dissabte, 19 de setembre de 2009

Toti Pau

La nit arrebossa tot Banyoles. Els carrers són silenci d'olla. En Toti i jo caminem de costat i ell m'explica projectes. Vol fer una obra de de teatre i retrobar-se amb el seu vell ofici. Banyoles és això: projectes nous i projectes vells, gent que conspira, pensa, decideix i organitza. En Toti és la desmesura i l'excés, i aquests atributs són imprescindibles per fugir d'un món fat, gasiu, pla i grisós. La desmesura és el primer manament de xiscadegardi. En Toti mentre condueix m'explica els seus dies de teatre excepcional. I és llavors quan m'adono que la seva veu, ronca i greu, només pot ser la d'un actor de tota la vida. La d'un actor que ha omplert de vida els escenaris d'aquest país. Hi ha un noséquè estrany i indesxifrable de Banyoles que fa que qualsevol persona que coneguis expliqui una història fascinant, inimitable. Es això. En Toti segueix parlant, amb els seus ulls de ranura, la veu poderosa, els gestos secs i decidits, els cabells de genet d'abans, el seu somriure entre místic i fabulador, i el seu nas de tobogan de Barviland. En Toti parla dels amics comuns, de les obres de teatre que ha fet o que ha vist, salta i canvia de tema, i parla de l'Oliver Stone amb una familiaritat quasi impossible. La nit ja s'ha escampat per tot Banyoles i només queden unes quantes ànimes dretes, gent que deambula entre el silenci i la foscor, però en Toti segueix alçant la veu, dominant l'escena, rematant el paper. Els actors de sempre no abandonen mai i converteixen en teatre qualsevol oportunitat. La desmesura i l'excés són dignes del temple del Teatre. Arrabal a París, Toti Pau a Banyoles. Diferències? Cap ni una.