dimarts, 29 de setembre de 2009

Pel broc gros

Avui em ve bé parlar de política i economia. El caganer, figura entranyable dels nostres pessebres, mostra de forma didàctica la postura òptima que ha d’adoptar un ser humà per fer de cos. El millor lloc és el bosc: eixarrancat a la gatzoneta, a l’aire lliure, sentint com canten els ocellets. Glòria divina. Res a veure amb un vàter modern, tot pedra, vidre i metall, un lloc fred, sense ànima, d'una netedat morbosa, on no pots evitar ser conscient de que el dissenyador et menysprea pel que has vingut a fer. En aquesta atmosfera opressiva, els budells –vísceres molt susceptibles– no poden resistir el complex de culpabilitat i s’estronquen. Alguns d’aquests locals estan equipats amb música, a sobre. En aquests casos és habitual l’aparició de mareigs, seguits de nàusea i, segons quin tipus de música, vòmit abundant. Davant aquest quadre, el més recomanable és sortir immediatament a respirar aire fresc –amb els pantalons previngudament apujats– i intentar perdre’s el més aviat possible entre la multitud.
El bosc en canvi et rep amb els braços oberts, amb un somriure de complicitat, fins i tot d’agraïment. Al cap i a la fi has vingut a alimentar els seus fills. Allà et sents part de la natura, un més entre iguals; saps que, del producte del teu esforç, se’n traurà un profit, que no es perdrà miserablement, claveguera avall.
De fet, tots hem d’anar de ventre i això vindria a ser la base de la democràcia, més o menys. Però, en comptes d’acceptar les coses tal com són, sempre ha d’aparèixer algú que vol veure-hi un negoci. En conseqüència, acabem fabricant estris absurds que fan penosament complicat allò que hauria de ser joiosament senzill. D’això en diem ‘crear riquesa’. I aquest seria el principi de l’economia, vet aquí.
Merda, segueix ocupat.

Gratacós el patriota

Gratacós era el nostre seleccionador però se n'ha atipat d'aguantar els miserables de la federació catalana de fútbol. Gratacós se n'ha afartat de muntar partits de costellada que només serveixen perquè els capitostos de la federació tinguin un dia de glòria provinciana. Gratacós era massa elegant per servir aquests senglars. Gratacós parlava bé i tenia un deix entre garrotxí i plaestanyenc, un deix suau i dolç que li dóna la seva condició de fill de Sant Ferriol. Els de la Federació, en canvi, parlen com si estiguessin en una timba, com si sortegessin un pernil, com si estiguessin paint un "cochinillo de Segovia" menjat sense mastegar. En Gratacós era murri, espavilat, sap de fútbol i al cim és un patriota. Massa bo per certes companyies del futbol. Per això plega, fart i avorrit, tip. Ofertes no n'hi faltaran. El substitut de Gratacós, d'un home dels nostres, d'un fill de Sant Ferriol, pot ser aquell holandès ordinari que parla malament fins i tot l'holandès. Un home que sembla que de la boca encara no s'ha tret el xupa-xups. Un home que porta quaranta anys al nostre país i encara és hora que li sentim "bon dia". Els de la Federació, els de la timba, diuen que estan negociant amb l'holandès la seva contractació. S'ha de ser gamerús per creure-s'ho. Negociar què? Què s'ha de negociar en una selecció condemnada a un partit de costellada a l'any i a un entreno de tràmit a l'any? Diu que l'holandès no cobrarà pas re. Malament rai. Seria millor que digués què vol cobrar, i que estigués per escrit. L'holandès és el que falta pel duro, per una federació esquifida i empetitida, capitanejada per homes provincians al servei d'Espanya, per una federació que l'únic horitzó que té és aconseguir un partit contra l'Alto Volta i marejar la perdiu, i cobrar les entrades a preu d'or perquè els vailets tinguin un somni tan efímer com enganyós. L'holandès és el que faltava: parla foraster, no se l'entèn i fa anys i panys que va decidir retirar-se del futbol. Al cap i a la fi, el millor seleccionador per la federació regional. Visca Gratacós i Visca Nosatres i els que són com en Gratacós i com nosatres

dilluns, 28 de setembre de 2009

Sport Mòbil

Les fires que venien per Sant Martirià tenien una estrella: l'sport mòbil. Allà hi vam deixat cabassats de calés. L'sport mòbil era un remolc de camió ple a rebentar de tota mena de màquines. Era la prehistòria de les wiis, les plays i tota la mandanga. Les màquines eren un Barreiros, eren enormes i pesades, eren estàtiques i els mandos eren rudimentaris i les pantalles eren en blanc i negre. Els dibuixos que sortien semblaven de part de riure. Hi havia un joc d'avions de la primera guerra mundial que s'hi havia de jugar amb dos participants, cada jugador feia enlairar l'avió rudimentari i el situava en un cel de núvols de dibuixos animats. Allà començava una batalla aèria amb que emulaven el Baró Roig i els seus rivals anglesos. No hi havia tres dimensions, ni efectes, tot era molt silvestre i molt pedreste, tot era molt i molt rudimentari. Al cap i a la fi, totes les màquines mostraven el mateix joc amb petites variacions: podies canviar els avions del Baró Roig per tancs de la segona guerra mundial, o per pistolers del far west. Totes les partides s'assemblaven i en totes hi havia emoció i rivalitat. En Portbou, en Pep de Can Blat de Coure, en Fito, en Xavi, en Jan, tots plegats renegàvem ferros i claus perquè no ens agradava perdre i tot seguit ficàvem un altre duro a la ranura per tornar a començar. L'Sport Mòbil representava l'inici de la festa i quan el remolc plegava veles volia dir que els dies de jocs i partides s'havien acabat. No hi havia res més trist que veure el buit que havia deixat aquell remolc i saber que trigaríem un any sencer en jugar a pistolers o avions de la primera guerra mundial.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Vam anar a veure teiatre

Xisca de Gardi es va guarnir per l'ocasió. Sembla que no però la gent que és ordinària de tant en tant es calça, es guarneix i "hasta fa goig". No vam anar a veure en Puigbó si és això el que us penseu, perquè en Puigbó el tenim massa vist i a nosatres la gent d'Olot la preferim una mica més manargues que aquest noi "de mira'm i no em toquis" i "dispensi senyor em pensava que era un ocell". Total vam anar al municipal per veure què havia preparat el petit de Cal Cisteller. En Pep, el Gallegu, en Mastegatatxes, en Samora i un servidor ens vam asseure desordenadament a les butaques del teatre. Faltava en Puput que el divenres no està per re' i en Vaqueta que el teníem en missió especial per veure com el Director Comercial recollia el premi. L'obra de teatre que anàvem a veure és el que el petit de Cal Cisteller, o sigui l'Oli, ha batejat com Tots soms pops. I no és altra cosa que un amanit de textos d'aquest bloc espolvorejats amb l'art del petit de Cal Cisteller. Ens vam cardar un bon fart de riure i, fins i tot, a en Pep li va agradar. Els actors estan agafant el paper i estan a punt d'arribar a aquell extrem que la meu mare assenyala amb un "ja arriba a trebaiar bé, aquest". Temps al temps. Encara falten uns dies perquè el gratinat sigui complert i perquè l'obra faci una olorassa de canelons de Sant Martirià. Ja sé que direu que d'aquests textos no se'n pot treure gaire res, que són un ordinari que tira d'esquenes, que no sé com pot permetre Banyoles que s'estreni aquesta cosa per Sant Martirià. A nosaltres, tant se'ns en carda. Vols que t'ho digui? El cas és que vam disfrutar com beneits, i en cabat vam agafar el camí cap a Can Xabanet. En Jimmie havia procurat de ficar unes quantes ampolles de Juvé i Camps en fred. El món és això: nits rutinàries pigellades amb estrelles rutilants.

divendres, 25 de setembre de 2009

Què és un "banyolí de l'any"?

Aquesta setmana s’atorga el guardó al banyolí de l’any. A mi, particularment, aquest tipus de nominacions em despisten no sabeu pas de quina manera. Jo que em deleixo per rebre algun dia un reconeixement d’aquests, no aconsegueixo entendre el que es demana ni tan sols si m’haig d’anar a apuntar a algun lloc per tal que la meva candidatura sigui tinguda en consideració.
Perquè clar, banyolí de l’any ho devem poder ser tots, penso jo. I més enllà d’aquesta reflexió barata m’agradaria entendre a què es deuen referir amb lo de “banyolí”; De gent nascuda a casa nostra o a més que també hi viu? Gent de Banyoles que ha fet coses grans per ell o gent que ha fet coses grans per Banyoles incloent-hi els fills adoptius de la ciutat? I això de “de l’any”? De quin any, del dos mil nou?, que si és així, s'hauria de dir “el banyolí del que portem d’any” la qual cosa comportaria que tot el que es fa des d’ara fins a les campanades del 31 de desembre no compti per res. Calla, que potser compte de setembre a setembre?
Ja veieu, una cosa tan senzilla com “el banyolí de l’any” i que jo no entengui ni en quin sentit s’ha de ser “banyolí” i de quin tipus d’any em parlen.
Posats a reconèixer coses, es podria fer com es fa en el món del cinema i crear diferents categories amb tres nominats a cadascuna d’elles. El premi al “banyolí que deu més calers de l’any” el faríem entregar a qualsevol dels banquers de la ciutat. “El banyolí més faldiller/a” rebria trofeu de mans del seu sogre, el del més esquenamoll (guardó dels més disputats, sens dubte) s’entregaria a mans des de la butaca estant, per no fer aixecar a dingú. El prèmit al "banyolí que ha retirat més tard durant l’any", entregat per en Japet, es lliuraria a partir de les nou del vespre per no fer matinar al guanyador ni alterar la producció del flequer. Verge santa, si n’hi hauria de trofeus a dar...
Resumint, aquesta seria una forma endreçada de destacar aspectes de la vida banyolina i on el cadascú sabria, des d’un bon principi, a quins trofeus és més propens a optar i disputar-los fins al final. Tothom tindria clar quins serien els adversaris a deixar fora de combat i aquest tipus de guardons no t’agafarien mai per sorpresa, que el personal no va pel món amb discursos preparats per si de cas.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Nosatres sols

Correvia l'any de les tanquetes i l'Operación d'aquest jutge anomenat Garçon. En aquells dies que havien 'gafat uns quants vailets de la comarca (en Ros, en Puigdemont, l'Alemany, en Ferran Ros, en Dalmau i tabé el fill de l'alcalde Rovira) vaig adonar-me d'un fet revelador. La comarca era plena de gent que això d'Espanya li cardava molta al.lèrgia, per no dir altres manifestacions més desagradables. L'alcalde estat de Sant Miquel, l'Esteve, es va treure la cartera i va ensenyar un adhesiu. Duia el mític que se'n vagin amb una silueta de la benemèrita. Estava tot dit. Que un alcalde convergent, descendent del Guerriller Rovira, havia arribat a aquesta conclusió era tota una revelació. Des d'aquella data quasi tota la comarca ha anat tombant cap a l'independentisme: antics carlins i antics liberals, monàrquics de tota la vida, federalistes, regionalistes, fabricants de sifons, manaies que surten per protegir la Verge del Dolors, sardanistes i discjoqueis, veïns i veïnes del carrer Sant Martirià, metgesses, caçadors de gotlles, colles del senglar, pollaires, tractants de bestiar, llicenciats i fins i tot algun exguàrdia civil. Soms tants que no cabem en el padró. Soms tants que ja no sabem quants som. Antes els independentistes es coneixien tots, ara són els atres els qui es coneixen. Per això que estaria bé que aquesta consulta que volen muntar unes entitats de la comarca es dirigís als que volen seguir sent d'aquest espantall que es diu Espanya. Estaria bé que haguessin de sortir ells a votar per comptar-se. Al cap i a la fi, això de la independència al Pla de l'Estany, i a Catalunya, hauria de ser com la innocència. Tots som independentistes fins que no es demostri el contrari. I que votin els culpables i que siguin ells qui hagin de sortir de casa, agafar una papereta, fer cua o no, i omplir la urna. Llavors nosatres ens els miraríem des de les terrasses de la plaça i diríem: "goita aquest vestrús, poca sap pas el que es carda, si el seu avi el veiés!" Com que tot això no passarà, anirem a votar que sí per respecte, devoció, bona educació, visió de futur, amabilitat, record cap als nostres avantapassats, salubritat, fe, decència, estima a la terra que ens ha vist créixer, honestedat, i dues-centes mil raons que ara no em vénen al cap. Xisca de Gardi i tota la seva tropa, per no ser menos, aquell diumenge portarà la pastera d'en Pep plena de paperetes amb el sí. La farem girar orientada cap al cel i quan pari ja serem lliures. Quan la pastera pari de girar, i nosatres deixem de tenir cap rodo, ja serem definitivament ciutadans de ple dret de la millor nació lliure d'aquesta part de món. No importarà que Espanya no s'ho cregui, ells segueixen pensant que la terra és plana i que Amèrica és només les Indies Orientals. Nosatres sols que deia l'Avi i els amics ja ens els triarem via Facebook.

dissabte, 19 de setembre de 2009

L'Era de les Bruixes

El vespre mana sobre Banyoles. La llum del cel s'ha ecomanat dels colors tràgics de l'Estany. La mandra fa que ens oblidem de les últimes obligacions de la tarda. En Vaqueta, el Gallegu i jo pugem a un cotxe que ens menarà per la carretera de Pujarnol. Verd retallat, muntanyes segades de verd, blau tendre del cel, la tarda s'esfuma sobre nosaltres. Arribem a la trenca de Banyoles Park i pugem per una carretera que tenia oblidada. Aquesta urbanització és un desori dels temps de l'arbitrarietat i l'abús. Clots fondos, esquerdes sobre el quitrà, parcel.les cent vegades abandonades. Arribem a l'Era de les Bruixes i ho trobem tancat. En Feli té aquestes coses: fa la seva, que no l'atabalin, que no l'obliguin a la rigidesa suïssa d'uns horaris. Això sí: una esteleda oneja al vent. A tot volt quatre cases solitàries i silents, ningú enlloc en aquest tros de món emboscat. Els nostres ulls es fixen en el pou. Silenci. El pou de l'antiga casa de Can Closes és un pou maleït. El vell estadant, fa molts anys, va matar la dona i la va cardar daltabaix. Era el cap d'any de fa més de cent anys. L'home va embogir enmig d'aquelles muntanyes tràgiques governades pel silenci. Va colpejar la dona i la va llançar al fons del pou. La mainada va escapar dels ulls enfollits d'aquell home i va anar-se'n a refugir en aquells boscos insondables. Es fàcil poder imaginar l'ànsia i la por d'aquells vailets amagats entre les bardisses i escoltant els crits criminals del seu pare. Coses de les vides tràgiques. Quan explico aquella història ens entra una pressa urgent, ansiosa i entrem dins el cotxe. Tornem per la carretera masegada. En direcció a Camós i els seus paisatges transitables. Bora nit.

Toti Pau

La nit arrebossa tot Banyoles. Els carrers són silenci d'olla. En Toti i jo caminem de costat i ell m'explica projectes. Vol fer una obra de de teatre i retrobar-se amb el seu vell ofici. Banyoles és això: projectes nous i projectes vells, gent que conspira, pensa, decideix i organitza. En Toti és la desmesura i l'excés, i aquests atributs són imprescindibles per fugir d'un món fat, gasiu, pla i grisós. La desmesura és el primer manament de xiscadegardi. En Toti mentre condueix m'explica els seus dies de teatre excepcional. I és llavors quan m'adono que la seva veu, ronca i greu, només pot ser la d'un actor de tota la vida. La d'un actor que ha omplert de vida els escenaris d'aquest país. Hi ha un noséquè estrany i indesxifrable de Banyoles que fa que qualsevol persona que coneguis expliqui una història fascinant, inimitable. Es això. En Toti segueix parlant, amb els seus ulls de ranura, la veu poderosa, els gestos secs i decidits, els cabells de genet d'abans, el seu somriure entre místic i fabulador, i el seu nas de tobogan de Barviland. En Toti parla dels amics comuns, de les obres de teatre que ha fet o que ha vist, salta i canvia de tema, i parla de l'Oliver Stone amb una familiaritat quasi impossible. La nit ja s'ha escampat per tot Banyoles i només queden unes quantes ànimes dretes, gent que deambula entre el silenci i la foscor, però en Toti segueix alçant la veu, dominant l'escena, rematant el paper. Els actors de sempre no abandonen mai i converteixen en teatre qualsevol oportunitat. La desmesura i l'excés són dignes del temple del Teatre. Arrabal a París, Toti Pau a Banyoles. Diferències? Cap ni una.

Unta són aquell prei?

Fa dies que passo per Xisca de Gardi i no trobo ni el Comitè d’Orriols ni en Mastegatatxes. No només això, sinó que al Mas es manté un ordre i la netedat mai vist en presència seva. Acostumat a trobar-me llagurts al costat del teclat, l’interviu al terra del vàter, pots de cigrons amb la cullera dins i plens de “culilles”, l’absència d’aquests i altres testimonis em fa pensar que fa temps que no treuen el nas per la seu de Xisca.
Ahir, una mica amoïnat, vaig preguntar per ells i... res. El Gallego va arronsar les espatlles i va deixar caure la mirada, en Vaqueta es va posar a parlar pel mòbil i en Llobarro de bosc em va contestar preguntant-me si tenia pensat fer la travessia. Ben estrany, tot plegat.
Hi ha malestar, a Xisca de Gardi. Es veu que fa vuit dies que el Comitè d’Orriols hauria d’haver “emplanat” la nevera d’Atlètiques i volldams i que en Mastegatatxes s’ha saltat dues vegades el torn d’anar a can Muné a buscar greixots.
Revisant la caixa de caudals comprovo que les virolles destinats a fer front aquestes despeses també han desaparegut. Llamamau... unta deuen asser aquet dos?
L’Atlètic ha començat la temporada, en Mià ja ha baixat la ratafia del teulat, ara que s’apreparen les festes de Banyoles i la millor de les obres de teiatru mai vistes o que està a punt de donàs el prèmit al banyolí de l’any, van aquest prei i em carden el camp, i a sobre amb el calés de les cerveses i les viandes.Més val que tornin abans no decidim demanar una subvenció al Ministeri de Sicaris. Que s’apreparin si no justifiquen la seva absència i sobretot que es calcin si, per aquell seu absurd senderi, els hi passa pel cap presentar-se amb les mans buides. Quedi dit.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Més enllà de " l'esperxat ".

Possiblement si haguéssim d’escollir un nom per una marca d’algun producte molt nostrat amb la intensió que aquest fos encara més exclusiu de casa, “Esperxat” encapçalaria la llista de qualsevol pluja d’idees i em semblaria bé i lògic. Correm el perill, no obstant, de quedar embarrancats en aquesta paraula en detriment d’altres tan farcides d’identitat banyolina com la tortada de Can Boadella o la mateixa Araceli Claramunt.
En Pei, un banyolí a l’imperial Tarraco, és el masover d’un feisbuc anomenat “Parlar plaestanyí” un espai digne de ser venerat per tothom i que Xisca de Gardi ja ha iniciat gestions per convertir-lo en espai cultural protegit, patrimoni de la humanitat, d’estudi obligatori, temari de selectivitat i tot tipus d’oposicions.
A “Parlar plaestanyí”, a part d’explicar que a aquí les pilotes s’esperxen, també si deixa constància que mentre nosaltres bastem figues, un altre bada la bossa i que sense “volguer” li cardes una branca pel cap i li surt una bossoga et ventarà un pet de crits o et fotrà una cossa a la clavia. Per si mai algú et diu que fulanita és una beca, a través de “Parlar plaestanyí” entendràs que no t’expliquen que es tracta d’una mossa subvencionada, sinó que t’estan informant de la seva manca d’hàbits d’higiene. Així, una beca és aquella que va pel món tirant-se veixines o manxiules, menjant-se torraines i que carda bravada. Com remarca en Pei, a Banyoles, els macarrons no cremen, en tot cas, el mucarrons pessiguen, i la infermera és aquella dona amb fandilla que posa indiccions. Passeu-vos pel feisbuc que ha fet en Pei. Allà hi ha un fotimer d’expressions i glossari d’imprescindible coneixement. Podeu ajuda’l si veieu que se deixat alguna cosa important però, encara que sigui per aiam qui carda el cap mé gros, aneu-hi a fer un vol.

divendres, 11 de setembre de 2009

Els límits de la imaginació

De vegades m’agrada imaginar-me com serien certes tradicions o esdeveniments de localitats foranes portades a casa nostra. Com seria, per exemple, un correbou baixant pel carrer Sant Martirià. La corba de les Olles seria la nostra particular Estafeta. O una guerra de tomates...Comptant les tomateres que tenim a la comarca, podem organitzar una batalla més llarga que la guerra dels cent anys. A Banyoles, i ja només comptant amb els de casa, tenim material suficient com per deixar en ridícul les fires de música i teatre de Vic i Tàrrega, i és que tot el que es fa a fora a Banyoles ho podríem fer i pudé millor i tot. Tots aquest pensaments van i venen de tant en tant i aquesta vegada m’han visitat llegint que a Arenys de Munt hi ha prevista per avui una manifestació de la Falange Española i certament, m'adono que en aquest cas imaginar-se un acte d'aquests a casa nostra ja suposa saltar la tanca que fa de frontera entre l'imaginari possible i la pura ficció.
A Banyoles arribat a tenir rates a casa, pois al cap, gavians a l’estany, manaies als teulats i tanquetes al carrer per les olimpíades, un regidor del PP a l’ajuntament, visites dels de l’SGAE i un grapat de plagues més. Però falangistes pels nostres carrers...i a més de fora, perquè dubto que els quatre autòctons, que segur que hi són, gosessin deixar-se veure. Ho veig lluny i poc provable, gràcies a déu. Per cert, bona diada a tothom.

dijous, 10 de setembre de 2009

Enlarge your pennis/ free viagra

Un bon amic meu més gran que jo, em comentava poc abans d’entrar jo al club dels trenta, que estava a les portes d’un gran canvi de cicle vital. M’explicava que arribat a aquesta edat s’esvaeix tota possibilitat de ser considerat un jovenet. Que a partir d’aleshores i si la vida i la genètica es compadia de mi, podia allargar més o menys el que es parlés de mi com a “un jove” o que l’estimació incondicional d’alguna tieta em permetés gaudir de continuar sent “el noi”.
Així, el dia que vaig posar el tres al davant, entremig dels correus electrònics de felicitació, com quan el meu germà petit rebia una carta del Club Super 3 pel seu aniversari, vaig trobar-me el primer missatge que em donava la benvinguda al nou status oferint-me un allargament de penis. Aleshores em va venir al cap el que m’havia comentat el meu amic, associant-ho a que també ell m’havia explicat com va començar a sentir-se, primer temptat i a posteriori assetjat per propostes d’aquesta mena.
Quatre anys després d’aquella data observo amb preocupació com a diari, a part d’estirar-me el ninot, amb cremetes, pastilles, operacions i tractaments varis, hi ha a qui està interessat en que aquest es mantingui dret i ferm com un pal paller les vint-i-quatre hores del dia. Imagineu-me a mi, que ja em sentia acomplexadament al·ludit i insultat quan em creuava amb aquells cotxes que a la porta hi duien retolat “HERBALIFE, Adelgaze ahora, pregunte como”, com he de sentir-me quan m’insinuen que la tinc petita i poquet espavilada.
Després d’investigar el fenomen, però, he aconseguit trobar a tot plegat una explicació concloent que m’ha permès mantenir la calma, d’una banda, i ajudat a comprendre la preocupació d’aquesta gent, per l’altra. Us adonareu quan ho hagueu llegit, que aquesta no és la narració d’una intimitat, sinó un avís a aquells amb tendències hipocondríaques o poc conscients de la importància de fet de ser de Banyoles.
Resulta que conscients de la nostra importància, la NASA, el Pentàgon, la CIA, la KGB, i el bisbat de la Seu d’Urgell, treballen des de fa anys en un programa secret que respon a les sigles NBASD (No Banyolins Amb Sense Descendència), que com s’extreu del significat d’aquestes, destina una quantia sense límit de recursos econòmics, logístics i humans a procurar mantenir la més indubtable icona d’orgull mundial, vetllant pels banyolins i la vigorositat dels membres dels seus membres.Faltarà dir-los a aquesta gent, però, que els gintònics del Passeig, les xuies d’en Selvatà, les tortades d’en Boadella, la cervesa de l’Atlètic i els menús d’en Mià entre altres coses, ja fan la feina que han de fer i que no necessitem les seves martingales per ben re, doncs el que proposen vindria a ser el mateix que donar un retbul a l’Obèlix.

dimecres, 9 de setembre de 2009

L'amargant dolçor del Camp Vell

Les màquines de l’Agus ja han entrat al camp vell. Han xafat la barana que envolta el camp i han anyocat les porteries. Al mig del camp hi han fet un tancat per guardar-hi la cinquantena de tubs que es convertiran en els budells del nou camp de futbol. Tot això ha d’anar per bé. Es veu que ens hi posaran herba de mentida i que la vestimenta de l’Atlètic i els genolls dels seus jugadors ho agrairan tant. Ai no sé... pudé si.
Ens han assegurat que serà un camp de luxe. Amb un terreny de joc excel·lent, que no ens caldrà marcar-lo cada setmana i amb unes banquetes renovades. Es veu que no hi haurà diluvi que faci suspendre un partit i que posaran uns llampis d’aspersors per refrescar-ho tot plegat cada vint minuts. Que bé...
El que no acabo d’entendre és per quins set sous o setze ous no acabo d’estar content amb aquesta revolució si és evident que el Camp Vell necessitava clamorosament un lifting, una rinoplàstia, empaltaments de bótox i fins i tot si voleu, metes de silicona.
Qui sap... pudé perquè m’agradava que el Camp Vell fos el que era. Que tant s’hi pogués fer una partit de lliga com un sopar de l’Atlètic, un final de correfoc o un concert de Terratrèmol, Kitsch i Los Rodríguez i que jugar-hi futbol fos tan senzill com tenir una bimba, ja fos un grup de vint arreplegats com un pare amb la canalla.
El Camp Vell era de tots els banyolins, com ho és l’estany, la plaça major o en Moisès Riera de qui un dia us en parlaré.
I l’Atlètic? Els gladiadors de la sorra quedarem orfes de qualificatiu. Jugar a futbol damunt una catifa no pot costar-nos el preu de passar a ser les “vedettes de la gespa”. Possiblement m’arrossega l’haver viscut el tall gros de la meva vida a un tiro de gardela del Camp Vell, d’haver-hi deixat un centenar de cops la pell dels genolls, de córrer cent cops el rec de punta a punta per dins i per fora, d’haver-hi jugat a amagar, d’amagar-m’hi per fumar els primers cigarrets, haver fet mil cops el camp de porteria a porteria tot aprenent a manar una moto o de veure-hi arribar els correfocs.
És possible que hi hagi qui pensi que a la vida no seré mai dingú pel fet de preferir un Atlètic ple de Banyoles que un Banyoles ple d’atletes o un Camp Vell de tothom que no pas un Camp Bell engarjolat.
Que em perdoni l’Atlètic, que em perdoni l’Agus i qui pagui la festa, que no és pas voluntat meva la d’ofendre. M’hagués agradat una neteja de cara, una obres petites per millorar el terreny, les instal·lacions i l’entorn però a partir d’aquí, i com diu una cançó d’Antònia Font, “Patxanga, que jo vull només patxanga total, que el món sigui sempre des aficionats”
Us en deixo l’enllaç per qui la vulgui llegir tota. La recomano.
http://www.musicoscopio.com/antonia-font/letras/8312/

dimarts, 8 de setembre de 2009

El banyolí de l'any

L'Ajuntament nostrat busca el "banyolí de l'any" i nosatres ens postulem per aquesta menció tan especial. Hem trucat l'arcalde però no ens ha tornat la trucada: deu estar ben enfeinat trobant el personatge en qüestió. Nosatres sempre hem dit que procurarem ajudar a la ciutat en tot el que calgui. Si busquen el banyolí farem un esforç per proposar noms i deslliurar-los de tamanya responsabilitat. Diríem que el banyolí de l'any podria ser l'Esteve Cabanas de la Ferreteria Puig pels seus anys de dur un negoci com Déu mana, ara que tothom plega i engega a parir panteres l'economia. El banyolí de l'any podria ser en Pep que és persona que sempre porta Banyoles al cor i sempre porta el cor Banyoles. El banyolí de l'any podria ser en Generet barquer que és qui millor ha entès com s'ha de menar una barca pel nostre Estany. El banyolí de l'any podria ser l'Albert Serra futbolista per la dignitat com ha plegat del Girona, si nosatres ens haguessin cardat al carrer amb aquesta pocasoltada d'esti haguessim calat foc a Montilivi pels quatre cantons. El banyolí de l'any podria ser el jove Fontàs que s'ha estrenat amb el Barça i que en Sandro futur president diu que apunta maneres. El banyolí de l'any podrien ser el pare i els dos fills de Can Bernat per l'exemple de conduir una fonda de tota la vida. El banyolí de l'any podria ser en Feli Butinyà i en Quer, a duet, per portar el mam. El banyolí de l'any podria ser a tutiplén pels Babaus per tot el que han fet per nosatres. O en Joan Olivas. O l'Arxi. O en Japet per la paciència que ha tingut. O en Jep Navarro per acostar Banyoles al Japó. O, vaja, hi ha pel cap baix, deu mil persones que es mereixen el títol i la distinció. A veure què fa el nostre Ajuntament. Estem delerosos per conèixer aital premi.

dimarts, 1 de setembre de 2009

No ho dec pas haver entès bé

A vegades t'expliquen coses i no les acabes d'entenre. Es allò del joc del telèfon, que a base que un digui una animalada, l'atre no l'entén i acaba convertint-se en un impossible. Passa sovint. Vas 'tabalat, agafes una conversa al vol, i després vés a saber què acabes entenent. El cas és que m'han explicat una cosa que no me l'acabo de creure. M'han dit que tanca un negoci respectable de tota la vida, un lloc referencial, un punt bàsic i definitiu del banyolinisme i la banyolitat. M'han dit que unes arrels fondes, velles i fortes deixeran de ser-ho. Com que no m'ho crec, ho dic en veu alta i a veure si surt algú que m'ho desmenteix dient-me "ets un gamerús, d'on ho has tret? poca e' pa' vritat". El cas és que fan córrer que Can Banal, la mítica Fonda Comerç, tanca. Això en el cas que fos veritat mereixeria una moció a l'Ajuntament i mereixeria que l'alcalde en pes es personés en tan emblemàtic negoci familiar i busqués la manera que no es consumés la fi i el punt i final. Recordo un sopar de diumenge de Sant Martirià a Can Banal que és la foto definitiva d'aquest local i l'honor que es mereix en la memòria dels nostres dies gloriosos. En Pep, en Vaqueta i jo sopant un rostit de festa major al costat dels músics d'una cobla que no recordo. L'ambient familiar i afable d'un Sant Martirià, la pluja batent contra les uralites, els quadres de la família penjats al menjador, l'anar i venir diligent de la mestressa, l'anar i venir diligent del gran jutge de pau, el respecte per la clientela, el clima familiar de les millors fondes de poble, el menjar agraït i la sensació que aquell espai, aquell negoci, és el resum de totes les festes de guardar de la nostra tradició. La Fonda Comerç amb el taulell mostrador, les seves cortines de plàstic, la seva clientela de tota la vida. Es impossible que tot això pugui tancar. Que es poden tancar les Estunes? Que es pot tancar l'Estany? Que poden desaparèixer els nostres carrers i les nostres places?