divendres, 23 d’octubre de 2009

Crònica d'una estrena mundial

Ahir Xisca de Gardi va anar al teatre. Una estrena, la de Tots Soms Pops, que va congregar a la crème de la crème de Banyoles. En Lluís Vilà, la M. Àngels Brugada, en David del Passeig, l’Esteve Rigau, en Pericus i la Quimeta de la carnisseria, en Rudu de les sardanes, en Pep de can Xabanet... Ja ens havien avisat que pels actes d'estrena calia arribar una mica abans d’hora i valgui aquest consell per qualsevulga d’història que munti aquest l’Oli, doncs la cirereta més dolça del pastís tan la pots trobar un quart d’hora abans de començar l’obra en sí com cinc minuts després de l’ovació final. Ja només entrar, el petit de la modista del carrer Mossèn Sala em va fer passar cap endins on el menut de can Lis ens va ventar retratos nant i tornant, del dret i del revés, que si amb els actors, que si amb el director, que si amb la família de Xisca...
Glamour del bo, si senyors. D’aquell que se’n pixa de les jaquetes de pell, les enjoiamentes ostentoses, els lacats postissos de perruqueria cara i embetumades de rostre mironians. La classe i el nivell quedaven reflectits de forma insultantment contrastada amb la sola presència de la major concentració xiscagardiana per metre quadrat de tota la història. Cada butaca recolzava un cul de preu incalculable i a sobre l’escenari, xiscagardians de les arts escèniques, disposats a explicar de la millor manera allò que sabien que tots nosaltres volíem sentir. Amagat al darrera i més nerviós que del costum, el director. Qui el va parir el de cal Cisteller, el puta ha sabut fer una obra d’art d’uns quants textos de jutjat de guàrdia i que un grapat de bertranades de tres bufamistus pugui arribar a ser digne d’un cartell de Festa Major del millor poble del món sense anar a petar a la garjola ni patir l’excomunió.
Va arribar el final i la gent estava contenta de part de bo. Aplaudiments i més aplaudiments, els actors entraven i sortien de l’escenari prèvia reverència d’agraïment i complicitat. En la tornada a l’escenari de l’últim anar i venir els intèrprets hi van arrossegar el director de l’obra i en Coco, el seu home de ferro, i els aplaudiments es van revifar com la tramuntana fa amb els incendis. Xiulets de celebració, crits d’ovació i somriures de satisfacció... un esvalotament que només es van apagar quan va córrer la veu que en David del Passeig ja havia creuat el carrer i de nou darrera la barra, amb el somriure els llavis i la llimona espremuda, dispensava els primer gintònics de la nit. Llavors, la parròquia va anar desfilant.
Avui vespre, Xisca de Gardi es reuneix en assamblea extraordinària amb un únic punt en l'ordre del dia: Sant Martirià.
Mentre reguem l’amanit i l’entrecot amb Juvé i Camps tindrem present, que una segona fornada de xiscagardiants s’estaran cardant un fart de riure al nostre Teatre Municipal.