dimarts, 11 d’agost de 2009

Hi sóc, però tornaré.

Veig que hi ha qui es creu que me’n he anat de vacances. Res més lluny de la realitat. Estic i segueixo aquí, una altra cosa és que no em vegi en cor d’escriure res, que ben mirat tampoc seria ben bé això.
Els escrits d’estiu han de ser com un tallada de xíndria fresca menjada al cap vespre assegut al pedrís. Amb les cames obertes per fer lloc per al regalim vermellós que neix a cada queixalada, de quatre llavors n’escups tres i te’n empasses una. Aquest inconvenient resulta insignificant comparat amb el plaer que representa ratar una d’aquestes llesques divines de tres dits de gruix.
Jo poca en sé d’escrits amb gust de xíndria. Els meus són més aviat com l’escudella i carn d’olla amb perolada tot seguit, d’aquells que repeteixen tota la tarda i que fins i tot poden cardar cremor d’estómac i és per això que en temps de purga o calorassa procuro no tocar-vos gaire el poi.
Tornaré, això no ho dubteu, i ho faré, a tot estirar, quan haguem cremat tota la pólvora de l’últim correfoc amb cloenda a l’estadi de l’Atlètic, quan comenceu a trobar a faltar una rebequeta als capvespres, quan us sobri el gel del cafè o quan mireu el calendari i us regalimin llàgrimes galtes avall. Llavors tornaré. Serà aleshores que tindran lloc els actes commemoratius del primer aniversari de la meva invasió de Xisca de Gardi.

1 comentari:

cardisucre ha dit...

Tranquil, no t'estressis, ves amb tota la calma, no cal que et precipitis per tornar, si cal pots anar a robar algun altre troç de monument a algun altre parador turistic tant, o més si cap, interessant com Tunísia.