dimarts, 27 d’octubre de 2009

La Pesquera d'en Pep

Tarda de Sant Martirià a la Pesquera d'en Pep. Des del balconet de la pesquera veiem caure la tarda. Tot és silenci de festa major, un repòs de tarda de pair i de somnolència. El sol grata ombres al mig de l'Estany: l'aigua és una escudella dolça calmada sobre un gran plat. Quatre ocells mandregen sobre el cel: amb prou feines tenen esma per piular. La pesquera d'en Pep és el laboratori dels seus teatrets. Hi guarda tot el que és imprescindible per muntar les comèdies: retalls de diaris, maletes velles, guardapols. Pugem al teulat i des d'allà en Pep deixa anar una frase determinant: no hi cap gratacels de Nova York que pugui donar una vista com aquesta. Ens girem i en Pep m'ensenya un vern que va plantar ara fa deu anys: l'arbre vigorós s'ha obert camí al mig dels plàtans. "Es nota que aquí és a casa seva". La pesquera d'en Pep també té un aire vigorós i restistent: no es veu ni una engruna d'humitat. Els paletes d'abans eren mestres que trebaiaven bé. Baixem per l'escala i tornem al balconet. El sol és a punt de cloure's pel Puig de les Gitanes. Abans de fondre's ens regala una llum fantàstica. El vern, els ocells que mandregen i l'aigua reposada queden atrapats per un bany d'aram. Ni un soroll, ni un temperi. Asseguts davant del gran miracle: el sol ja és fora, hem vist caure la tarda sobre l'empriu dels banyolins. Poca broma.