dimarts, 29 de setembre de 2009

Pel broc gros

Avui em ve bé parlar de política i economia. El caganer, figura entranyable dels nostres pessebres, mostra de forma didàctica la postura òptima que ha d’adoptar un ser humà per fer de cos. El millor lloc és el bosc: eixarrancat a la gatzoneta, a l’aire lliure, sentint com canten els ocellets. Glòria divina. Res a veure amb un vàter modern, tot pedra, vidre i metall, un lloc fred, sense ànima, d'una netedat morbosa, on no pots evitar ser conscient de que el dissenyador et menysprea pel que has vingut a fer. En aquesta atmosfera opressiva, els budells –vísceres molt susceptibles– no poden resistir el complex de culpabilitat i s’estronquen. Alguns d’aquests locals estan equipats amb música, a sobre. En aquests casos és habitual l’aparició de mareigs, seguits de nàusea i, segons quin tipus de música, vòmit abundant. Davant aquest quadre, el més recomanable és sortir immediatament a respirar aire fresc –amb els pantalons previngudament apujats– i intentar perdre’s el més aviat possible entre la multitud.
El bosc en canvi et rep amb els braços oberts, amb un somriure de complicitat, fins i tot d’agraïment. Al cap i a la fi has vingut a alimentar els seus fills. Allà et sents part de la natura, un més entre iguals; saps que, del producte del teu esforç, se’n traurà un profit, que no es perdrà miserablement, claveguera avall.
De fet, tots hem d’anar de ventre i això vindria a ser la base de la democràcia, més o menys. Però, en comptes d’acceptar les coses tal com són, sempre ha d’aparèixer algú que vol veure-hi un negoci. En conseqüència, acabem fabricant estris absurds que fan penosament complicat allò que hauria de ser joiosament senzill. D’això en diem ‘crear riquesa’. I aquest seria el principi de l’economia, vet aquí.
Merda, segueix ocupat.

1 comentari:

Sacutell ha dit...

Els productes de la terra com a única forma de creació de riquesa. Em sembla que es doctrina fisiocràtica. El treball de la terra com a origen de tot i la suo del front com a transformador del no res. Avui tot es al reves. Nomes els serveis son alternativa al cost creixent de la mà d’obra que provoca les deslocalitzacions de les transnacionals buscant el màxim benefici com a únic objectiu. Els continents i no ja els països, s’especialitzen en funció de la despesa laboral i l’enginy del capital. L’autarquia ja no es acceptable. Les pissarres bituminoses franquistes estalviaven la importació d’hidrocarburs encara que resultes caríssim. Però no tenien divises ni bones relacions internacionals. Pius XII va beneir el franquisme i el president Ike l’hi va obrir el mon civilitzat. El liberalisme s’imposava de mica en mica fins la fallida de l’any passat. Potser anar a cagar a l’era sigui la solució.