divendres, 21 d’agost de 2009

En Mateu

En Josep Maria Mateu era un colòs de l'escriptura fotogràfica. Ell no tenia màquina d'escriure per retratar el món, Banyoles i part de l'univers, tenia càmeres de tirar fotos. Era menut, àgil i despert com un vailet. Tota la vida va ser com un vailet: curiós, disposat a aprendre, enginyós, viu, una mica esquilet, i un humor delicadament emmurriat. Sota les seves ulleres gruixudes que li tapaven la seva cara petita s'hi amagaven els ulls d'un nen que mai va voler acabar de fer-se gran, i espatllar-se, com els adults. Per això sempre tenia el cap clar i viu com el dels nens i això li facilitava remenar les màquines, els estris, les tecnologies més diverses. El seu estudi era el d'un retratista curiós: ple de màquines, fils, càmeres, aparells de tota mena. Entraves cap dins i t'obria el seu món amb la rialla dels escuturits. Llavors eres a punt de descobrir el pols de Banyoles. Llavors eres a punt de fer salts gegantins cap al passat i entendre moltes coses. Llavors eres a punt d'aixecar una cadireta i que un rec de recors es desbordés. En Mateu anava obrint els àlbums que contenien el treball de formigueta que havia fet durant anys i panys. I quedaves parat, badant la boca com si estiguessis ben encantat. Veies els carrers d'abans, els costums d'abans, els vestits d'abans, les mirades d'abans i la gent d'abans que ja no hi són o que s'han fet molt grans. En Mateu havia estat el gran cronista del blanc i negre, l'home que ho sabia quasi tot de la nostra ciutat. La veu castissa, els moviments ràpids, els gestos nerviosos, la delicada manera d'entendre l'hospitalitat formaven part del seu geni. En Mateu se n'ha anat directament al cel dels retratistes. I des d'allà, que ningú ho dubti, ens enfocarà i dispararà. Perquè aquesta gent no pot parar de congelar el temps, els rostres i la vida. Si mirem cap als núvols segur que en algun racò veurem els ulls inquiets d'un home que no va perdre mai la virtut i la grandesa dels nens de part de bo. Xisca de Gardi en el record d'un dels nostres.

1 comentari:

Mireia ha dit...

Sincerament, moltíssimes gràcies per recordar-vos també del meu avi

una abraçada ben forta
Mireia