diumenge, 9 d’agost de 2009

Tancat per vacances, sembla

–Amaria!
Silenci.
–Hola! Que hi ha algú?
Re.
Aquí no queda ni el gos. Ja m’havien dit que tancaven per vacances. I ara, cóm m’ho faig per cobrar el que em deuen? Guaita, sembla que s’han deixat un finestró mal tancat. Falta un vidre. Vejam si puc passar la mà sense tallar-me... ja està: finestra oberta. M’ha vist algú? Sembla que no. Ara, si pogués enfilar-me, oooopss! Ja sóc dins.
Tot és fosc. Esperaré que se m’adaptin els ulls. Quina fortor! A tabac, a peus suats, a... aquí hi ha un interruptor. Sí! Ja tinc llum.
Els cendrers encara són plens. I el terra... podrien passar l’escombra de tant en tant, això sembla un femer. Aquesta deu ser la taula del Comitè: ditades de greix a la pantalla i mig bocata de xoriç, engrunat i ple formigues, damunt el teclat. Vejam què amaga dins aquest calaix mig obert... una ampolla de Hendrick’s, és clar, per fer-se els gintònics. Però, de calers, re.
Aquesta, segurament, és la d’en Samora. Ondia, quines titis: ‘Michelle Jenner lo muestra todo... 8 técnicas para lograr un increïble sexo sumergible... me da igual por dónde...’ Prou! Encara perdré l’oremus. Jo he vingut al que he vingut. On deuen amagar la pasta, aquests?
Potser aquí, en aquest arxivador metàl•lic que sembla d’abans de la guerra. Noi, com costa d’obrir; a veure si fent palanca amb aquesta barra... ja està!
Què coi diu, aquí? ‘In God we trust’ Dollars! Què fan aquí tants dollars? Cent, dos-cents, tres-cents... i tots els bitllets nous de trinca. No és pas que hi entengui gaire, però jo diria que són més falsos que un duro sevillano. I aquestes bossetes de plàstic? Això no és farina, evidentment. Perquè pesa tant, aquest calaix? Llamamau! Una Smith & Wesson del especial, dues escopetes de canons retallats, munició a dojo, cadenes, ganivets... Fora, fora, fora, jo m’obro!
Ja m’ho deien a casa, que vigilés amb qui em feia. Que els aprofiti el que em deuen. Si de cas, quan tornin de vacances, els diré que he vist la llum, m’he fet monjo i em retiro del món per sempre més. Amén.

3 comentaris:

En Samora ha dit...

Llamamau!!! Un altre que s'ha cardat a cals veïns...
Ja pots deixar-ho tot com estava que llavorens ens carden crits a nosaltres.
Au, me'n torno a l'aiga.

Sacutell ha dit...

Això de les vacances del blogg deu ser nou. Recordo baixades d’activitat però no desaparicions dràstiques com aquesta. Sort d’en Samora i del Llobarro, que sinó?
Entretant un banyolí estimat desapareix d’escena i el Comitè de vacances i ens quedem sense comentari. El senyor Mateu ha estat una de les persones que ha configurat la Banyoles de la segona part del segle vint. Peça essencial de la cadena de fotògrafs que en mantindran el record gràfic. No hi haurien arxius fotogràfics sense senyors Mateus i perdoneu l’obvietat.
Ell i la seva dona, i la seva filla Trini, eren molt mes que un fotògraf i molt mes que una botiga. Varen immortalitzar a tothom per documents i celebracions. Convertien els nostres rodets en el millor record de viatges i festes i no perdia l’oportunitat per la recollida gràfica d’esdeveniments locals i comarcals. Però com a les farmàcies d’abans, la botiga tenia una rebotiga, oberta a tothom i que ens va acostar els primers vinils de la cançó catalana i moltes més coses. Recordo llargues estones amb en Salvador Oliva o en Mateu Butinyà, escotant discs que no teníem diners per comprar i la paciència increïble de la seva dona atenent a clients de veritat. No es va fer vell com molts. Ni l’edat ni la desaparició de la seva eterna companya varen minvar aquell esperit murri i proper.
Un referent menys, la pèrdua total una mica mes propera.

Sacutell ha dit...

Ja fa dies de la mort de l’Enric Tubert i no vull deixar passar més temps sense manifestar reconeixement per tot el que ell va representar.
Va estar implicat en moltes activitats de les que en voldria destacar tres i fer un comentari sobre una. Es sobre l’Enric actor, l’Enric esportista i l’Enric cooperador d’activitats parroquials.
Segur que ja s’ha dit quasi tot de cadascuna, però puc afegir una opinió recollida d’un personatge banyolí que l’hi costa molt el elogi i que es molt mes donat al sarcasme. Va ser ajudant d’en Ricard Salvat que sempre ha dit meravelles de la seva feina i de les seves possibilitats si hagués continuat en el mon del teatre. Concloent, en Jaume va dir que l’Enric era l’únic actor de la seva generació, que tenia possibilitats reals en el teatre professional. No nomes per la seva vis còmica sinó que també i bàsicament, pel seu talent interpretataiu.
Potser no sigui el mes important que s’hagi dit, però imagino que a ell l’hi hagués agradat sentir-ho.