dilluns, 28 de setembre de 2009

Sport Mòbil

Les fires que venien per Sant Martirià tenien una estrella: l'sport mòbil. Allà hi vam deixat cabassats de calés. L'sport mòbil era un remolc de camió ple a rebentar de tota mena de màquines. Era la prehistòria de les wiis, les plays i tota la mandanga. Les màquines eren un Barreiros, eren enormes i pesades, eren estàtiques i els mandos eren rudimentaris i les pantalles eren en blanc i negre. Els dibuixos que sortien semblaven de part de riure. Hi havia un joc d'avions de la primera guerra mundial que s'hi havia de jugar amb dos participants, cada jugador feia enlairar l'avió rudimentari i el situava en un cel de núvols de dibuixos animats. Allà començava una batalla aèria amb que emulaven el Baró Roig i els seus rivals anglesos. No hi havia tres dimensions, ni efectes, tot era molt silvestre i molt pedreste, tot era molt i molt rudimentari. Al cap i a la fi, totes les màquines mostraven el mateix joc amb petites variacions: podies canviar els avions del Baró Roig per tancs de la segona guerra mundial, o per pistolers del far west. Totes les partides s'assemblaven i en totes hi havia emoció i rivalitat. En Portbou, en Pep de Can Blat de Coure, en Fito, en Xavi, en Jan, tots plegats renegàvem ferros i claus perquè no ens agradava perdre i tot seguit ficàvem un altre duro a la ranura per tornar a començar. L'Sport Mòbil representava l'inici de la festa i quan el remolc plegava veles volia dir que els dies de jocs i partides s'havien acabat. No hi havia res més trist que veure el buit que havia deixat aquell remolc i saber que trigaríem un any sencer en jugar a pistolers o avions de la primera guerra mundial.