dilluns, 26 d’octubre de 2009

L'ofici

Vam tornar a ofici. Els meus records de l'Ofici eren remots, boirosos, esquinçats. El cas és que en Pep és paborde i per això hi vam tornar. De tots els mèrits que els de Xisca ens investim, el més segur i el més rotund és la pabordia d'en Pep. No hi ha color: ens podrien fer virreis, capitans generals o cavallers del toisó d'or, però en Pep continuaria regentant el mèrit primer i més valuós el de paborde de Sant Martirià. L'Ofici, pels qui no el coneixen, té una litúrgia magnífica que ja no es porta en aquest temps arreplegats. Es una missa celebrada pel senyor bisbe tot acompanyat pels preveres de Casa Missió, de la comarca i de l'arxiprestat. El senyor bisbe té un aire medieval, de bisbe de temps reculats, es presenta amb la mitra i el bàcul i el vermell de la sotana li dóna aquell carregament antic i senyorívol. Els preveres el secunden tocats d'un blanc majestuós. Tots plegats retornen al Monestir els anys d'esplendor i el domini. Com no s'havia de perdre mai. L'Ofici, pels qui en desconeixen el funcionament, és una missa cantada. Tot discorre amb una endreça absoluta pròpia de les coses que tenen temps i esma. Prou bé que se'n cuiden els pabordes que vigilen cada passa de l'Ofici com si fos la joia més valuosa d'aquest món. Els cants es reparteixen amb ordre i concert: la Coral Mixta capitanejada per la senyora Cornellà ofereix saber estar, el bisbe i els preveres ofereixen la prestància i la feligresia dóna l'últim i assenyat to. Es commovedor. Es determinant. Es un acte que saps que ve repetint-se, inalterat, des del temps llunyans de la vila. El bisbe va oferir-nos un sermó dels seus: podem estar-hi més o menys d'acord però ens rendim al seu domini de la paraula i de l'escena. L'hàbit pot fer al monjo però la mitra fa al bisbe, n'estem convençuts. El doctor Pardo va parlar de l'amor i l'humor i, en aquest sentit, va reinvindicar dues posicions autènticament xiscagardianes. També es van llegir passatges bíblics i en aquest cas vam celebrar el to i l'estil d'un dels pabordes, en Gifra, que ho va fer amb convenciment i amb accent del país, cosa que és d'agrair perquè moltes lectures es fan amb veu espantadissa i amb un cert deix de seminari. En Gifra va fer honor als pabordes. En cabat, el cant dels goigs al nostre patró: el Monestir va elevar-se molt amunt. Poc a poc la gent va anar desfilant per fer un petó a la rèplica de l'arqueta que subjectava el mossèn de Can Teixidor del Terme. Vam tenir la convicció que havíem set testimonis d'alguna cosa tan fonda com les parets del Monestir, tan sòlida com les seves pedres. De fons, encara ressonava l'orgue que en Frigolé havia anat tocant. Hi tornarem, a fe de Déu.