diumenge, 25 d’octubre de 2009

La Llúcia i la Carbi

Probablement, amics meus, sense la intervenció directa i definitiva d’aquests dues senyorasses jo no seria el mateix. Qui us parla seria una cosa malparida, escardalenca, mig corbada desnodrida i de metabolisme orfe de fonament. La Llúcia i la Carbi foren ferms puntals on la mare confià la tutela de la nostra alimentació.
La Llúcia, una lletera a domicili, era una dona ben parida de collons. De les d'anar per feina, malgrat que als últims anys les seves cames li van anar marcant un altre ritme més de balanci, “tostava”, com en deia de trucar, el timbre de casa amb brutal puntualitat.
Mai li van cardar gràcia els ascensors i pujava a peu, cantina en mà, els vint-i-cinc desnivells que separaven la nostra porta del carrer. Si ens enganxava prou atents i amb un ansat net apunt per ser omplert, sortíem cagant llets i amb quatre salts li evitàvem l’última tongada de divuit escalons.
La Llúcia posava la llet a cop d’ull i quan tenia clar que havia trabocat la quantia justa i una mica més per matar el dubte, llavors començava a estroncar aquell transvasament celestial. Una de les bromes de capçalera del pare la situava aturant-se a cada font del trajecte per reomplir una miqueta la cantina i així evitar quedar-se sense líquid abans de l’últim client.
Un complot del pentàgon i l’FBI va cardar enlaire aquell servei a domicili d’una llet que calia bullir i que ens en menjàvem la nata barrejada amb sucre.
La Carbi també era una dona de les d’abans, amb més tirada i empenta que una estampida de senglars. Una pagesa de que ni tan sols en vaig saber mai el nom. Li dèiem Carbi de Carbassona i dins un cabàs de palla ens portava tot tipus d’espècies de recol·lecció pròpia. Trucava el timbre, la obries i encara no havies tancat la porta de nou que ja havia travessat el rebedor el passadís, la cuina i estava agenollada davant el verdurer del celobert. Portava el que li semblava quan li semblava però el que ens deixava era bo de veritat. Algunes èpoques de l’any ens portava prunes i jo frisava per les clivellades, la més dolça i sucosa de les llaminadures mai inventades.
A Banyoles ens falten Carbis i Llúcies, gent que ens porti coses bones a casa i ens recordi que el que se’n treu de la terra i del bestiar de Banyoles no té res a veure amb el que avui ens cardem a l'estómac.

1 comentari:

Comitè d'Orriols ha dit...

Veient que t'has convertit en un armari empotrat, ja planyo les dugues pobres dones, es devien fer un fart de pujar escales.