divendres, 30 d’octubre de 2009

El "rellenu"

És curiós que el fet de parlar del “rellenu” en sí, perquè a Banyoles quasi dingú parla de farciment, pugui comportar tal antagonisme de connotacions.
El “rellenu” pot contenir la clau del secret, la fórmula magistral de l’èxit. “ La mare que els va parir, els canalons de can Xabanet, sé pas què hi carden al rellenu. Fa dies que li pregunto a en Pep però el puta es calla el secret”.
D’altra banda, en canvi, el “rellenu” pot ser la cosa més ordinària, sense importància i absolutament prescindible del que sigui que acompanyi. “Saps que al Comitè d’Orriols l’han trucat per anar amb la coral de Banyoles? Si, ré...de “rellenu”, per cardar “bultu”, li han dit que canti amb la boca tancada”.
La qüestió és que demà s’acaba l’octubre i tot mirant Xisca de Gardi m’he adonat que faltava un escrit per igualar el més productiu dels mesos finiquitats enguany i som pensat: Calla, encara que no tinguis res a dir, escriu alguna cosa, així com no sé... de “rellenu”.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Assemblea de Xisca de Gardi

Per Sant Martirià toca Assemblea del nostre partit il.legalitzat. Faltava gent: en Vaqueta era a Nova York per fer d'escolà en un casament d'un libanès de Canadà. No s'entén i és millor no entendre-ho. En Pep va faltar perquè és així. En Llobarro del bosc va faltar perquè ens vam descuidar de trucar-lo. Vet aquí. Hi erem quasi tots que és el que compta. Perquè si hi som tots ja no té gràcia. Vam anar a Can Félez que va ser per nosatres un descobriment. En Félez és home d'una sola peça i li estarem més que agraïts fins el judici final. El judici final, ja se sap, és el dia que els jugadors de l'Atlètic hauran de confessar tots els pecats. El cas és que en Félez ens va prometre Juve i Camps i va complir com un senyor. La carn a la brasa estava al punt, i va treure uns xampinyons que no ens cabien a la boca. Vam sopar amb grandesa i amb plenitud. Al cim, la joia de Galliners es va passejar pels voltants i això ja no té preu. Es una cosa que dignifica Can Felez per sempre més. El cas és que l'Assemblea de Xisca de Gardi no va arribar a cap conclusió: teníem la boca plena de menjar i debatre en aquestes condicions ens portaria a convertir-nos, de ple, en persones ordinàries. No va passar com atres vegades que els àpats nostres acaben en un cafarnaum: no vam trencar re, no vam rojar, no vam tirar-nos els plats pel cap, va ser una assemblea civilitzada fins a l'extrem de pensar si no ens havíem de dissoldre. El bandarra d'en Garzón haurà d'esperar un altre Sant Martirià per il.legalitzar-nos. De moment, fem la viu-viu que és del que es tracta.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Vaqueta NY

Això de Xisca de Gardi no té pas cap sentit. No toquem vores. Ni vores, ni quarts ni hores. Resulta que per Sant Martirià en Vaqueta va tenir l'acudit de cardar el camp. On s'és vist? I on va anar? Ni més ni menus que a Nova York. No en va tenir prou amb això que se'n va anar al Canadà. Però...què hi ha al Canadà a part de gel i bacallà? No en va tenir prou i va anar a un casament. E ben bé que la gent es casa en un llocs molt freds i apartats. Jo vaig anar a un casament a Setcases en ple hivern i ja en vaig tenir prou. Encara em dura la fred. I en Vaqueta no en va tenir prou i va anar al casament d'un vailet libanès. Un libanès casant-se al Canadà i convidant un del carrer Nou de Banyoles. Les coses cada vegada tenen menys sentit i senderi. Si hagués anat a un casament d'una d'Esponellà, per posar un exemple, segur que hagués fet l'àpat a Can Roca i tots tan campantes i en Vaqueta hagués pogut viure la festassa de Sant Martirià i no perdre's l'estrena mundial de Tots Soms Pops. Però no. Aquí hem de fer coses estranyes per collons. Vinga a agafar avions i a passar controls i a viure en hotels on no tenen allioli, i a canviar d'idioma amb la manra que fa, i passar fred i totes aquestes coses. Això sí: en Vaqueta va tornar dilluns i va veure els focs des de la Plaça del Turers perquè havia de fer tota la festa en un compendi de segons i minuts, i vinga a córrer cap a sopar, i cap a barraques, i que no fos dit. Quina en fotarà, ara? Després d'anar al casament d'un libanès a Canadà, la propera haurà de ser més sonada. El bateig d'un vailet esquimal a Zululandia? La comunió solemne d'un aborigen australià a Pernambuco? O les bodes de plata d'una pareia de indis de Papua Guinea a Saigon? L'important és fer coses estranyes i, sobretot, agafar avions i passar la nit del lloro mentre vas passant per dalt del tròpic de capricorni. Llamamau. Per això passen tants avions per dalt del cel: estan plens de gent com en Vaqueta anant amunt i avall amb l'excusa d'un sopar a Bratislava o un casament a l'Alto Volta.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

La Pesquera d'en Pep

Tarda de Sant Martirià a la Pesquera d'en Pep. Des del balconet de la pesquera veiem caure la tarda. Tot és silenci de festa major, un repòs de tarda de pair i de somnolència. El sol grata ombres al mig de l'Estany: l'aigua és una escudella dolça calmada sobre un gran plat. Quatre ocells mandregen sobre el cel: amb prou feines tenen esma per piular. La pesquera d'en Pep és el laboratori dels seus teatrets. Hi guarda tot el que és imprescindible per muntar les comèdies: retalls de diaris, maletes velles, guardapols. Pugem al teulat i des d'allà en Pep deixa anar una frase determinant: no hi cap gratacels de Nova York que pugui donar una vista com aquesta. Ens girem i en Pep m'ensenya un vern que va plantar ara fa deu anys: l'arbre vigorós s'ha obert camí al mig dels plàtans. "Es nota que aquí és a casa seva". La pesquera d'en Pep també té un aire vigorós i restistent: no es veu ni una engruna d'humitat. Els paletes d'abans eren mestres que trebaiaven bé. Baixem per l'escala i tornem al balconet. El sol és a punt de cloure's pel Puig de les Gitanes. Abans de fondre's ens regala una llum fantàstica. El vern, els ocells que mandregen i l'aigua reposada queden atrapats per un bany d'aram. Ni un soroll, ni un temperi. Asseguts davant del gran miracle: el sol ja és fora, hem vist caure la tarda sobre l'empriu dels banyolins. Poca broma.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Operació Planaferrana

Ens hem trobat al concert de cobla amb una persona que feia temps que no saludàvem. El petit de Can Planaferrana, o sigui en Joan Fort. En Fort, ja ho sabeu, és una eminència en això dels papers vells. Ha escurat tots els pergamins de la comarca, s'ha capbussat en el llatí per rastrejar la nostra història més reculada. S'ha passejat per arxius i cases pairals buscant la petja dels nostres avantpassats. Quan parlem amb ell sempre ho fem amb distància reverencial, amb la distància que mereixen els savis. Total que parlant amb ell ens ha dit que ara viu a Mèxic i en un estat que no recordem i en una ciutat de nom impossible. Ha deixat la Vall de Bianya i el Pla de l'Estany per anar-se'n a una latitud infernal. La culpa la té una pubilla d'aquelles terres que l'ha estirat cap allà. En Pep diu que la globalització carda molt de mal i que els avions encara en fan més. Així pel cap baix hem perdut un savi que coneix la nostra història com si l'hagués fet ell, que sap on tenim els papers i les arrels, que ens pot guiar pels temps traspassats dels nostres besavis. Ara que hem recuperat el doctor Brugada no podem pas perdre el Doctor Fort. Hem de tramar l'Operació Planaferrana que consistirià en fer venir, sigui com sigui, en Fort i la seva dona cap al país. Mal haguem de crear un conflicte diplomàtic o un esverament mundial. Ja se sap que o s'actua amb determinació o les coses no canvien. Hem mirat el mapa i hem vist que Mèxic e' molt lluny i no sh'hi pot anar ni en Teisa ni a peu. Com que s'hauran d'agafar avions i parlar amb llengua forastera deixarem que aquesta operació la facin dos dels nostres enviats internacionals: en Vaqueta i el Gallegu. L'Operació és arriscada i poden ser necessàries armes i munició. Trucarem en Ferrando. Però, això sí, el Gallegu i en Vaqueta no podran tornar a la nostra comarca sense haver complert la missió. I no pot haver-hi missió més extraordinària que la comarca recuperi un dels seus, un savi, un home bo, un home primordial: el petit de Can Planaferrana.

L'ofici

Vam tornar a ofici. Els meus records de l'Ofici eren remots, boirosos, esquinçats. El cas és que en Pep és paborde i per això hi vam tornar. De tots els mèrits que els de Xisca ens investim, el més segur i el més rotund és la pabordia d'en Pep. No hi ha color: ens podrien fer virreis, capitans generals o cavallers del toisó d'or, però en Pep continuaria regentant el mèrit primer i més valuós el de paborde de Sant Martirià. L'Ofici, pels qui no el coneixen, té una litúrgia magnífica que ja no es porta en aquest temps arreplegats. Es una missa celebrada pel senyor bisbe tot acompanyat pels preveres de Casa Missió, de la comarca i de l'arxiprestat. El senyor bisbe té un aire medieval, de bisbe de temps reculats, es presenta amb la mitra i el bàcul i el vermell de la sotana li dóna aquell carregament antic i senyorívol. Els preveres el secunden tocats d'un blanc majestuós. Tots plegats retornen al Monestir els anys d'esplendor i el domini. Com no s'havia de perdre mai. L'Ofici, pels qui en desconeixen el funcionament, és una missa cantada. Tot discorre amb una endreça absoluta pròpia de les coses que tenen temps i esma. Prou bé que se'n cuiden els pabordes que vigilen cada passa de l'Ofici com si fos la joia més valuosa d'aquest món. Els cants es reparteixen amb ordre i concert: la Coral Mixta capitanejada per la senyora Cornellà ofereix saber estar, el bisbe i els preveres ofereixen la prestància i la feligresia dóna l'últim i assenyat to. Es commovedor. Es determinant. Es un acte que saps que ve repetint-se, inalterat, des del temps llunyans de la vila. El bisbe va oferir-nos un sermó dels seus: podem estar-hi més o menys d'acord però ens rendim al seu domini de la paraula i de l'escena. L'hàbit pot fer al monjo però la mitra fa al bisbe, n'estem convençuts. El doctor Pardo va parlar de l'amor i l'humor i, en aquest sentit, va reinvindicar dues posicions autènticament xiscagardianes. També es van llegir passatges bíblics i en aquest cas vam celebrar el to i l'estil d'un dels pabordes, en Gifra, que ho va fer amb convenciment i amb accent del país, cosa que és d'agrair perquè moltes lectures es fan amb veu espantadissa i amb un cert deix de seminari. En Gifra va fer honor als pabordes. En cabat, el cant dels goigs al nostre patró: el Monestir va elevar-se molt amunt. Poc a poc la gent va anar desfilant per fer un petó a la rèplica de l'arqueta que subjectava el mossèn de Can Teixidor del Terme. Vam tenir la convicció que havíem set testimonis d'alguna cosa tan fonda com les parets del Monestir, tan sòlida com les seves pedres. De fons, encara ressonava l'orgue que en Frigolé havia anat tocant. Hi tornarem, a fe de Déu.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

La Llúcia i la Carbi

Probablement, amics meus, sense la intervenció directa i definitiva d’aquests dues senyorasses jo no seria el mateix. Qui us parla seria una cosa malparida, escardalenca, mig corbada desnodrida i de metabolisme orfe de fonament. La Llúcia i la Carbi foren ferms puntals on la mare confià la tutela de la nostra alimentació.
La Llúcia, una lletera a domicili, era una dona ben parida de collons. De les d'anar per feina, malgrat que als últims anys les seves cames li van anar marcant un altre ritme més de balanci, “tostava”, com en deia de trucar, el timbre de casa amb brutal puntualitat.
Mai li van cardar gràcia els ascensors i pujava a peu, cantina en mà, els vint-i-cinc desnivells que separaven la nostra porta del carrer. Si ens enganxava prou atents i amb un ansat net apunt per ser omplert, sortíem cagant llets i amb quatre salts li evitàvem l’última tongada de divuit escalons.
La Llúcia posava la llet a cop d’ull i quan tenia clar que havia trabocat la quantia justa i una mica més per matar el dubte, llavors començava a estroncar aquell transvasament celestial. Una de les bromes de capçalera del pare la situava aturant-se a cada font del trajecte per reomplir una miqueta la cantina i així evitar quedar-se sense líquid abans de l’últim client.
Un complot del pentàgon i l’FBI va cardar enlaire aquell servei a domicili d’una llet que calia bullir i que ens en menjàvem la nata barrejada amb sucre.
La Carbi també era una dona de les d’abans, amb més tirada i empenta que una estampida de senglars. Una pagesa de que ni tan sols en vaig saber mai el nom. Li dèiem Carbi de Carbassona i dins un cabàs de palla ens portava tot tipus d’espècies de recol·lecció pròpia. Trucava el timbre, la obries i encara no havies tancat la porta de nou que ja havia travessat el rebedor el passadís, la cuina i estava agenollada davant el verdurer del celobert. Portava el que li semblava quan li semblava però el que ens deixava era bo de veritat. Algunes èpoques de l’any ens portava prunes i jo frisava per les clivellades, la més dolça i sucosa de les llaminadures mai inventades.
A Banyoles ens falten Carbis i Llúcies, gent que ens porti coses bones a casa i ens recordi que el que se’n treu de la terra i del bestiar de Banyoles no té res a veure amb el que avui ens cardem a l'estómac.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Crònica d'una estrena mundial

Ahir Xisca de Gardi va anar al teatre. Una estrena, la de Tots Soms Pops, que va congregar a la crème de la crème de Banyoles. En Lluís Vilà, la M. Àngels Brugada, en David del Passeig, l’Esteve Rigau, en Pericus i la Quimeta de la carnisseria, en Rudu de les sardanes, en Pep de can Xabanet... Ja ens havien avisat que pels actes d'estrena calia arribar una mica abans d’hora i valgui aquest consell per qualsevulga d’història que munti aquest l’Oli, doncs la cirereta més dolça del pastís tan la pots trobar un quart d’hora abans de començar l’obra en sí com cinc minuts després de l’ovació final. Ja només entrar, el petit de la modista del carrer Mossèn Sala em va fer passar cap endins on el menut de can Lis ens va ventar retratos nant i tornant, del dret i del revés, que si amb els actors, que si amb el director, que si amb la família de Xisca...
Glamour del bo, si senyors. D’aquell que se’n pixa de les jaquetes de pell, les enjoiamentes ostentoses, els lacats postissos de perruqueria cara i embetumades de rostre mironians. La classe i el nivell quedaven reflectits de forma insultantment contrastada amb la sola presència de la major concentració xiscagardiana per metre quadrat de tota la història. Cada butaca recolzava un cul de preu incalculable i a sobre l’escenari, xiscagardians de les arts escèniques, disposats a explicar de la millor manera allò que sabien que tots nosaltres volíem sentir. Amagat al darrera i més nerviós que del costum, el director. Qui el va parir el de cal Cisteller, el puta ha sabut fer una obra d’art d’uns quants textos de jutjat de guàrdia i que un grapat de bertranades de tres bufamistus pugui arribar a ser digne d’un cartell de Festa Major del millor poble del món sense anar a petar a la garjola ni patir l’excomunió.
Va arribar el final i la gent estava contenta de part de bo. Aplaudiments i més aplaudiments, els actors entraven i sortien de l’escenari prèvia reverència d’agraïment i complicitat. En la tornada a l’escenari de l’últim anar i venir els intèrprets hi van arrossegar el director de l’obra i en Coco, el seu home de ferro, i els aplaudiments es van revifar com la tramuntana fa amb els incendis. Xiulets de celebració, crits d’ovació i somriures de satisfacció... un esvalotament que només es van apagar quan va córrer la veu que en David del Passeig ja havia creuat el carrer i de nou darrera la barra, amb el somriure els llavis i la llimona espremuda, dispensava els primer gintònics de la nit. Llavors, la parròquia va anar desfilant.
Avui vespre, Xisca de Gardi es reuneix en assamblea extraordinària amb un únic punt en l'ordre del dia: Sant Martirià.
Mentre reguem l’amanit i l’entrecot amb Juvé i Camps tindrem present, que una segona fornada de xiscagardiants s’estaran cardant un fart de riure al nostre Teatre Municipal.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Queden entrades

Encara queden entrades de Tots Soms Pops, la mitificació teatral de Xisca de Gardi. Passarà Sant Martirià i passarà el proper cap de setmana, i no volem sentir dingú, però és que dingú, la cosa aquella de "llamamau perquè no m'avisaves que la feien" o "si m'ho haguessis dit, li hauria dit a la tieta Lurdes la que viu a La Bisbal, li hauria fet moooooooooooolta il.lusió" o "fequis que dingú, però és que dingú, em va pa dir ben re". I coses per l'istil. Hi ha una deixadesa molt nostra que és allò de "ja quedaran entrades, no val pas la pena córrer, deixa'm passar abans pel bar a cardar una cervesa". I després et quedes al telentrades cardat i ben cardat. Els de Xisca de Gardi, que dingú es pensi el contrari, no tenim pas comissió en això del teatre, però el que no volem és tenir problemes. Quedeu avisats, l'obra és bona perquè està feta amb textos nostres, és bona perquè està dirigida per L'Oli que és garantia i rigor, està interpretada per uns actors de campanetes i té un bona escenografia- antes en deiem decorat- i bones llums i uns videos que els ha fet el Gallegu. Xisca de Gardi és al Municipal de Banyoles de dijous a dilluns d'aquesta setmana i la setmana que ve. Així que els que volgueu, aprofiteu. Vet aquí.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Un Sant Martirià de part de bo

Els del temps anuncien fred i pluges per Sant Martirià. Com ha de ser. En les darreres anyades, la Festa Major de Banyoles semblava la Festa pitita de l'istiu: es veia gent amb mànigues de camisa, gent espatanxada, calçacurts, noies descobertades i, fins i tot, algun senglar amb xancletes. Antes havíem estrenat la roba d'hivern i els últims anys duiem la roba d'istiu a sobre. A les fires, i en aquell descampat de la Farga, el sol xarbotava i la calorassa s'enfilava per tots els caps dels presents. La mainada demanava gelats i la gent s'eixogava la suor amb mocadors de fil. Això no podia pas ser: els músics de cobla els hi feia nosa l'americana i la corbata, i els del Foment eren a punt de repartir ventais per combatre el temps. Al cel, on abans hi havia hagut els núvols espessos de l'octubre, hi brillava un sol esplèndid que confonia les orenetes que ja no sabien pas si quedar-se als seus nius de Can Racò o fotre el camp cap a l'Àfrica. Els canelons s'entrebancaven al ventre i tot feia nosa: l'edredon, la manta i hasta podé les manyagoies. Vet aquí que aquest any torna l'ordre i el concert, les coses tornen a rega, el fred s'imposa, el vent és gelat i els núvols tornaran. No fa pa' re' 'gafar el paraigües i anar a sardanes o a barraques, no fa pa' re' 'na ben abrigats i posar bufanda a la mainada. No fa pa' re' tornar a Can Comalat i demanar que ens ensenyin la roba d'hivern. Sant Martirià sempre s'ha vestit de fred i ja és hora que aquesta dèria d'istiu tropical se'n vagi cap a altres latituds. Sant Martirià ha de ser de part de bo: una mica de fred i una mica de pluja.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Les Banyolines

Les banyolines Carme Coll i Anna Estanyol han rebut la mosca grossa del Col.leg(it) de periodistes de les terres de Girona. Per la feina ben feta, pel tracte, per la generositat. Estan arribant molt lluny aquestes mosses i més que hi arribaran. Els ajuda el fet de situar la seva agència de comunicació a l'epicentre del món o sigui Banyoles. Els periodistes van nominar també un dels nostres en Mane Doñate. Una dia parlarem més abastament d'aquest personatge. A la fi, premiats, nominats, amics, saludats, gent distingida i Xisca de Gardi vam celebrar tot plegat amb un sopar servit per l'eminència del Molí de l'Escala.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

El Gimnàs Banyoles

El primer gimnàs que jo recordo haver vist mai estava situat al vell mig del carrer Sant Martirià. Els adhesius del Gimnàs Banyoles tenien forma de trèvol de quatre fulles i feien companyia, als darreres dels cotxes, als de diferents anyades de la marxa dels quaranta quilòmetres.
El Gimnàs Banyoles era una casota vella de tres plantes, estreta i allargada com una Teisa. A la planta de baix, just a l’entrada, hi havia un despatxet que tabé servia de recepció. Tot seguit, una escala prima que accedia al primer pis i l’altra banda d’aquesta i un parell de graons ensorrada, la sala de peses, on un grapat de ferros rovellats servien perquè els primers esverzenaguers de Banyoles s’hi botissin els braços davant un pany de paret emmirallat.
Escales amunt a mà esquerra, la Iona ensenyava gimnàstica rítmica i tot tipus de dansa dins una sala emparquetada. A continuació, els vestidors i una escaleta que pujava fins a la sala d’operacions d’en Piti.
En Piti Pinsach, per aquells més jovenets que no heu tingut la sort de conèixer, és un home que tota la vida ha viscut avançat als seus temps, i juntament amb en Marés, que més endavant s’ho deixaria, van portar el Judo a Banyoles.
Amb els anys, el carrer Sant Martirià es va convertir en un anar i venir de nens i nenes amb kimono menjant pa amb xocolata que ja sortien de l’escola disfressats per anar a classe amb en Piti, i jo, com que encara no existia l’Atlètic i no estava a l’alçada del llistó imposat al club dels rics, vaig decidir apuntar-m’hi.
Les classes amb en Piti eren un no parar de sorpreses. Qualsevol estri o història que sortia al mercat relacionada amb l’esport i el joc arribava a la nostra ciutat de la seva mà. Que si un nou model d’escàter, una pilota d’espuma o un mena de raqueta que servia per no sé quin tipus d’esport... En Piti estava a l’aguait de tot i passar una estona amb ell era pla millor que qualsevol pleiestéixon.
Avui dia tots els gimnasos del món xulegen de tenir un SPA, una modernitat nòrdica que no és més que un espai amb una habitació de fusta on hi fa molta calor, una mena de perola amb aiga calenta i bombolles i un parell de persones que fan massatge. En Piti, doncs, això ja fa més de vint-i-cinc anys que ho va inventar. Recordo que acabava les classes de judo ensenyant-nos a fer quatre fregues relaxants i després ens apilonava dins el seu Golf blanc per dur-nos a banyar a Jafre.
El Gimnàs Banyoles va ser l’embrió de Triops que també el menava ell mateix fins que un dia va decidir marxar a terres del Gallego on actualment segueix, immensament avançat als seus temps, pendent de les més noves novetats. Posant "Piti Pinsach" al iutuve, m'he assabentat que ara se li ha posat entre seia i seia que fer abdominals è dolent per la salut. Va per gimnassos i televisions proclamant al cèl que això d’anar-se cargolant i descargolant tantes vegades no fa més que esgavellar-te per dintre. Sabem que té raó i que només és qüestió de temps que això clami al cel i tothom digui "ja ho deia en Piti",per això, perquè ho diu en Piti Pinsach, Xisca de Gardi no farem mai més abdominals.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Ciclisme a Mata

El ciclisme sempre ha tingut gran aficció entre els nostres. Podríem haver tingut grans campions però la gent de la comarca si pedala ho fa per cardar-se un bon esmorzar a mitja feixa. I és clar els estirats del Tour no ho entenrien això que els biciclistes s'aturessin i, de cop, comencessin a galdir-se un bistec amb all i julivert estil la Brasa, un amanit de bitxo confitat estil Can Garriga i un bon fart de vi de qualsevol hostal comarcal. Total que per culpa que no hi ha tiberis d'importància la gent de la comarca no s'ha fet professional de les grans carreres. On s'és vist, els hi fan pujar quatre ports de muntanya categoria Rocacorba i només els hi donen un ai senyor de xocolata, una pera de Lleida i una mica de suc d'aquells de potingues. La gent de la comarca s'ha quedat amb el ciclisme de dissabte, els tiberis, i mirar curses que és el que sabem fer la majoria. De fet, si la cursa passa per davant de casa fem l'esforç de treure el cap i encantar-nos amb aquella tirallonga de toti-colori. A Mata, que és el comunicador que ens lliga a Occident, sempre han passat curses ciclistes. El pare m'explicava que una vegada la gent s'estava fora esperant la cursa. I en aquestes que va passar com un ciclista d'aquells que va escapat. El noi es va aturar i va preguntar a un avi "falta mucho para Girona" Abans que l'avi no va entenre el collons de llengua que parlava aquell xicot va passar una bona estona. Llavors l'avi, que comptava la distància com ho feien els avis d'abans, o sigui amb el temps que es trigava anant a peu, va respondre "quatre hores". El noi ciclista va fer un cagodeu sonor, exasperat, violentat, es va cagar amb l'organització i amb la mare que els va poder hasta parir, i va pujar a la bicicleta amb un plat de mala llet i un pinyó de resignació. Una altra cursa, m'explica el pare, van passar uns ciclistes mig acalorats, i la veia de Can Xargai, per fer-los un favor, els va voler refrescar. Es clar que la dona no s'estava de romanços i per comptes de refrescar-los amb aquest rajolí poca-cosa de les ampolletes d'aigua d'avui els hi va cardar una galletada per sobre. El ciclista va renegar ferros i claus però qualsevol s'aturava. Encara gràcies que la dona havia pouat aigua i l'havia carretejada fins allí. Si haguessin buscat raons, els ciclistes podé haurien anat a parar daltabaix del pou. A nosatres aquest ciclisme no ens ha cardat mai gaire gràcia, els que ens agrada ens veure aquelles colles una mica panxudes i matusseres pujar per la carretera de Pujarnol, trico-trico, xerrant, amb un caliquenyo a la boca i les galtes vermelles no pas de l'esforç sinó del tiberi que s'han estutjat. Avui pau, demà glòria. I ja saben els professionals que si passen per davant de la nostra gent o els hi cardaran una galletada de refresc o els hi diran una distància exagerada comptada amb hores de caminar. Trico-trico, nari-anant i bora nit i tapa't.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

L'Albert Pla e' de Banyoles

Confirmat. L'Albert Pla e' de Banyoles per part de besavi matern. Ens ho va confirmar en Guerau, i en Jordi, i l'Arxiver i tots els historiadors de capçalera de Xisca de Gardi. Nosatres quan tenim dubtes raonables truquem als historiadors d'urgència que ens confirmen o ens desmenteixen les cabòries. Total que un avantpassat de l'Albert Pla va venir amb els monjos del Monestir. Era el que tenia cura del celler i no quadraven mai ni el número de pollastres ni el número d'ampolles de vi de Vilavenut. Va marxar abans que els cardessin fora i es va fer partidari de Santa Maria i va aixecar els primers merders. Un altre avantpassat, segons les cròniques, el va voler agafar el tribunal de la Santa Inquisició perquè jeia i es rebolcava amb una bruixa manyagoia. Va fugir pel forat del gat no sense abans fer-li un forat de ballesta a l'inquisidor del qual es van sentir els seus crits vulgars per tota la gran comarca. La família Pla era d'allò que no hi ha: un el trobem en un barco pirata de bandera banyolina prop de les costes de les Antilles, un altre va ser jutjat per baixar-se els pantalons davant el virrei quan aquest visitava Santa Llogaia del Terri. L'altre està documentat com un lloctinent del perillós i cigalacontent rellotger de Creixell. Trobem dos avantpassats més d'en Pla a les guerres carlines canviant de bàndol compulsivament. La pista de l'últim banyolí parent d'en Pla se'ns perd a principis de segle tocant la verra a Rocacorba en un aplec que va acabar com va acabar. L'Albert Pla va tornar a Banyoles per trobar-se amb les seves arrels. Vet aquí.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

El pont de la nosa

Tots ho hem vist i callem com putes. A l'entrada de la comarca, on hi hauria d'haver-hi monuments als nostres herois, ens hi planten una nosa que fot mal d'uis i caparrassa. Al Partit de l'Hora del Pati li agrada això del Portland i el quitrà dur, però a nosatres ens engavanya, ens entristeix i ens agafa coragre. Ens foten un pont postís ple de ferros i plàstics, i no sé pas què més. Diuen que és perquè hi passi el tren. L'únic tren que reconeixem és el Tren Pinxo però està més mort que viu, si el Tren Pinxo ha de sortir de Mata i travessar aquella via que li han posat a peu d'abaixador, estem arreglats. Ens foten ponts i ens carden com xinos. Ens han preguntat si volem aquell collons de nosa, feta de portland i vés-a-saber què. Diuen que aquest pont és pel tren que va a Madrid. Què se'ns hi ha perdut a Madrid? Que hi juga l'Atlètic a Madrid? Que en Japet ha posat una franquícia a Madrid? Que tenen Estanys i Rocacorbes a Madrid? Que sapiguem allà només hi viu el burro del rei i a l'ase de la Moncloa. Para de comptar. Un tren que va a Madrid per força ha de ser una nosa. Encara que corri com un coet i estigui ple de noies manyagoies. Madrid no ens diu pa' re. Madrid no és pas Nova York ni Sant Miquel de Campmajor. Madrid no és tropical. Total que ja poden anar treient aquell pont que fa nosa, i que ens esvera la vista, i que ens fa venir mala hòstia. On s'és vist cardar un pont al mig de l'autovia i entrebancar els que decidim córrer a 200 quilòmetres. Quan tornes gat de Girona i fugint dels Mossos, aquell pont engavanya i et fa venir cap rodo. Ja el poden anar treient. Si no ho fan, Xisca de Gardi serà implacable: és cosa de dinamita i petardos de Can Saguer que encara ens queden. Ho fotarem tot en berlina i ho estutjarem per enviar el portland al ministeri i en fascicles col.leccionables. Tot cap a Madrid, aquell lloc tan lleig, polsegós, eixut i miserable. Els únics ponts que reconeixem són els que salven les aigües del Ritort, la resta a passeig.

Estranya adreça

Cap allà la Pilar del Rec vam descobrir un paper amb una estranya adreça. Tractant-se de Banyoles no hi ha re que pugui ser estrany, però el cas és que si algú ha perdut una adreça poc convencional que es posi en contacte amb Xisca de Gardi. L'adreça estava escrita darrera la targeta d'un cap d'obra i segons una experta poria ser que fos d'un brasiler. Qui l'hagi perdut, que es digni a dir-ho. Vet aquí.

No hi haurà prou regionals

S'està complint el malefici. Després de saber que el president del Girona despatxava l'Albert Serra, el millor central d'aquest planeta, i el despatxa a la brava, de males maneres, vam dir "fins aquí hem arribat". Xisca de Gardi va conduir de nit per les carreteres comarcals. Va conduir pensant en l'ofensa i la manera de corregir el despropòsit. Vam pensar en missils nuclears que ens podria venre el nostre amic en Kim de Corea. Vam pensar en la bomba de neutrons que podríem comprar qualsevol dimecres a mercat. A la fi, vam creure oportú la millor de les venjances. Vam aturar-nos a la casa d'un curandero amic nostre. Pedres velles, ciència antiga. El curandero va fer-nos esperar molt perquè atenia gent espatllada, dones amb migranya, gent amb maldecaps. Després de llargues hores d'estar-nos en aquell vestíbul tan fred ens va fer passar cap dins. Estampes religioses, calaixeres ben vernissades i l'home que ens diu "que us passa, nois?". De seguit li vam aclarir que el problema el tenia un atre i li vam allargar una foto del camp que ens porta pel camí de l'amargura. L'home es va gratar el cap i va deixar anar un definitiu "hauran de baixar, malitsiga". Va agafar la foto i la va amanyagar amb els seus dits d'espelma. De cop es van fondre els ploms i va sentir-se el bram neguitós d'un gat. Va tornar la llum quan ja estàvem a punt d'escaguerrinar-nos de por. El curandero va llençar "no hi haurà prou regionals com per aturar la baixada". Així és que li vam pagar la voluntat i vam tornar cap al cotxe. Cap a l'Estany s'endevina una tempesta d'estiu retardat. Va tronar quan ja erem a cavall i ja reconeixíem la carretera. Va començar a ploure quan buscàvem Ràdio Banyoles. Un locutor mig adormit anuncià llavors l'estranya derrota del Girona després de guanyar per dos gols d'avantatge. El parabrises s'omplia de fang. I nosaltres començàvem a tenir pessigades de fred sobre la nostre esquena. Llamamau. Es complirà la sentència. Qui gosa tocar un dels nostres, llepa segur. Qui gosa despatxar un dels nostres, surt disparat. No hi haurà prou regionals per fer aterrar els que van dir bora nit a l'Albert Serra. Amén.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Difícil d'explicar

Ves a saber tu què collons estaria pensant aquest l’Oli quan va decidir barrejar aquesta bestiesa de Xisca de Gardi i una cosa tan seriosa com el teiatru. El fet és que, i segur que amb sense voler, m’ha cardar una feinada a sobre que no se pas per on fer-la passar. Al voltant d’aquest esdeveniment s’ha creat un clima de prefesta major com poques vegades havia notat. Confusió, esverament, corredisses pel feisbuc, desordre, llistes d’entrades... Ah, i sobretot preguntes, moltes preguntes provocades per l’absurd de tot plegat.
El meu pare, que acostuma a passar el sedàs de la lògia i la coherència a tot plegat, ja m’ha dit que vindrà. Vindrà amb la mare i uns tiets de Badalona. Vindrà perquè sap que Xisca de Gardi és alguna cosa propera a la família, però el noto incòmode, poc segur. No acaba d’entendre si és una obra on el seu fill hi actua, si només hi ven les entrades, si hi guanyarà calers, si n’hi ha cardat una morterada o si tot plegat és una broma. Perquè que quedi clar que si és una broma al meu pare li agraden molt, no us penseu, però si és una cosa per riure ell prefereix saber-ho, preparar-se per l’ocasió.
El fet és que la gent em pregunta coses que jo no sé contestar. Em pregunten què fem a Xisca de Gardi, qui som, si s’hi poden apuntar, si tenim estatuts, conveni amb l’Ajuntament, qui n’és el president, em porten currículums per si necessitem contractar a algú, rebo trucades d’uns que ens volen implantar els plans de riscos laborals, protecció de dades i l’ISO 2009... I jo que no sé què dir-los.
Que aquest esforç d’explicar-me, serveixi per a tothom i no ho hagi de tornar a fer.
Xisca de Gardi som molts, uns ho sabem i d’altres ho son sense saber-ho. Xisca de Gardi té gurú i no pas president i és en Pep de ca l'Oller. Xisca de Gardi és desordre, impuntualitat, xuts al pal i pixades fora de test. Xisca de Gardi fa més tiberis que els Rotarys i veu Juvé i Camps. Xisca de Gardi és el nexe d’unió del Passeig, l’Atlètic, l’Atlètica, en Jepet, en Baldirò, en Xabanet, en Mià, Kitsch, Babaus, la nostra història, la nostra gana i la nostra mandra d’anar a treballar, a dormir els dissattes i pla més coses que em deixo, encara.
Resumint, Xisca de Gardi vinria a ser la millor entre les millors denominacions d’origen.

dijous, 8 d’octubre de 2009

El gos de Briolf

Ara deixoses...a la part de l'Ebre del nostre país un excursionista va dir tan campante que havia vist una lleona al mig del bosc. No li van fer pas la prova de l'avinament perquè segur que dóna una taxa de semal de vi. On s'és vist! Una lleona en un bosc de l'Ebre! Si un de Xisca de Gardi va al quartel dels Mossos i els hi diu que ha vist una lleona a la part de Rocacorba el més natural és que el fotin a l'ombra a dormir la mona. Però els excursionistes es veu que poden dir bestieses de l'alçada d'un campanar i quedar-se com aquell que va enfitat i es carda un pet, tan amples. Així és que vinga a muntar dispositius de seguretat a la part de l'Ebre: vinga a llogar portejadors de l'Àfrica d'aquells que porten fardos sobre el cap, llogar zoolegs, experts en genealogia, fer venir caçadors amb punteria, gent amb xelebrets, hipnotitzadors, xarlatans, presentadors de tele, escriptors com ara en Gaspà Hernández, psicòlegs, tots cap als boscos de l'Ebre per veure si atrapaven la lleona. La gent d'aquells veral, què vols! escagarrinada de part de bo: tancant la mainada a les cases, fent-se seguros, resant a la Verge, comprant escopetes de balins a les parades del tiro, visitant el metge perquè li recepti pastilles Brugulat. Total la lleona no apareixia. Veient la gentada va preferir tornar cap a Rio Leon Safari fent dit. Per comptes de la Lleona la tropa va divisar un llamp de gos que duia dies perdut enmig del bosc. Però com que la tropa s'havia fet a la idea de caçar la lleona no va saber distingir entre la bèstia i el pobre animaló. El gos era un petaner que no feia ni mig pam. I li van fotre tiros hasta a la planta del peu. Quan el van veure de la vora, fan fer el crit al cel: "si que és estranya aquesta lleona" va dir el zooleg. I un atre va afegir "tafot, si que carda mal això del canvi climàtic, les lleones semblen gossos petaners". En cabat el mossèn de per allà li va fer la benedicció i el van fotre en un clot que va cavar el caçador. Llavonses el presentador de la tele va començar a exagerar "s'ha abatut un llamp de gos que feia set o vuit metres i pesava un quintà mètric, i va oferir resistència fins al final". Segur que en Garzón investiga les relacions del petaner amb Al Qaida Tortosa. Tot això ho poso en alerta perquè l'atre dia vaig veure un gos caminant petrup-petrup pels camins de Briolf. No fos cas que el vegi un excursionista i vagi dient que ha vist un Tigre de Bengala al Terme Municipal de Sant Miquel. Ja la tinríem armada: psicòlegs, manaies, caçadors, zoolegs darderians, i tota la patuleia cardant tiros pels boscos de Briolf. Per si de cas és un gos d'aquests escarransits.

I ara què, senyor Gusó?

Xisca de Gardi ja ho advertia a finals de juny. La cossa al cul que el president del Girona li va cardinar a un dels nostres portaria conseqüències. Jugadors com l’Albert Serra són d’aquells que s’han de mimar i protegir més que no pas la gespa del camp. Així doncs, més enllà del ressentiment visceral que ens va causar el maltracte a un dels nostres, vam tenir clar, ja des d’un bon principi, que la rebequeria del senyor Gusó comportava l’entrada del club que presideix a les catacumbes del futbol.
Tres mesos després, el Girona deambula per la lliga com una ànima en pena, sense ànima ni esperit, sense reraguarda ni cor.
Fou una decisió, la del president, que cap altre soci, simpatitzant del club i ni tan sols company de junta directiva va subscriure. Fer fora l’Albert va ser com cardar una gardela d’aquelles amb substància dins la marmita que contenia la fórmula magistral dels èxits conreats.
I ara què, senyor Gusó? I ara què? Ahir a la primer de canvi els van cardar fora d’una competició, que malgrat ser la del rei, és d’aquelles llamineres que amb un xic de sort i la feina ben feta permet fer una bona caixa amb la visita d’algun equipàs de primera línia. Doncs rè de rè.
Xisca de Gardi se’n alegra, i no sabeu pas de quina manera, que l’afició del Girona en bloc s’adrecés a la llotja tot demanant el cap de l’incompetent president.
Amb l’Abert Serra, senyor Gusó, va fer fora mig esperit del Girona, el cor de molts aficionats i al mateix temps, va començar a redactar el full de ruta cap a Segona B i la seva sentència com a dirigent esportiu.
Per vegades que canviï la gespa, graderies que construeixi, accions que encolomi i porters subsuplents o exjugadors del Barça que porti, la gran torre que s’està construint està mancada de fonaments, i proporcional a la seva alçada en serà la caiguda. Esperem que amb vostè a dins.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

La muralla

El fill de l'Estevet ha escrit un llibre sobre la Muralla. Està bé que s'escriguin llibres sobre llibres de casa i ens que ensenyin les coses que tenim davant dels nassos. De la muralla a penes en queden unes quantes parets, la resta les vam estimbar. Perquè això sí que ho tenim els de casa: lo vell ho cardem al foc, i avui pau i demà glòria, i quan ja és al foc ens en recordem del que era i del que havia estat. La nostàlgia ens guareix de les bestieses d'estimbar i tombar tantes coses. Vam estimbar la Martiriana en nom de la revolució i quan la vam tenir a terra no vam saber massa bé quina cara posar. Hem estellat cases velles, trossos de muralla, finestres gòtiques, portes velles, portalades, retaules, frescos i demés i ens queda sempre una cara de beneits quan ho acabem de fer. Es una mala sort que no tinguem la muralla i ara tots en som conscients. Si la tinguessim, quan arribés l'hora foscana tancaríem les portes i ens reclouriem dintre els murs protectors. De fons sentiríem els udols de les bèsties, els cotxes, la fressa de les naus industrials i la remor dels mals presagis: però els murs ens separarien de tot i de tothom. La vam estavellar, la vam xafar i ara què? Ara, il.lusos de nosaltres, vivim desamparats, desprotegits. Qualsevol dia ens pot venir el drac i cardar-nos la seva bocassa de foc, o una gentada de carlins i matar-nos un de ca l'Ameller o vés a saber quina bèstia o quin exèrcit. Desproveïts de protecció com estem, només ens queda llegir-nos el llibre d'en Guerau i somiar truites i pensar que els murs tornen a alçar-se sobre els carrers de la vila. Ai, quan un poble ha de viure d'imaginacions històriques! Està ben calçat!