dimecres, 9 de setembre de 2009

L'amargant dolçor del Camp Vell

Les màquines de l’Agus ja han entrat al camp vell. Han xafat la barana que envolta el camp i han anyocat les porteries. Al mig del camp hi han fet un tancat per guardar-hi la cinquantena de tubs que es convertiran en els budells del nou camp de futbol. Tot això ha d’anar per bé. Es veu que ens hi posaran herba de mentida i que la vestimenta de l’Atlètic i els genolls dels seus jugadors ho agrairan tant. Ai no sé... pudé si.
Ens han assegurat que serà un camp de luxe. Amb un terreny de joc excel·lent, que no ens caldrà marcar-lo cada setmana i amb unes banquetes renovades. Es veu que no hi haurà diluvi que faci suspendre un partit i que posaran uns llampis d’aspersors per refrescar-ho tot plegat cada vint minuts. Que bé...
El que no acabo d’entendre és per quins set sous o setze ous no acabo d’estar content amb aquesta revolució si és evident que el Camp Vell necessitava clamorosament un lifting, una rinoplàstia, empaltaments de bótox i fins i tot si voleu, metes de silicona.
Qui sap... pudé perquè m’agradava que el Camp Vell fos el que era. Que tant s’hi pogués fer una partit de lliga com un sopar de l’Atlètic, un final de correfoc o un concert de Terratrèmol, Kitsch i Los Rodríguez i que jugar-hi futbol fos tan senzill com tenir una bimba, ja fos un grup de vint arreplegats com un pare amb la canalla.
El Camp Vell era de tots els banyolins, com ho és l’estany, la plaça major o en Moisès Riera de qui un dia us en parlaré.
I l’Atlètic? Els gladiadors de la sorra quedarem orfes de qualificatiu. Jugar a futbol damunt una catifa no pot costar-nos el preu de passar a ser les “vedettes de la gespa”. Possiblement m’arrossega l’haver viscut el tall gros de la meva vida a un tiro de gardela del Camp Vell, d’haver-hi deixat un centenar de cops la pell dels genolls, de córrer cent cops el rec de punta a punta per dins i per fora, d’haver-hi jugat a amagar, d’amagar-m’hi per fumar els primers cigarrets, haver fet mil cops el camp de porteria a porteria tot aprenent a manar una moto o de veure-hi arribar els correfocs.
És possible que hi hagi qui pensi que a la vida no seré mai dingú pel fet de preferir un Atlètic ple de Banyoles que un Banyoles ple d’atletes o un Camp Vell de tothom que no pas un Camp Bell engarjolat.
Que em perdoni l’Atlètic, que em perdoni l’Agus i qui pagui la festa, que no és pas voluntat meva la d’ofendre. M’hagués agradat una neteja de cara, una obres petites per millorar el terreny, les instal·lacions i l’entorn però a partir d’aquí, i com diu una cançó d’Antònia Font, “Patxanga, que jo vull només patxanga total, que el món sigui sempre des aficionats”
Us en deixo l’enllaç per qui la vulgui llegir tota. La recomano.
http://www.musicoscopio.com/antonia-font/letras/8312/

2 comentaris:

Salta Matxos ha dit...

Samora,

Subscric les teves paraules i, amb el teu permís, les faig meves fil per randa.
És com si el món anés massa depressa...
Primer va ser la plaça de les Rodes, després la plaça Major, Can Ciurana, Can Poc i Bó, Can Quintana, Can Banal...
Qui serà el següent? No serà que som quatre arreplegats que recordem en naranjito, el pa amb vi i sucre, els dies de pesca de gambússies i de capgrossos, no serà que ens fem grans...
Potser em faig pessat però ja és hora que els hereus d'en Ferriol agafin el llapis i el paper i es treguin la manra (i la pols) de sobre per fer de notaris i fedetaris d'una generació xiscagardiana.
Amics xiscagardians, toca trebayar.

P.D.: Si s'hi han de posar cales, en tinc pocs, però farem alguna recolecta per barraques i demés festes de guardar

Sacutell ha dit...

El Camp Vell ve ser el Camp Nou durant uns quants anys. El mes vell era a darrera l’Acadèmia i La Vila. De fet era el camp del Banyoles i el pati de les escoles a hores convingudes. Com veieu tot es relatiu.
Del vostre vell que per mi era el nou, en voldria citar una part emblemàtica. La tanca que limitava el terreny de joc va ser dibuixada pel professor Erundino Sanz Sanchez. La seva forma, ovalada i quadrada, exigia la participació d’una capacitat que els habituals no posseïen
Ja us dic que la vida es perd de mica en mica. Feu-me cas...