diumenge, 29 de novembre de 2009

No servirà pas pe' re

La fatalitat de la nostra gent sovint s'expressa a través del "no servirà pas pe' re" Es una frase que es diu arronsant les espatlles i tot mostrant una mirada tristoia, enfonsada. He tornat a escoltar aquest gris i fat "no servirà pas pe' re" en relació al nostre referèndum del dia 13. El cas és que els oficials vénen muntant referèndums, votacions i comicis que no han servit de gaire, per no dir res. De què han servit les paperetes que hem ficat a dintre l'urna en les votacions del Congrés Espanyol o del Senat? Jo ja t'ho dic: pe' re'. Saps el que és re? Doncs re. I de què ha servit el referèndum d'Europa o el de l'Estatut o de l'Otan, aixecades de camisa. Moltes vegades que hem fet cua, que hem anat a votar, que hem participat de la cosa oficial, ha estat una fabulosa pèrdua de temps. Per tant, què hi podem perdre participant en un referèndum que munta la gent de peu pla, la gent del poble ras, les nostres entitats? Si tinguessim un xic de vergonya ja faríem cua per participar el dia 13. Si tinguessim pebrots, ja faríem bivac davant del col.legit electoral. Què hi podem perdre? Re que no haguem perdut al llarg d'aquests tres-cents anys de ser colònia i de dir "sí, bwana", i què hi podem guanyar? No sé sap. Però i si ficant una papereta de mentida en un referèndum d'estar per casa, estiguessim fent un pas definitiu cap a la nostra llibertat? Ves a saber. Qui sap si una mentida com Espanya es trenca gràcies a una ficció de referèndum. Ni bombes, ni guerres: una simple papereta d'estar per casa que digui Sí. Un Sí que s'aixequi i solqui el món per sobre del Puig de les Gitanes. Què collons! Si el "no servirà pas pe' re" ho haguessin dit molts dels nostres, ja no seríem aquí. Des del fons del nostre país, des del comú de l'aire que respirem, des de tots els horitzons que ens contemplen, des de l'ànima que ja no hi són però ens vetllen, des dels mots que hem heretat, des dels nostres carrers i dels nostres pobles, creix i rebota, i ressona una frase curta però fonamental: "Sí".

Malson en inglés i en art contemporani

He tingut un malson que m'ha despertat a mitja nit. Somiava que transitàvem per la carretera de Camós en direcció a Banyoles. Era el capvespre. Al cotxe, els habituals: en Vaqueta, el Gallegu, el Director Comercial, en Pep de Can Blat de Coure i un servidor de vostès. El moment àlgid del malson venia quan decidíem anar a sopar a Can Garriga, santuari del pal.ladar, constel.lació Firestone, Cimera de la Carn i tot això. Doncs bé, Can Garriga havia canviat. De cop i volta. Ja no hi havia el nostre Palau fastuós, ja no hi havia el nostre refugi de tots els mals, per compte de l'Hostal de la Glòria hi havia un local dedidat a l'art contemporani. L'edifici havia estat tergiversat amb una pedra picada de cartró pedra i el nom tradicional havia estat substituït per unes lletrasses en anglès. La tradició havia estat corrompuda, l'esperit s'havia esbravat. Un local d'art contemporani! Vet aquí que on hi havia porrons hi hauria estranyes escultures, vet aquí que on hi havia morters carregats d'all i oli hi hauria quadres incomprensibles. Els parroquians de sempre, galtavermells i amb escuradents penjant dels llavis, hi hauria sinistres personatges que parlarien en llengües forasteres. El malson no es quedava aquí: jo comentava la pèrdua i la catàstrofe als meus companys i ells no s'immutaven. Tant se val. M'he despertat en la foscor i m'he preguntat si era possible que Can Garriga també hagués passat al purgatori on reposen Can Quintana, Can Ciurana o altres llocs fonamentals. He begut aigua i he pensat que el món s'estava acabant per moments. La claror, finalment, ha arribat. Can Garriga continua estant al seu lloc, igualment com els meus companys continuen estimant la tradició i els bons costums. Hi haurà més dies de xampany servit amb copes pompadour i hi haurà més nits glorioses amb entrecots que són d'aquest món i amb all-i-oli robust. Contra els malsons, la realitat fonamental de la nostra comarca. Contra els malsons, la vida de veritat, això és "amanit, entrecot i xampany".

Maleït sia el dia, si mai arriba

Fa dies parlava amb en Coro. L’Albert Corominas és un individu certament peculiar. Un paio més que bregat en el món de les entitats de tot tipus, capaç d’etzibar el comentari més desafortunat en el moment menys adequat, proposar una tertúlia a partir de les seves intimitats més pudentes o escatològiques o d’envernissar-te amb la més corrosiva de les crítiques si després de mig pensar-hi ho troba adequat. Dit això, un cop superada la cortina d’imprudent, agosarat i arrauxat, vull puntualitzar que en Coro és una persona sincera i noble, amb una absoluta intransigència vers el que considera injustícies o vergonyes socials que el converteixen en una persona excessivament contundent i a voltes un pèl mancat de tacte. La seva presència no esdevé indiferent per la parròquia i ell tampoc ha pretès mai que així fos. Ja sigui al Centre Excursionista, a Escambell, a Fem Tram, Tenim Poca Feina o a Gàrgoles de Foc, les coses no son iguals amb o sense en Coro.
El cas és que em comenta que comença a estar cansat i no pas només ell. L’amoïna la sensació de no notar la pressió de les noves generacions ansioses per estirar els diferents carros associatius. Abans, i mantenint la metàfora, veies passar una carreta que et feia peça i t’hi enfilaves. Allà observaves amb admiració els individus que l’estiraven i procuraves aprendre com es feia. Arribada l’edat i el moment, foties un bot i passaves al davant, era la teva hora. Et tocava posar en pràctica tot l’aprenentatge viscut i mentre estiraves anaves notant la incorporació de nous viatgers il•lusionats per algun dia ser ells qui assumissin el teu relleu. El lògic esgotament et portava a cedir el timó a la nova fornada carregada de trempera i tot situant-te al marge del camí observaves amb orgull tant el camí traçat com l’extraordinària capacitat regenerativa d’aquell carretó que ara veies allunyar-se.
En Coro es lamenta de que això ja no passi, almenys com abans, i jo coincideixo amb ell. Els carros comencen a anar mig buits i molts dels que hi pugen, en baixen sense haver contribuït a que aquest es mogui. Potser massa genteta exageradament ben acostumada i molt pendent de rebre el benefici ràpid i poc conscienciada de la importància de contribuir a mantenir la gran diligència d’entitats circulant a velocitat de creuer. La qüestió és que quan t’adones que units al carro només hi quedes tu i quatre desesperats més estirant inútilment, comences a qüestionar-te la necessitat que aquest segueixi circulant. Quan comproves que la gent puja i baixa per la part del darrera, i tu perpetuant-te en tasques de tracció i t’adones que ningú vetlla ni es predisposa pel teu relleu, passes de ser un referent a un burro de càrrega i això també emprenya.
Maleït sigui el dia, si aquest arriba, que ningú s’impliqui en organitzar les festes de Sant Martirià, que ningú es preocupi per mantenir les entitats de lleure, que a ningú li foti pillu cremar mig Banyoles vestit de dimoni o que desapareixi la gent com en Coro. Aleshores estarem acabats.

dijous, 26 de novembre de 2009

Mitxelin?

Han repartit estrelles de neumàtics a uns quants hostals d'aquells que carden unes arrissades de María Santíssima. Qui reparteix les estrelles, perquè es vegi la bestiesa que és tot aquest muntatge, és un ninot francès que riu com un imbècil. El ninot sembla molt enfitat i mal paït perquè està botit com un rènac. Es veu que el ninot té inspectors que foten el nas als hostals i diuen el que està bé i el que no està bé. Els inspectors són per vigilar no pas per cardar tiberis. Quan veig aquest ninot que riu com un senglar li cardaria una coça al cul que el deixaria mig guerxo. On s'és vist? Com era d'esperar el ninot i els inspectors i el senyor Mitxelin i tot el greix europeu s'han deixat els nostres hostals. Es veu que Can Bernat no fa per ells, quins torracollons! Es veu que la Brasa no té prou categoria, llamp que els partís de foc! Es veu que no coneixen ni la Barretina ni Can Boix de Vilamarí, qui els va poder hasta parir! Aquests amics del plàstic i del cautxú el que han de fer és fabricar rodes que és lo seu, que les rodes es gasten perquè ens fotem un fart d'anar a sopar a Vilamarí, a Orfes i a tots els llocs i paradisos comarcals on hi ha un hostal de tota la vida, que és del que es tracta. El món al revés: les guies les haurien d'escriure els amics dels tiberis i els amics dels tiberis trebaien en un taller mecànic canviant rodes, i en canvi les rodes i els ninots són els que fan les guies i així anem. Donen estrelles a uns hostals que estan molt de pulecres, per dir-te la carta s'hi estan mija hora i que et porten uns plats pitits pitits i tot són coses estranyes i barreges que no pas d'aquest món. Els ninots que es dediquin a fer titelles, els neumàtics que es dediquin a rodar i els mitxelins, ai senyor, els bons mitxelins són aquells que serveixen per agafar-se en el moment de fer fregues manyagoies. Tres estrelles i una Voll Damm, per anar bé, i una tapa d'olives.

dimecres, 25 de novembre de 2009

L'altra batalleta

He de confessar que sabíem aquesta anècdota que explica en Llobarro del Bosc sobre Can Xicu. Per començar ens remuntem a l'any 1982 i no al 1976. El ball d'anys és natural i nosaltres tenim proves concloents que va ser així i no de cap altra manera. El Ford Fiesta no era un Ford Fiesta sinó un SEAT 133 blanc bateig. Ho sabem perquè en Llobarro el va robar al nostre oncle, rector d'una parròquia del Maresme, més concretament a Mossèn Pius. L'oncle Pius tenia el cotxe ple a vessar d'exàmens de religió per corregir i de cintes verge de la María Ostiz. El pobre Mossèn Pius estava parat davant d'un semàfor quan va sentir "mossèn, ha de confessar algú que està molt malament". Sense pensar-s'ho va sortir del cotxe esperitat i va veure com un noi alt i gal.liàs li fotia el Seat 133. Els exàmens van aparèixer en una àrea de servei de l'autopista, la que hi ha just arribar a Sarrià. Les cintes de l'Ostiz mai més van sortir però el Mossèn en va cobrar l'assegurança. En Llobarro va parar a omplir el dipòsit al Poste de Mata, ho sabem perquè un veí nostre hi trebaiava, i es va estranyar que aquell noi mig gat i esverat i mig portés una sotana al seient de l'acompanyant. "Va bé, mossèn?" li preguntà el nostre veí i en Llobarro contestà "Ave Maria Puríssima, vaig en la bona direcció per arribar a la Jonquera?" Aquell va ser l'últim dia que el meu veí trebaià al Poste: l'endemà va demanar plegar i començar en un altre lloc. En Llobarro es va pensar que Banyoles era la Jonquera i es va pensar que l'edifici de la Nutrex era el primer senyal de França. Va veure la patrulla dels municipals, que llavors pilotaven un flamant renault 4-L, i es va pensar que eren gendarmes i els hi va dir "Bona nuit, monsieurs". Els municipals van pensar-se que havia arribat algú molt important i el van saludar marcialment. El Seat 133, i aquí ve la confusió d'en Llobarro, va perdre el control a l'altura de l'Alvarez de Castro amb la cruïlla del Passeig de la Indústria. El cotxe va precipitar-se sobre la placeta dels peixos i caigué dins el famós i diminut estany de pedra. El jutge de pau, en el seu informe, detalla "la mort per ingesta de gasolina de tres peixos de colors". Els pocs vianants que a les tres de la matinada corrien per la zona van prometre's no tornar a abusar de tota mena d'estupefaents pensant-se que el que havien vist era producte, només, de la seva fantasia química. Incombustible, en Llobarro va sortir del cotxe, s'espolsà, somrigué i es limità a dir "Je sui desolé" i els vianants, que com la majoria de la gent de llavors, no sabien idiomes van creure que el que realment havia dit aquell accidentat és que "estava desolat". En Llobarro, i aquí ve la confusió i a veure si explico perquè aquí ve la confusió, va fer dit i va aturar un Ford Fiesta del 76. El cotxe, estranyament, viatjava sense conductor perquè algú l'havia deixat aparcat davant del Passeig sense el frenu de mà i havia anat baixant i baixant fins arribar a l'altura d'en Llobarro. El cotxe portava les claus posades, i una caixa mig buida de cerveses Damm (com que no volem fer publicitat, ja veieu que obviem totes les marques) El fet que la caixa estigués mig buida i que es trobessin quinze ampolles mig buides de diverses cases de ginebra podria explicar la distracció de no posar el frenu de mà. Total, en Llobarro va aprofitar l'ocasió perquè la pintaven calba i amb Ford Fiesta. I es va dirgir fins al Bar d'en Xicu. No sense abans precipitar-se escales avall dels wàters públics del Turers, impactar contra l'edifici de Correus i sortir pel de Telèfonica, entrar al Museu Darder amb les llargues posades i tocar la botzina per tot el carrer Sant Martirià. Estranyament el cotxe no presentà cap desperfecte i pogué ser retornat al seu amo que no el reconegué perquè l'alcohol, entre d'altres coses, fa molt mal. El cas és que en Llobarro entrà al bar d'en Xicu i continuà parlant en francès. L'ambient del local, de sobres conegut, a les tres o les quatre de la matinada no desmereixia les extravagàncies d'en Llobarro. Però el que és cert, i aquí continua la nostra versió distant molt de la que ell escriu, aquella nit, i tantes altres, el públic femení es caracteritzava per la seva extrema i sobrada, i reconeguda, absència. Es probable que el nostre amic departís en francès amb la taula de billar i cregués que els pals del joc eren unes estilitzades dames de la França. El més xocant és que es tracta de l'única nit en la història del bar d'en Xicu en que es pogué sentir música de la Maria Ostiz. I tots els presents, heavies, punks, gent de la bona vida van entonar "un pueblo es, un pueblo es, abrir una ventana en la mañana, y respirar, la sonrisa en el aire en cada esquina, y trabajar, y trabajar". En Llobarro va sortir del bar pensant que, definitivament, els francesos eren gent molt estranya.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Els successors del Cronista

El Cronista de la Ciutat és una distinció que Banyoles mereix successor. Ja sabem que aital reconeixement va recaure, durant una bona colla d'anys, en l'insigne Anton Maria Rigau i Rigau. En Rigau, tots ho sabem, era un cronista que primer havia estat reconegut pel poble ras banyolí. Els Manaies el consideraven el seu cronista i tantes altres entitats cabdals del cànem social banyolí. Però el senyor Rigau ens va deixar i la ciutat ha quedat orfena doblement. Primer per l'absència d'un home que tenia una memòria elefantiàsica; en el seu cap hi guardava detalls i anèctodes de mitja vida banyolina i segon perquè el càrrec no s'ha ocupat. La nostra ciutat mereix un Cronista o una Cronista a l'alçada de les circumstàncies. Que faci de notari eficaç, i més bé de preu que els il.lustres senyors de la notaria, i que expressi als butlletins, les miscel.lànies, les revistes o els papers de rigor notícies de la nostra història recent, passada, traspassada o caducada. El Cronista és l'historiador de guàrdia que dóna bons consells als joves que comencen o als estudiosos que s'acosten per primera vegada a un determinat vessant. El Cronista és la vigilància del patrimoni i és també l'angel custodi de la tradició immaculada. I és, al cap i a la fi, la figura que s'asseu entre l'alcalde i el pregoner a fi d'assegurar el bon curs del pregó de Sant Martirià. Poca broma. Com sempre que cal anomenar algú es bo presentar una terna amb tres propostes que s'escaiguin al càrrec i a la ciutat. Aquí en van tres. El primer és en Joan Olivas i Coll. Sobren les presentacions perquè és més conegut que tot Xisca de Gardi junts. Mèrits els que vulguis. Ciència la justa i l'exacta. Home de peu pla, coneix Banyoles i totes les seves cases. Ja està tot dit. El segon en discòrdia podria ser en Joan Vilardell. Articulista ubèrrim, reivindicador de primera hora de la cosa comarcal, activista del patrimoni. Es un candidat d'altura, dit en tots els sentits i totes les intencions. El tercer és en Jordi Galofré: historiador prolífic, escriptor, home rodat en la investigació i les lletres. Tots tres podrien ser bon candidats. Ho tenim clar.

El Senyor Tur

El Senyor Tur ha estat definitivament el Xurrero de Banyoles. Altres l'han volgut succeir però ja se sap que certs reis acaben amb ells llur distania. Les patates del xurrero del Senyor Tur eren una delícia fins que s'acabaven. Llavors eren un record, una nostàlgia, una melanconia. El nen més feliç és el que sortia de la Xurreria del Senyor Tur carregat de bosses de patates que semblaven inacabables. La sessió doble del cine Victòria només tenia sentit si a mitja part repostaves gènere a la Xurreria del Senyor Tur. Per dir-ho ben clar: les patates del Xurrero eren la pel.lícula de part de bo que es projectava entremig de dos films insubstancials i gratuïts. No me'n recordo de quasi cap dels films que vam veure llavors però recordo, com si fos avui, el tast resalat d'aquells patates, el so cruixent, el crepitar d'aquelles menges entre les dents, la textura de la bossa de paper gruixut. El senyor Tur era el protagonista de veritat i el destí fonamental de la petita excursió de senglars que sortíem afamats després de la primer film. Recorríem els metres exactes que separaven el Victòria de la famosa cantonada on el Senyor Tur tenia la petita fàbrica de somnis de patates. Carregàvem i llestos cap al cine. El senyor Tur tenia alguna cosa de senador romà, impertorbable, seriós, una mica carregat de galtes i de papada. Era un home gros com pertocava al seu posat de Roma clàssica. Era ell el cine, la resta eren mandangues.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Batalletes

Abans que el magí no em comenci a fer la perla vull recordar un local de grata memòria que em va obrir les seves portes sense recances, de bat a bat, des del primer dia que vaig arribar a Banyoles. Un gran mèrit, si tenim en compte la fila que feia jo aleshores. Es deia can Xicu i estava a la carretera, a tocar la Renault. Es baixaven tres o quatre graons i s’ingressava en una mena de sucursal del paradís, però amb rock dur en comptes d’arpes.
Jo vaig arribar a Banyoles amb un Ford Fiesta del 76 i ara no entraré en la qüestió de si era robat o no. No en trauríem res: l’amo segurament és mort, el delicte hauria prescrit i el cotxe –Déu l’hagi perdonat– va tenir un final trist. I em sap greu perquè, de fet, va ser ell el que em va dur fins a Banyoles. Jo, en aquella època, tenia una gran habilitat per conduir mig gat sense que, de fora estant, ningú s’adonés. Controlava perfectament la curta distància. Però la llarga, no; la meva intenció era anar a La Jonquera i passar a França, un país gran i civilitzat on no em coneixia ningú. No em pregunteu com vaig acabar a Banyoles. No ho sabria explicar.
Devien ser quarts de tres de la matinada, o potser una mica més tard. Entre dijous i dissabte. Estiu. Primavera. No, estiu. El cas és que el Fiesta es va aturar davant can Xicu com si ja haguéssim arribat a algun lloc. No em venia de gust discutir. Vaig obrir la porta –la de la dreta, la del conductor estava espatllada– i em vaig quedar a la vorera balandrejant-me com un saltamartí. No sabia on era, no es veia ningú i em costava pensar. Llavors es va obrir la porta de can Xicu. Un barbut amb ulleres de cul d’ampolla va sortir amb una birra a la mà. Va mirar-me sense gaire interès i desprès es va fixar en el cotxe amb aires d’entès. Una de les rodes estava desinflada. Li va donar un copet amb el peu i, tot d’una, va proferir:
–Hasdebutila
No vaig entendre res. Per un moment vaig pensar que ja havia passat a França sense adonar-me, o potser més enllà. Em va costar un cert temps ser conscient que aquell idioma era també el meu. El barbut va fer cap a la porta de can Xicu.
–Bosfeuntoc?
Semblava una pregunta. És complicat donar una resposta quan no s’ha entès la pregunta, tot i que molta gent ho intenta contínuament. Afortunadament el subjecte aquell havia tornat a entrar al local sense esperar que jo reaccionés. Vaig sentir la música, la xerrera i rialles de dones. Vaig entrar, és clar.
Al principi era fosc però no em va costar gaire situar-me. No recordo què ni quant vaig beure, però vaig parlar amb molta gent –sense entendre res– i juraria que vaig lligar i tot, encara que no estic gaire segur. Vaig decidir que potser no valia la pena continuar cap a França, després de tot.
Durant molt de temps vaig anar a can Xicu regularment. Era el meu cau, el meu refugi contra les inclemències de la vida, el meu ansiolític quotidià. Després, poc a poc, va venir l’encís per l’estany, l’idili amb el terra prim i l’addicció als esmorzars pantagruèlics a can Mach; la integració plàcida, inexorable, camaleònica, fins arribar a confondre’m amb el país. Però tot això va ser molt després. Primer va ser can Xicu.

dijous, 19 de novembre de 2009

Aram contra fluorescents

Efectivament vam escriure unes notes sobre en Sostres i en Fonalleras. I les vam esborrar perquè havíem escrit a tai de boig, una mica enduts pel cop de sang. I això: malu. No es pot pas escriure a raig, de nit i amb uns petits de vi al cap. Quan l'endemà vam llegir el que havíem escrit vam trobar les notes guerxes, guerrelles i un xic esventades. Vam prometre'ns fer reposar el cap i escriure en un moment que veiessim més llum que el de la bombeta de seixanta. Vet aquí. El cas és que en Sostres va gosar tocar el botet a un de Banyoles. I això no pot ser de cap de les maneres. Els de Banyoles no me'ls toqueu, i, en tot cas, els únics que poden dir-los el nom del porc, atracaiar-los o cardar-los la cavalleria pel cim soms els de Banyoles. En Fonalleras és castís, és amic nostre, és fill de Can Cassó de la Plaça, és dels nostres. Escriu bé perquè l'aram coloreja la seva llengua, escriu bé perquè la seva llengua té el tritlleig de les campanes de poble, escriu bé perquè la seva llengua serva les paraules d'abantes i les fa rodar amb el ritme dels temps d'avui. A vegades no estem d'acord amb les seves ideies, però, què vols? No es pot pas estar d'acord amb tots els nostres, però essent dels nostres ja en tenim prou. En Sostres, en canvi, borda com un petaner estacat a la porta d'un taller mecànic, la seva llengua és fada i revinguda, si el llegeixes pots tenir la sensació que rosegues un d'aquells pans rescalfats en una benzinera de tercera. La seva llengua té el resplandor malaltís dels fluorescents d'hospital i ressona com un motor de Barreiros. Vet aquí. La Barcelona rica i xarona, burgesa i estirada, no pot fer res contra el poder universal de la Banyoles fabulosament ultrarural. La lluïssor de d'un perol d'aram apaga i empetiteix tots els fluorescents de ciutat.

En Harvey Keitel als Turers

No sabria pas dir si qui m’ho explicava hi posava més pa que formatge, però la cosa és que fa temps, potser força més de vint anys, hi va haver un director que es va entestar a fer una pel•lícula sobre un Sant Jordi de paper de plata a l’entorn del Collell. Li va semblar que la Vall de Campmajor podia ser ben bé el paradís d’un heroi medieval. I tal dit tal fet. Va demanar quartos, n’hi van donar un cabassat, va parar un campament a mig camí entre Sant Miquel i el Torn, quilòmetre amunt, quilòmetre avall, i va llogar en Klaus Kinski i en Harvey Keitel perquè donessin nom a tot plegat. En Kinsky i en Keitel feien molta peça, venien d’Amèrica i, en aquell temps, tot el que venia d’Amèrica, tan era que fos un actor com una cinta mètrica, tenia una tirada fenomenal. Era una època en què tot el que arribava de fora havia de ser bo per força. I de quan més lluny fos, millor. Si tenies un bolígraf que deia made in Spain, d’entrada era una merda; no passava de vulgar i corrent. Si compraves galetes i eren cuites a França, la cosa prenia un cert aire de distinció; si el regalaven una estilogràfica alemanya, es mereixia un respecte. Però si et portaven un llapis d’Andorra que era fet a Hong Kong, com que ningú no sabia on parava Hong Kong però tothom tenia clar que havia de ser molt enllà, o com a mínim molt més enllà que Andorra, la gent feia cua a Can Saguer i els coets volaven d’una punta a l’altra de la plaça.
Allà on érem. En Keitel era una persona enraonada i cordial. Un senyor dels de tota la vida. En Kinsky, en canvi, era un malcarat del dimoni. Quan s’aixecava de bones no deia res a ningú però si tenia mala lluna no t’hi creuessis perquè tan aviat et clavava una bordada com una bufa, i era ben teva. Tot eren estirabots amb aquell home al davant. Un dia va tenir un mal despertar i se’n va anar de pet, des d’allà on dormia, fins on l’esperaven tots a punt per començar a filmar. Va veure el director i se li va plantar al davant. Li va dir que volia cobrar allà mateix tot el que tenia firmat al contracte. I que si no li pagaven un a sobre l'altre, agafaria els trastets i se’n tornaria a Amèrica amb la pel·lícula a mig fer. El director es va veure mort. Va empassar un glop de saliva i li va dir que en aquell moment no tenia els diners a mà. Que s’hauria d’esperar un parell de dies. Valgue’m Déu Senyor què li va haver dit! En Kinsky li va clavar els ulls al cim, va girar lleugerament el coll serrant les dents amb la llengua una mica treta, va ofegar l'ànima del diable a dins dels punys i va tirar una escopinada a terra. Per la cara que li va quedar semblava ben bé que estigués a punt de saltar a sobre del director, mossegar-li els ous, arrencar-los-hi, escopir-los en un morter per fer-ne una picada amb galeta, ametlla torrada, all i julivert, bolcar-ho tot en una cassola amb arròs caldós i cruspir-s’ho com un a bèstia famolenca.
La situació era preocupant. Es va fer un silenci espès i tibat, de boca pastosa. Tot d’una en Kinsky es va posar a bramar com un home boig i els bruels van enfosquir els boscos de la vall amb un tel sinistre. L’equip de rodatge no sabia pas on anar a viure per no escoltar aquells xiscles que arrencaven les punxes de les argelagues com una ventada diabòlica; per no veure-li les venes del coll estiregassades i els ulls a mig caure. Ell invocava cel i terra, bufava; estremia tota cosa viva grunyint amb un nervi inquietant, contumaç, pertorbador. Feia por de part de bo. Qualsevol llop que l’hagués sentit hauria parat d’udolar en sec. I a fe de Déu que per aquells contorns no s’ha sentit mai més ni una trista gineta.
En aquestes que va sortir en Keitel, mig adormit perquè no li tocava cap escena fins al cap d’unes hores, i es va queixar del xivarri. El van informar que era en Kinsky però ningú no va tenir nassos d'assenyalar-lo. En Keitel va mirar a terra i va fer que no amb el cap. Ho sospitava. Va entrar al camerino de campanya i al cap de res en va sortir vestit i pentinat. Va citar el director. Li va demanar què se li devia. Tant, li va confessar el director. Molt bé, li va respondre en Keitel. Necessito un telèfon i saber on és el banc més a prop, va demanar. Li van ensenyar el telèfon i li van explicar que el poble més acostat era Banyoles, a quaranta minuts en cotxe, que allà hi trobaria bancs, caixes i fins i tot una botiga de vetes i fils per si s’havia de fer algun sorgit. Només necessito diners, va contestar. S’hi va fer portar i quan el cotxe es va plantar als Turers, va veure una oficina del Banc Popular i va fer aturar el taxista. Va entrar al Banc i va demanar pel director. Sóc Harvey Keitel, es va presentar. Frederic Llinàs, què voldria? li va respondre el delegat. He de resoldre un problema, es va excusar l’altre.
Des del despatx del director, en Keitel va trucar el seu agent. Fes una transferència de tant a tal banc de Banyoles, li va ordenar. D’on dius? Es va estranyar el representant. De Banyoles, va confirmar. Què t’ha passat, li va demanar el comissionista. És una llarga història, va sospirar en Keitel.
Li van fer la transferència al cap d’una hora, va prendre la bitlletada, va pujar cap a Sant Miquel, va anar a trobar en Kinsky, li va pagar els diners i se’n va anar de pet cap al director.
-Els diners ja me’ls tornaràs. Acabem de filmar el que ens quedi i pleguem. No vull sentir més aquest beneit.
De la pel·lícula aquella no se'n sap gaire res perquè no la van passar ni a Can Xampinya ni al Victòria. Tanseval. Al cap de quatre dies, la Vall de Campmajor tornava a ser una bassa d’oli però encara hi ha algun pagès que, d’en tant en tant, si el dia s'aixeca emboirat, parla d’uns udols estranys que se sentien un matí, cap a la part del Torn, i de la inexplicable desaparició de les ginetes de la vall.

dimecres, 18 de novembre de 2009

El dret a la jubilació

En Sacutell afirma que els de Can Quintana o els de Can Ciurana tenen dret a la jubilació. Certament, només faltaria: són gent que ha trebaiat tota la vida i que s'ha guanyat no ja el descans sinó l'etern reconeixement. Altra cosa, i de ben diferent, és que els negocis es tanquin i nosatres, la gent de peu pla, ens quedem amb un pam de nas i la ciutat perdi referents tan indiscutibles com insubstituibles. Ens els darrers temps hem vist massa persianes abaixar-se sense relleu a la vista. Per a o per b, per "hatxe o per b" que deia Mossèn Bach els negocis tanquen i els carrers van amarant-se d'una solitud estranya i engavanyadora. Alguns comerços, els fonamentals i els que són pilar, són capaços de donar identitat i esperit a un cantó de carrer, a un costat d'una plaça, a una cruïlla, a un racó. Els hem vist allà tota la vida, ens protegeixen i quasi ens donen la benedicció. Què seria el Mercadal sense cap Freixa, per exemple, caminant pel carrer Santa Maria l'he vist sempre i quan el veig sé qui sóc i d'on vinc. El mateix passa amb Can Bernat que vigila dos carrers i que ens indica que anem en la direcció justa i adequada. Cada botiga és un post, una salvaguarda, un senyal. Si al cim, el comerç despatxa pa i panets, o bé granussa o pasta de full, per dir algunes coses primordials, són els nostres àngels de la guarda. No se'n van, quan aquests despareixen, uns determinants rètols, uns taulells o uns epígrafs fiscals, desapareixen gustos i sensacions. Perdem la vida llaminera, perdem el tast singular, perdem la mateixa essència de les coses. El món, el nostre món, s'aplana i s'empetiteix. El nostre món perd arestes i ja no gira amb la soltura d'abans. Un comerç, per anar bé, abans de tancar hauria de posar la seva ciència i el seu bon govern a l'abast de la Casa Ciutat i aquesta hauria de triar uns bons substituts, el millor recanvi, els marmessors ideals. Com les masoveries d'antes, canviaven els masovers però la terra seguia donant els seus lluminosos fruits. El dret a jubilar-se no hauria d'anar contra el dret al bon relleu.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Verrus i Ai Fillus

Verrus i "Ai Fillus" són dues expressions sensacionals del nostre univers. No les hauríem pas de perdre, de cap de les maneres. Verrus indica el fàstic i "ai fillus" detalla la sensació de goig i de satisfacció. En Tremoleda i en Castanyer potser ens dirien que les dues expressions són del nostre passat romà, vés-a-saber, del temps que els nostres avantpassats es dedicaven a fotre el galifardeu amb túnica i vestit de manaia tot lo dia. Què millor que si et serveixen un tai de carn mig podrit que ha estat fregit amb oli industrial i que l'acompanyen d'unes patates revingudes que expressem un "verrus" ben rotund, sever i sense cap mena de mania. Verrus també pot dir-se quan passem la mà per sota la taula de consulta de la biblioteca i descobrim una viscositat llefiscosa i enganxifosa a la manera d'un moc suculent. Verrus també s'expressa quan algun elefant s'ha cardat un d'aquells pets quasi gasosos i pudents que omplen tota l'atmosfera d'un aire enfitat i insalubre. Verrus va acompanyat d'una expressió dolorosa, d'una exclamació afectada, d'un gest de molèstia. En canvi, l'ai Fillus és tot el contrari. Ai Fillus es diu quan ens descalcem les sabates i els mitjons i ens freguem els nostres peus després d'una llarga caminada. Ai Fillus és pronunciat quan ens descordem el cinturó després d'un tec a Can Garriga. Ai Fillus és esmentat quan comencem a pixar després d'una llarga i carregosa espera. Ai Fillus s'exclama amb una barreja de plaer i platxèria, de descans i alleugiment, és un dels moments dolços o siuranescos de la nostra vida, per això la frase és completa i és una barreja d'ai i de fillus. Ai Fillus. El nostre món té dos pols: el verrus i l'ai fillus, i la brúixula xiscagardiana sempre indica en un sentit o l'altre. Vet aquit.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Tardes de Círcol

Abantes del Circ em deiem Círcol i crec que és un terme molt més encertat per anomenar la cosa aquesta. Els círcols de la nostra infantesa, i la majoria dels d'ara, eren una mica esgavellats. Els pallassos parlaven en castellà, anaven pintats com lloros i feien més por que goig. Eren pallassos d'arrencar a córrer més que pas per riure. Tenien bromes suades, gastaven més aviat la mala llet còsmica dels qui no giren rodó i fotien uns bruels de bèstia apallissada. Tota la flaire del Círcol era d'estar molt per casa: la pista feia pudor de fems, els animals feien tuf de passat, les cortines estaven bufades per la humitat i tota la carpa semblava que havia de caure d'un moment a l'altre. Recordo un Círcol a les Rodes que duia l'etiqueta d'internacional i ja ho devia ser: tot l'elenc era d'Albacete o de Jaén, de Ciudad Real o de Logroño, duien banderes de països europeus però ni tan sols sabien situar-los en el mapa. Els trapezistes i els equilibristes provocaven ais en el cor i la sensació més que fonamentada que en qualsevol moment es podien trencar coll i barres. Recordo un conat de Círcol que va aterrissar a les Cases Barates. Per no tenir no tenien ni carpa. La gent s'havia d'endur les cadires de casa seva. I després de tres o quatre números de més que dubtosa qualitat passaven el plateret. Els Círcols van acabar a Banyoles amb la presència del famós domador Angel Cristo. Un home al qui l'infortuni el perseguia i que o bé acabava en flames o bé acabava repassat per un lleó denerit. Fet i fotut, quan sento la música de circ em vénen ganes de fugir. Em vénen a la memòria els crits del presentador, les cares horripilants dels pallassos, els salts més que forçats dels equilibristes, algun ximpanzé amb cara de fàstic i els ulls dels animals que només han menjat un crostó de pa. Patetisme.

dissabte, 14 de novembre de 2009

L'Atlètic entre sensacions

Avui, per l’Atlètic, és un dia de contradiccions. Ens aixequem amb una barreja d’il·lusió i repugnància que fa que no sapiguem com mirar-nos aquest dissabte ventós que tot just despunta.
El dia s’augura grandiós per la tornada del fill pròdig. En Quer, gairebé mig any després de l’última presència a l’onze titular, tornarà a defensar la reraguarda atlètica com mai ningú ha fet. Una fita que simbolitza el ferm propòsit des de l’Atlètic per recuperar els principals referents fundacionals del nostre club. Referents que per un excés de relaxació, per allò de “ara ja tira tot sol això”, alguns d’ells havien quedat mig endormiscats o despenjats. Així, amb en Quer, l’Atlètic recupera un dels puntals instigadors de la fundació del millor club d’entre els millors. Pròxim objectiu: Reforçar la banqueta amb el retorn de la Gasela de Miànigues, en Francesc Viladiu.
És certament una llàstima que l’equip amfitrió que tingui els honors de presenciar el retorn del nostre porter titular de per vida sigui un vergonyós Sant Ponts, i a questa és la causa de la repugnància que us anunciava.
Avui ens toca anar a casa seva. No tindrem més remei que fotre’ns vuit Àlmax cadascú per calmar el mal d’estómac i tornar a comprovar que malauradament, a escassos quilòmetres de casa nostra, encara hi ha misèries de persones en forma d'afició que fan del futbol i la vida en general, un esport desagradable i d’alt risc. Són els mateixos quinze desgraciats a qui, dos anys després de pujar a segona A, encara ningú no ha tingut els ous suficients de barrar-los el pas a les graderies de Montilivi (no hi haurà prou regionals, no oblidem). No són mainada, no us penseu. Senyors de trentes i quarantes acompanyats de la canalla petita i unes refetes senyores, potser d’observar que aquella estona, almenys, no son elles qui corren el perill de rebre una màniga d’hòsties.
Estem convençuts que a l’estadi de l’Atlètic mai tindran cabuda energúmens d’aquesta raça. L’afició atlètica és i serà sempre l’orgull del seu club i Déu nos en guard que cap imbècil feixista i nazi com dels que us he parlat gosés barrejar la seva ignorància amb crits d’ànims a l’Atlètic. Seria possiblement un dels pocs motius que justificaria que la resta d’afició en bloc deixés el got de cervesa al terra una estoneta.
No obstant, convençuts que això a casa no passarà mai, és important que ho assegurem tot mantenint els referents. Referents com en Quer.

dijous, 12 de novembre de 2009

El Gallegu fa anys

No sabem quants en fa. Perquè els Gallegus ja són així: no sé sap mai re d'ells, són "Finisterre i Santa Companha", "padrón unos pican e otros non", "lanxas e xarlines", "siniestro o os resentidos" i Anar fent. Gent rara que van amb diferència horària i que es foten l'orujo com si fos colacao. En Mati, el Gallegu, fa anys i ni ell sap quants en fa. Potser és més vell que la Torre d'Hercules o potser és tendre com un pop a la gallega. Vet aquí. El cas és que ja podem anar preparant el tec i la disbauxa. Ho hem de celebrar com es mereix. Perquè si faltaven excuses ja en tenim: el Gallegu fa anys i no tots els dies el Gallegu fa anys. Que el seu pare estarboneixi el pop i que treguin l'albarinho, el gin tònic i l'orujo. Galiza Calidade. Rapacinho per moutos anhos, uuahhhhhhhhhhhhhhh!

El pocavergonya

El pocavergonya és un gamerús que habita entre nosaltres. Tabé el gas ciutat habita entre nosaltres i la pesta bubònica i el capgrós dels conills. Què hi farem. El pocavergonya ens saluda pel carrer i ens regala una rialla perquè ens hi confiem. Quan ens aturem davant del pocavergonya, aquest, com qui no vol la cosa, ens donarà copets a l'esquena i ens raspallarà d'allò més. Ningú diria pel seu somriure que ens voldria morts i enterrats. Ningú diria que per la seva mirada desitjaria a cor què vols que caigués un llamp del cel i quedessim reduïts a un mocador empastifat de cendra. El pocavergonya pregunta per la nostra família mentre està demanant que el nostre "abre" genealògic quedi estellat per tots costats. El pocavergonya lloa la nostra figura mentre per dins pensa que no valem per re i que som uns miserables i que tan de bo un boit ens mati a coses com a mínim. El pocavergonya, abans d'anar-se'n cap al seu cau, deixarà anar l'últim i més fètid dels seus espasmes: un rumor que no és res més que una mentida pudenta. Dirà el pocavergonyà que li han fet arribar el que un altre està dient que a la seva vegada un altre ha sentit dir. I es quedarà tan campante. I dirà, per cobrir-se les espatlles, allò tan baix i tan neci de "jo t'ho dic, perquè ho fan córrer, de totes maneres no és pas que m'ho cregui". I així com una guilla es carda un pet i deixa el seu rastre entre llefiscós i desagradable, el pocavergonya haurà deixat anar el rumor sobre un amic com qui no vol la cosa. Sabent, això sí, que contribueix amb mala fe de guilla empastifada de sang de gallines a escampar la infàmia. Es reconeixible com pocs: se'l veu arrossegar-se pels carrers, se'l veu fregar-se les mans, se'l veu bavejar a les cantonades, i en les nits fosques el seu rostre i la seva expressió pren l'aire d'una guilla a punt de llançar-se sobre el galliner i cardar una estesa de deu n'hi do. L'únic que es pot fer amb els pocavergonyes és ensulfatar-los com es fa amb tots els escarbats. Per tant deixem anar a buscar flit al sindicat per si de cas.

dimecres, 11 de novembre de 2009

El dia 13 important

El vespre es carregava d'un fred esmolat. Avançava jo entre la foscor i seguint la guia dels llums del Centre Cívic de Porqueres. Allà sota el porxo vaig descobrir una cara reconeguda: en Quel Roure. En Quel té la cara d'un vailet escuturit, els ulls d'esquilet i l'expressió i el somiure d'un murri. En Quel i els que l'acompanyaven havien quedat per muntar el subversiu referèndum del dia 13 de desembre. No sé on es van reunir i em negaré a donar més pistes a l'enemic que tot ho veu i que tot ho apunta. Això del referèndum ha estat muntat per la gent de peu pla i pel poble castís i tot plegat ens interessa i ens el fem nostre. Diuen que no val la pena, que és perdre el temps, que serà un entrebanc. Però en Quel i molta gent surt de casa seu i fa reunions i conspira contra l'enemic, com ha de ser. Potser sí que és perdre el temps però pitjor és emporlanar-se a casa goitant la tele i cardant cara de beneit. Pitjor és quedar estampit contra el sofà i cardar rots contra el sostre. En Quel i els seus, mentrestant, preparen un referèndum per tocar el dos. El dia no acompanyava per sortir de casa, el dia no era manyac, el dia no era per mecs ni per barbamecs, ni per tiquismiquis ni per llepafils. El dia era pels valents que preparen referèndums per sortir d'Espanya cagant llets. Vet aquí. Nosatres ja preparem vint mil paperetes per dir que sí al "carretera i manta", a "l'obre la gàbia que volem" a "primer les criatures i ja podeu baixar els bots salvavides". En Quel prepararà les urnes i cardarem les paperetes a dins i començarem a agafar els bitllets per fer el viatge de sortida. El dia 13 tots a partiticipar en un referèndum que diuen que és de mentida però que és més de part de bo que el rei i totes les seves corones i trons. El dia 13 irem a votar ben esmorzats, una mica galtavermells, i cardarem el vot cap a dins per començar a comptar tot el temps que ens queda a la gàbia. I quan sortim de votar mirarem cap a a la fina línia de l'horitzó: allà entre la terra i els primers núvols ens semblarà veure la cara d'en Joan Alemany, d'en Jaume Farriol i d'en Joan de Can Quintana. Efectivament: haurem votat també per ells. Perquè, com a mínim, tindran una rega en l'hort de la nostra llibertat. El dia 13 Xisca de Gardi anirà a votar que sí.

Banyolins a la Behobia

M’ha arribat a orelles que un centenar de compatriotes locals es van desplaçar aquest cap de setmana passat a Donosti per córrer la Behobia, una mitja marató que pel que m’han dit, qui no hi ha participat no ha vist pa rè en el món del fart de córrer. Es veu que en Xavi de can Collell Riera es va carregar el mort a l’esquena i desplegant totes les seves capacitats logístiques va organitzar aquella riuada plaestanyenca cap a terres amigues. M’asseguren que encara avui, tres dies després, els senyors d’internet estant favagirats del munt de mails que van amunt i avall tot agraint-li tal exquisida gestió.
La sortida cap al País Basc és ben desordenada. Uns marxen un dia abans, d’altres no en fan prou i n’agafen dos i fins i tot es veu que enguany n’hi ha un parell que han fletat un xàrter directe del Pla de Martís fins a la Concha. La qüestió és que, es marxi quan es marxi i de la manera que sigui, aquest “campi qui pugui” queda mort en sec a les portes d’una sidreria donostiarra on un tiberi com Déu mana és l’encarregat de recordar a tothom que abans que atletes son de Banyoles. I ja em direu què hi carden cent dels nostres dins una sidreria... Doncs emporlanar-se, beure, cridar, xisclar i cardar-se pets i rots, pel cap baix. Això si, conscients tots que l’endemà s’ha de córrer.
Havent dinat van cap a l’hotel que des de Banyoles i dies abans ja ha emparaulat en Xavi. Allà, tots junts deixen els estris i mentre uns fan migdiades manyagoies, altres intenten refer-se del tiro a l’ala que porten per culpa del collons de sidra i els més trempats van a fer un volt a veure qui carda el cap més gros. Així fins a acabar el dia, després d’un sopar lleugeret per compensar la fartanera del dinar i pensant en el passeig que els espera a la cantonada de la negra nit.
Enguany, quan l’hora de gastar les bambes va ser arribat, es veu que cardava un temps de gossos. Ventolera, pedregades, aiga a galletades i una fred d’aquelles tan mal parides. Sort que abans de marxar els nostres companys ja ho tenien coll avall i tothom s’havia procurat capelines dels xinos i fins i tot bosses d’escombreries per fer de paravent. Tota aquella inclemència meteorològica va passar a ser pura anècdota tan bon punt va arriar la cursa.
Si ets del País Basc, el dia de la Behobia i si hi ha cent Banyolins passant pels teus carrets, ja pot baixar Déu i hòsties que per collons s’ha d’anar a engrescar el personal, i així va ser. Carrers plens de gent, música a tot tai, gent donant monges de taronja als corredors, beure per tothom i crits d’animus com només els bascos saben ventar.
Després de la correguda, remullada a l'oceà, un dinaric i de nou campi qui pugui cap a Banyoles.
Xisca de Gardi irà a veure en Quel de Podium i es comprarà les millors bambes del món. Tabé irà als xinos a comprar capalines i bosses d’escombraries perfer de paravent. Xisca de Gardi estarà l’any que ve a les portes de la sidreria de Donosti a l’hora convinguda i l’endemà, com si fossim bascos ens aixecarem amb caparrassa de sidra i bocassa d’ai per anar a animar als nostres compatriotes pels carrers de Sant Sebastià.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Acte Molt Recomanable a la Capital del Món

L'Irene Tortòs-Sala, que és un gínjol, ha muntat una presentació xiscagardiana per aquest dimecres. Com que ja s'acosta la Fira de Sant Martirià, la gran fira del bestiar que mig món té present, ha aprofitat l'avinentesa per retre homenatge a l'Aparici, un burro català que és el protagonista del llibre d'en Salvador Giralt. En Salvador no és conegut en aquestes terres però és de cap a Vic i amb això ja en tenim prou. Els de Vic són quasi com els de Banyoles però amb una mica de boira sobre el cap. Què hi vols fotre. Per si no ho sabeu en Salvador Giralt va guanyar un premi les bases del qual indicaven que l'únic guanyador possible havia de ser en Salvador Giralt. Així no enganyaven a la concurrència, anaven de cara a barraca, i feien les coses tal com s'ha de fer. En Salvador Giralt escriu a la manera de part de bo com s'ha d'escriure i ens ha dedicat "Romanço de l'Ambròs i del seu tros" un faula o no plena d'harmonia, bon sentit, vida sana i fraternitat entre els homes i les bèsties. Vet aquí. S'ha de dir que en Giralt forma part de la confraria "Amics de la Migdiada" i ja està tot dir. Què millor que reivindicar la mitdiada o migdiada, el cop de cap o la senrosa, la mitdiada manyagoia i el fart de jeure. Coses que ja haurien d'estar cobertes pel seguru o per la Unesco i que encara no ho estan perquè hi ha molt d'amic del Portland o molt d'agent del Pentàgon. El dimecres, doncs, si no sabeu què cardar i voleu passar un temps de platxèria, aneu de caps a l'Altell. A les vuit del vespre l'autor, acompanyat del Senyor Casadesús i del músic Giralt ens amenitzaran la vetllada d'allò més. Si porteu un porró, serà benvingut. Perquè la gresca si es remulla fa més festa, encara. Definitavament hem de felicitar la Tortòs-Sala per la bona pensada i per fer de Banyoles un país de gent llegida i de llibres per llegir. Ja està tot dit.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Les botigues de les Cases Barates

El popular barri de les Cases Barates ha tingut, des dels seus primers dies, un sistema propi de botigues. La major part d'elles s'aixecaven sota les voltes de la plaça. Quan passaves per aquelles voltes se sentia el retrunyir de les teves passes com si fos un eco fabulós. La primera botiga a esmentar era la carnisseria de la família Font-Dilmé, també convertida en pollastres a l'ast els diumenges. La família Font-Dilmé era el nostre submistrador de coses essencials i des d'aquí els enviem una salutació agraida. També hi havia el bar regentat per la família Serra, que tenia un nom sensacional "Bar Nou" en rècord dels seus temps fundacionals. El bar feia un olor fonda, d'hostal de tota la vida, i la decoració estava presidida per les orquestres i els conjunts musicals de l'època, tot un detall d'elegància connatural. Hi havia, entre les botigues, una peixeteria comandada per la família Colomer. I també hi havia la lleteria, després estanc, dels Güell, on compràvem els diaris, l'interviu d'amagatotis o ompliem la quiniela que ens havia de fer milionaris. Seguidament trobàvem el local de la Caixa magníficament portat pel senyor Martirià Torras i el fill gran de Can Comerma: aquests senyors convertien el negoci bancari en un tracte familiar, proper, gens estirat. També hi trobàvem l'empresa de pintura i decoració Prat amb un disseny ultramodern que destacava en aquell sotavoltes una mica rústic. I encara quedaven dos negocis més: la barberia del Senyor Bonet on es tallava el cabell amb diligència i discrecció. I finalment la merceria on podies trobar el que no havies trobat en la resta de negocis. Al cap i a la fi, les voltes de la plaça de les Cases Barates era una autarquia comercial de primer ordre. Sense moure't d'aquells comerços podies fer vida i abastar la felicitat del client satisfet. Des d'un diari passant per un vermut, des d'una imposició a la llibreta seguint per un ordenat tallat de cabells, uns calçotets i una colònia, un tall de lluç i un bistec, una pepsi i una cervesa. Al cim podies canviar d'itinerari: accedir-hi pel Mossèn Reixach i abandonar aquell cèlebre centre comercial a través d'un passadís que donava a un caminet ple de testos en flors. Abans que s'hagués inventat la illa diagonal, les Cases Barates tenien el seu petit i deliciós espai comercial. I tot estava perfectament pensat i equilibrat. Aquell aplec de botigues tenia, i té, el seu propi aparcament, la seva plaça ovalada, la seva pista de bàsquet i el seu centre religiós. Què més es pot voler? Ser de Banyoles, però aquesta distinció de la mare naturalesa ja l'hem aconseguit!

dijous, 5 de novembre de 2009

El nostre sastre

A les Cases Barates hi havia un sastre de part de bo. La gent de peu pla s'ha allunyat de la figura dels sastres o les modistes, i així ens va: roba mal girbada, pocasolta, amb costures que no van ni vénen, la majoria volem mudar però fem més aviat llàstima. Aixó amb els sastres no passava. El sastre de les Cases Barates era en Benvingut. Un nom així mereix tots els respectes i ja dóna informació sobre el tarannà i la condició del personatge. En Benvingut feia honor al seu nom i era un home sol.lícit dotat de l'amabilitat justa, ben lluny de l'enganxifosament que trobem en certs dependents educats a l'escola del Pentagon. En Benvingut feia els trajes al pare. I despatxava a casa seva, com ha de ser, tenia el cosidor al fons de la casa, on prenia mides al client. El moment de prendre mides era d'una enginyeria civil encomiable, el sastre passava la cinta mètrica per tots els encontorns del cos. Llavonses ho anotava pacientment. El resultat de tant amidament només podia ser un traje que s'esqueia. Què dic, que era cosit pensant en la volumetria de cada personatge, que dissimulava els defectes i potenciava les virtuts, que sortia del cosidor com la silueta perfecte del client. En Benvingut no era sastre: era un alquimista capaç de teixir l'ombra i l'esperit de les persones que li encomanaven un vestit. Vet aquí. La solució passa per trobar nous Benvinguts. Gent que estimi la professió i que faci cosidors a casa seva. Gent que manufacturi trajes que s'escaiguin, que contornegin, que dibuixin ombres i esperits. Si surten els nous Benvinguts, tornarem a fer-nos fer trajes. Trajes que ens posarem els diumenges i les festes de guardar.

Llegendes i habliduries

Com a pertot, llegendes urbanes i de format clàssic circulen entorn la nostra ciutat. Durant anys, forasters de pas i de diumenge feien creuers tot vorejant l’estany al compàs d’una narració enllaunada que explicava un misteri al voltant del més famós dels nostres nàufrags i que ajudava a fer més amè un ruixat de dades hitoricogeogràfiques.
Com tothom sap, la llegenda ve a relatar la heroïcitat d’un nàufrag que va ser engolit per misteriosos fenòmens subterranis de l’estany. Els rudimentaris mitjans de salvament de l’època no van escatimar esforços en la localització del subjecte en qüestió. La recerca fou en va, ni rastre d’un individu que va aparèixer dies després tan campante a Mallorca. No només això, sinó que el puta amb una més que sospitosa rapidesa havia consolidat un negoci propi de comerç de cacauets, mira tu quina ximpleria.
Ara bé, per a totes aquelles persones que gosin posar en dubte l’heroïcitat del nostre nàufrag m’agradaria deixar lliscar una reflexió:
Heroi, per mi, ho és aquell qui a contra pronòstic i vencent adversitats a priori superiors a les seves capacitats assoleix l’objectiu proposat. Digueu-me doncs qui de vosaltres, independentment de la forma i mitjans, gosaria plantar-ho tot, desaparèixer i uns dies després, des de la cala de Ses Covetes, fer creure a parenta o parent, sogres i patró que hi ets nat a parar d’un capbussó massa profunt a l’altre costat d’estany, sent pipat per remolins i a cavall de corrents d’aiga. Aquest xiscagardià de les quartades no només va aconseguir-ho, sinó que a més va saber convertir aquella insensatesa en llegenda.
I parlant d’historietes del boca-orella, m’agradaria saber quin collons de cantamanyanes fou el dissenyador i encarregat de fer córrer veus sobre imminents arribades d’autobusos plens de sueques, belgues o holandeses. Habliduries de caps de setmana qualsevol que durant anys apareixien del no res i que al pic de l’adolescència ens va causar tants dissabtes il·lusionants com diumenges de decepció. A aquest gossàs, gafa’l i mata’l, è poc.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Aterrissar

Aterrissar és un verd esplèndid, d'una sonoritat expansiva i suggerent. La gent ja no aterrissa sinó que es limita al vulgar caure. Caure és un verd que no diu res, un verb fat, mancat del vigor i del caràcter necessari que tots els verbs han de tenir. Aterrissar és un verb sonor, el dring de les erres i el lliscar de les esses suggereixen la patacada que és a punt de produir-se. Quan algú conjugava "he aterrissat" la concurrència era capaç d'endevinar la magnífica trompada que havia protagonitzat. "Ha aterrissat i va ben esgalabrat" és una frase suculenta, elegant i castissa que ens dibuixa l'acció i les consequències posteriors: un hemisferi de blaus, butxos i sang pressa. La gent, ara, diu m'he caigut i es queda tan campante. Si de la boca ens surten bestieses com aquestes és lògic que estiguem fent el camí a l'inversa de l'evolució de les espècies. De l'home al mico en un obrir i tancar el forat de l'apagallums. Aterrissar és un verb majúscul que ens parla de genolls pelats i de castanyes grandiloquents. L'aterrissar comporta un diàleg posterior, una comunicació estreta amb els que han presenciat la trompada. Des del terra pots veure les cares dels altres que t'animen "collons quin llamp d'hòstia t'has cardat" o que et mig atracaien "això te passa per no mirar, gamerús" o que t'espanten "no te moguis, podria ser hasta pitjor". Des de terra, i un cop has aterrissat, reflexiones i t'adones que entre els amics que es preocupen per tu hi ha un datpelsac que se li escapa el riure, o hi ha aquell banyabaix que t'ha cardat la cancalleta al partit de futbol, t'ha fet aterrissar i encara diu "va aixeca't, comediant, no n'hi ha per tant". El pitjor d'aterrissar en els temps petits era la distància que separava la trompada de casa teva: coix, esgalabrat, amb les uieres mig guerxes i amb els pantalons foradats havies de passar revista davant la mare. Llavors era molt probable que tot el que vingués endesemprés fos molt, però que molt, pitjor a l'aterrissada.

dimarts, 3 de novembre de 2009

El Montgrí titil·la a contrallum

Per anar a Girona, aquest matí, m'ha vingut bé de passar per la variant. Se m'ha acudit tan bon punt he sortit al carrer i he vist el sol espetegant com si demanés perdó per haver-nos despertat. El dia començava bé. Es veia transparent, net, com acabat d'esventar. Venint de Melianta, la silueta retallada del Montgrí titil·lava a contrallum a la part de llevant. La lluïssor d'una rosada molt tènue s'escampava pels primers pendents de Puigpalter i donava a la terra un aire d'alumini brunyit. El cotxe marxava tot sol. Els de la ràdio xerraven i per sobre de Cors, un tel de boira resseguia la teulada verdosa dels primers boscos de Camós. Haver d'anar a treballar m'ha semblat una infàmia, un menyspreu a la comarca, la baixesa més repugnant de l'univers. He insultat el món dolent cap endins i de resultes de la rebotida m'ha revingut un rot profund i greu, tètric, que s'ha estès per l'interior del cotxe i m'ha deixat un regust de fel ennuegat a mig sortir del canyó. No he sabut si era de l'esmorzar de feia una estona o del filet que ens havíem cruspit ahir a la nit al Capitell. I la mala lluna m'ha marxat al cap de res d'haver reviscut la sobretaula i les lliçons d'en Pep, les sentències del Gallegu, les riallades de la Meritxell i el candor als ulls d'artista d'en Lluís. Gent arrelada, gent de casa, homes i dones del cap dret. Carn cuita en el seu punt, vinassa sense podridura química, aigua trencada, bona gent. Anar a treballar, al capdavall, només serveix per tenir ganes de tornar a casa. I una vegada som a mare, que ens vinguin al darrera!

dilluns, 2 de novembre de 2009

Els menuts

L'altre dia dèiem amb en Pep que la moneda oficial de Xisca de Gardi haurien de ser els menuts. A ell ja li semblava bé perquè la pesseta era mig passable però això dels euros és d'una complicació inoïda. Ens han volgut vendre gat per llebre. Res de bitllets ni punyetes, ni monedes estranyes amb desconeguts gravats a sang i foc. Res. Els menuts són la nostra moneda de capçalera, l'insígnia de l'economia amable de la comarca; l'economia del tracte fi i dels negocis signats amb un brindis en acabat de mastegar un tros de carn a la brasa. Què caram! Els menuts són la lletra petita de la nostra bondat comercial, la dels carrers de la vila vella els dies de mercat, la del dringueig de les bosses de monedes basculant a la cintura d'un pagès arribat del terraprim. Anirem a sopar i preguntarem «Què es deu?» «Quatre menuts», ens respondran. I els deixarem caure a sobre de les estovalles esquitxades amb el de suc d'un estofat admirable. I allà quedaran, quatre monedes, que seran cinc perquè no sigui dit que hi falta la propina, i tots contents. Els menuts faran el món una mica més petit i empetititnt-lo l'engrandiran fins a l'infinit. Quina delícia.