dimecres, 4 de novembre de 2009

Aterrissar

Aterrissar és un verd esplèndid, d'una sonoritat expansiva i suggerent. La gent ja no aterrissa sinó que es limita al vulgar caure. Caure és un verd que no diu res, un verb fat, mancat del vigor i del caràcter necessari que tots els verbs han de tenir. Aterrissar és un verb sonor, el dring de les erres i el lliscar de les esses suggereixen la patacada que és a punt de produir-se. Quan algú conjugava "he aterrissat" la concurrència era capaç d'endevinar la magnífica trompada que havia protagonitzat. "Ha aterrissat i va ben esgalabrat" és una frase suculenta, elegant i castissa que ens dibuixa l'acció i les consequències posteriors: un hemisferi de blaus, butxos i sang pressa. La gent, ara, diu m'he caigut i es queda tan campante. Si de la boca ens surten bestieses com aquestes és lògic que estiguem fent el camí a l'inversa de l'evolució de les espècies. De l'home al mico en un obrir i tancar el forat de l'apagallums. Aterrissar és un verb majúscul que ens parla de genolls pelats i de castanyes grandiloquents. L'aterrissar comporta un diàleg posterior, una comunicació estreta amb els que han presenciat la trompada. Des del terra pots veure les cares dels altres que t'animen "collons quin llamp d'hòstia t'has cardat" o que et mig atracaien "això te passa per no mirar, gamerús" o que t'espanten "no te moguis, podria ser hasta pitjor". Des de terra, i un cop has aterrissat, reflexiones i t'adones que entre els amics que es preocupen per tu hi ha un datpelsac que se li escapa el riure, o hi ha aquell banyabaix que t'ha cardat la cancalleta al partit de futbol, t'ha fet aterrissar i encara diu "va aixeca't, comediant, no n'hi ha per tant". El pitjor d'aterrissar en els temps petits era la distància que separava la trompada de casa teva: coix, esgalabrat, amb les uieres mig guerxes i amb els pantalons foradats havies de passar revista davant la mare. Llavors era molt probable que tot el que vingués endesemprés fos molt, però que molt, pitjor a l'aterrissada.