grandària que la Lluna. Hi ha profecies maies, perses i quasimòdiques que així ho confirmen. Per tant, és cert. Suposo que ningú serà tan boig com per du la contrària als maies, els perses i l’internet. Ara bé, el que no diuen les autoritats, per tal d’evitar el pànic generalitzat, són les conseqüències d’aquest fenomen. En efecte, les marees pujaran més de vint metres, tot quedarà negat i regnarà l’obscuritat més absoluta durant diversos anys. O sigui: la fi del món. Per tant, més val vendre-s’ho tot i gaudir dels pocs dies que ens queden. No val la pena patir més. Veneu-lo tot i rebenteu-lo tot. A qualsevol preu. És la única cosa assenyada que es pot fer. Si voleu, us passo una adreça: www.llobarohocompratot.com. O bé, www.llobarrofidelmonbussines.org. Bones festes.

divendres, 21 d’agost de 2009

Atlètic forever

Abans que comenci la temporada repasso el video que el director comercial va fer al nostre Atlètic. Es la seva gran pel.lícula, sens dubte, molt més enllà de les celebrades Fiasco i Crespià. L'Atlètic és un club per la posteritat. La seva èpica es va construint a base de pols, esforç i la grandesa del fútbol de veritat. Mentre els veïns es barallen, conspiren, fan gestores i ens recorden que hi directives discretes per no dir miserables, nosaltres som la síntesi de la veritat futbolística. Només hi ha suor i cervesa, esforç i crits, ràbia esportiva i noblesa a cabassats. Estic orgullós de ser soci d'un equip així i estic orgullós que el meu fill porti ja l'Atlètic al cor. Passarem cent anys a tercera regional però no perderem la raó. Ens cauran ganivets, pedrades, dies grisos i temporals però no perderem l'esperança. Hi haurà baixes i altes, jugadors que no podran seguir i que marxaran, però no perderem l'esperit. Cap altre equip del món representa tan bé com l'Atlètic l'essència de la seva terra, la virtut de la ciutat que l'ha engendrat, el tremp de la gent de part de bo. Nosatres que som de l'Atlètic no podem entendre la buidor i la tristesa que representa no ser-ho. Nosatres que som de l'Atlètic no entenem com ha pogut funcionar el món abans de la fundació d'aital club. Nosatres som de l'Atlètic i ens preguntem: què fas, favàs, que no t'apuntes al cel del futbol? Visca l'Atlètic, la seva directiva, el seu cos tècnic i tota la seva plantilla. Visca l'Atlètic i els seus seguidors.

En Mateu

En Josep Maria Mateu era un colòs de l'escriptura fotogràfica. Ell no tenia màquina d'escriure per retratar el món, Banyoles i part de l'univers, tenia càmeres de tirar fotos. Era menut, àgil i despert com un vailet. Tota la vida va ser com un vailet: curiós, disposat a aprendre, enginyós, viu, una mica esquilet, i un humor delicadament emmurriat. Sota les seves ulleres gruixudes que li tapaven la seva cara petita s'hi amagaven els ulls d'un nen que mai va voler acabar de fer-se gran, i espatllar-se, com els adults. Per això sempre tenia el cap clar i viu com el dels nens i això li facilitava remenar les màquines, els estris, les tecnologies més diverses. El seu estudi era el d'un retratista curiós: ple de màquines, fils, càmeres, aparells de tota mena. Entraves cap dins i t'obria el seu món amb la rialla dels escuturits. Llavors eres a punt de descobrir el pols de Banyoles. Llavors eres a punt de fer salts gegantins cap al passat i entendre moltes coses. Llavors eres a punt d'aixecar una cadireta i que un rec de recors es desbordés. En Mateu anava obrint els àlbums que contenien el treball de formigueta que havia fet durant anys i panys. I quedaves parat, badant la boca com si estiguessis ben encantat. Veies els carrers d'abans, els costums d'abans, els vestits d'abans, les mirades d'abans i la gent d'abans que ja no hi són o que s'han fet molt grans. En Mateu havia estat el gran cronista del blanc i negre, l'home que ho sabia quasi tot de la nostra ciutat. La veu castissa, els moviments ràpids, els gestos nerviosos, la delicada manera d'entendre l'hospitalitat formaven part del seu geni. En Mateu se n'ha anat directament al cel dels retratistes. I des d'allà, que ningú ho dubti, ens enfocarà i dispararà. Perquè aquesta gent no pot parar de congelar el temps, els rostres i la vida. Si mirem cap als núvols segur que en algun racò veurem els ulls inquiets d'un home que no va perdre mai la virtut i la grandesa dels nens de part de bo. Xisca de Gardi en el record d'un dels nostres.

dimecres, 12 d’agost de 2009

Tranquils, n'hi ha un de Banyoles.

Potser algú pensava que certament desapareixeria, i de fet jo també ho creia, però hi ha una història prou important com per trencar el meu propòsit de deixar-vos tranquils uns dies.
Els fets tenen el seu origen a Can Barça. El seu director esportiu, mig acollonit pel dispendi econòmic dels de la capital espanyola, arrossegat per la propensió al tremolor de cames que pateix el món culer va reunir al seu despatx en Guardiola per intentar traçar una estratègia de contraatac que neutralitzés l’ofensiva madrilenya.
En Beriguistain que anava repassant un per un els nous efectius rivals a mesura que li augmentava el nus a la gola, se li ensangonaven els ulls i la veu se li anava fent pitita pitita.
En Sampedorí, en canvi, mantenia una postura serena que cada vegada més inquietava al seu company basc fins al punt que aquest últim va cardar un cop de puny a la taula, es va aixecar i va cridar:
- Vols fer el favor d’escoltar-me!!!
- Ja ho faig, però no em cridis si us plau, que estic de vacances. En Pep seguia inalterable.
- Què farem? Se’ns cardaran vius!!! A qui hem de fitxar? Ja ho saps que no tenim calers?
El més interessant, si més no per nosaltres, és el que va contestar l’entrenador del Barça que va aixecar-se, va girar cua i mentre sortia del despatx li va dir:
- Que fitxin a qui els hi doni la gana, nosaltres ja tenim en Fontàs, que és de Banyoles.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Hi sóc, però tornaré.

Veig que hi ha qui es creu que me’n he anat de vacances. Res més lluny de la realitat. Estic i segueixo aquí, una altra cosa és que no em vegi en cor d’escriure res, que ben mirat tampoc seria ben bé això.
Els escrits d’estiu han de ser com un tallada de xíndria fresca menjada al cap vespre assegut al pedrís. Amb les cames obertes per fer lloc per al regalim vermellós que neix a cada queixalada, de quatre llavors n’escups tres i te’n empasses una. Aquest inconvenient resulta insignificant comparat amb el plaer que representa ratar una d’aquestes llesques divines de tres dits de gruix.
Jo poca en sé d’escrits amb gust de xíndria. Els meus són més aviat com l’escudella i carn d’olla amb perolada tot seguit, d’aquells que repeteixen tota la tarda i que fins i tot poden cardar cremor d’estómac i és per això que en temps de purga o calorassa procuro no tocar-vos gaire el poi.
Tornaré, això no ho dubteu, i ho faré, a tot estirar, quan haguem cremat tota la pólvora de l’últim correfoc amb cloenda a l’estadi de l’Atlètic, quan comenceu a trobar a faltar una rebequeta als capvespres, quan us sobri el gel del cafè o quan mireu el calendari i us regalimin llàgrimes galtes avall. Llavors tornaré. Serà aleshores que tindran lloc els actes commemoratius del primer aniversari de la meva invasió de Xisca de Gardi.

diumenge, 9 d’agost de 2009

Tancat per vacances, sembla

–Amaria!
Silenci.
–Hola! Que hi ha algú?
Re.
Aquí no queda ni el gos. Ja m’havien dit que tancaven per vacances. I ara, cóm m’ho faig per cobrar el que em deuen? Guaita, sembla que s’han deixat un finestró mal tancat. Falta un vidre. Vejam si puc passar la mà sense tallar-me... ja està: finestra oberta. M’ha vist algú? Sembla que no. Ara, si pogués enfilar-me, oooopss! Ja sóc dins.
Tot és fosc. Esperaré que se m’adaptin els ulls. Quina fortor! A tabac, a peus suats, a... aquí hi ha un interruptor. Sí! Ja tinc llum.
Els cendrers encara són plens. I el terra... podrien passar l’escombra de tant en tant, això sembla un femer. Aquesta deu ser la taula del Comitè: ditades de greix a la pantalla i mig bocata de xoriç, engrunat i ple formigues, damunt el teclat. Vejam què amaga dins aquest calaix mig obert... una ampolla de Hendrick’s, és clar, per fer-se els gintònics. Però, de calers, re.
Aquesta, segurament, és la d’en Samora. Ondia, quines titis: ‘Michelle Jenner lo muestra todo... 8 técnicas para lograr un increïble sexo sumergible... me da igual por dónde...’ Prou! Encara perdré l’oremus. Jo he vingut al que he vingut. On deuen amagar la pasta, aquests?
Potser aquí, en aquest arxivador metàl•lic que sembla d’abans de la guerra. Noi, com costa d’obrir; a veure si fent palanca amb aquesta barra... ja està!
Què coi diu, aquí? ‘In God we trust’ Dollars! Què fan aquí tants dollars? Cent, dos-cents, tres-cents... i tots els bitllets nous de trinca. No és pas que hi entengui gaire, però jo diria que són més falsos que un duro sevillano. I aquestes bossetes de plàstic? Això no és farina, evidentment. Perquè pesa tant, aquest calaix? Llamamau! Una Smith & Wesson del especial, dues escopetes de canons retallats, munició a dojo, cadenes, ganivets... Fora, fora, fora, jo m’obro!
Ja m’ho deien a casa, que vigilés amb qui em feia. Que els aprofiti el que em deuen. Si de cas, quan tornin de vacances, els diré que he vist la llum, m’he fet monjo i em retiro del món per sempre més. Amén.