dimarts, 13 d’octubre de 2009

Ciclisme a Mata

El ciclisme sempre ha tingut gran aficció entre els nostres. Podríem haver tingut grans campions però la gent de la comarca si pedala ho fa per cardar-se un bon esmorzar a mitja feixa. I és clar els estirats del Tour no ho entenrien això que els biciclistes s'aturessin i, de cop, comencessin a galdir-se un bistec amb all i julivert estil la Brasa, un amanit de bitxo confitat estil Can Garriga i un bon fart de vi de qualsevol hostal comarcal. Total que per culpa que no hi ha tiberis d'importància la gent de la comarca no s'ha fet professional de les grans carreres. On s'és vist, els hi fan pujar quatre ports de muntanya categoria Rocacorba i només els hi donen un ai senyor de xocolata, una pera de Lleida i una mica de suc d'aquells de potingues. La gent de la comarca s'ha quedat amb el ciclisme de dissabte, els tiberis, i mirar curses que és el que sabem fer la majoria. De fet, si la cursa passa per davant de casa fem l'esforç de treure el cap i encantar-nos amb aquella tirallonga de toti-colori. A Mata, que és el comunicador que ens lliga a Occident, sempre han passat curses ciclistes. El pare m'explicava que una vegada la gent s'estava fora esperant la cursa. I en aquestes que va passar com un ciclista d'aquells que va escapat. El noi es va aturar i va preguntar a un avi "falta mucho para Girona" Abans que l'avi no va entenre el collons de llengua que parlava aquell xicot va passar una bona estona. Llavors l'avi, que comptava la distància com ho feien els avis d'abans, o sigui amb el temps que es trigava anant a peu, va respondre "quatre hores". El noi ciclista va fer un cagodeu sonor, exasperat, violentat, es va cagar amb l'organització i amb la mare que els va poder hasta parir, i va pujar a la bicicleta amb un plat de mala llet i un pinyó de resignació. Una altra cursa, m'explica el pare, van passar uns ciclistes mig acalorats, i la veia de Can Xargai, per fer-los un favor, els va voler refrescar. Es clar que la dona no s'estava de romanços i per comptes de refrescar-los amb aquest rajolí poca-cosa de les ampolletes d'aigua d'avui els hi va cardar una galletada per sobre. El ciclista va renegar ferros i claus però qualsevol s'aturava. Encara gràcies que la dona havia pouat aigua i l'havia carretejada fins allí. Si haguessin buscat raons, els ciclistes podé haurien anat a parar daltabaix del pou. A nosatres aquest ciclisme no ens ha cardat mai gaire gràcia, els que ens agrada ens veure aquelles colles una mica panxudes i matusseres pujar per la carretera de Pujarnol, trico-trico, xerrant, amb un caliquenyo a la boca i les galtes vermelles no pas de l'esforç sinó del tiberi que s'han estutjat. Avui pau, demà glòria. I ja saben els professionals que si passen per davant de la nostra gent o els hi cardaran una galletada de refresc o els hi diran una distància exagerada comptada amb hores de caminar. Trico-trico, nari-anant i bora nit i tapa't.