dissabte, 21 de novembre de 2009

Batalletes

Abans que el magí no em comenci a fer la perla vull recordar un local de grata memòria que em va obrir les seves portes sense recances, de bat a bat, des del primer dia que vaig arribar a Banyoles. Un gran mèrit, si tenim en compte la fila que feia jo aleshores. Es deia can Xicu i estava a la carretera, a tocar la Renault. Es baixaven tres o quatre graons i s’ingressava en una mena de sucursal del paradís, però amb rock dur en comptes d’arpes.
Jo vaig arribar a Banyoles amb un Ford Fiesta del 76 i ara no entraré en la qüestió de si era robat o no. No en trauríem res: l’amo segurament és mort, el delicte hauria prescrit i el cotxe –Déu l’hagi perdonat– va tenir un final trist. I em sap greu perquè, de fet, va ser ell el que em va dur fins a Banyoles. Jo, en aquella època, tenia una gran habilitat per conduir mig gat sense que, de fora estant, ningú s’adonés. Controlava perfectament la curta distància. Però la llarga, no; la meva intenció era anar a La Jonquera i passar a França, un país gran i civilitzat on no em coneixia ningú. No em pregunteu com vaig acabar a Banyoles. No ho sabria explicar.
Devien ser quarts de tres de la matinada, o potser una mica més tard. Entre dijous i dissabte. Estiu. Primavera. No, estiu. El cas és que el Fiesta es va aturar davant can Xicu com si ja haguéssim arribat a algun lloc. No em venia de gust discutir. Vaig obrir la porta –la de la dreta, la del conductor estava espatllada– i em vaig quedar a la vorera balandrejant-me com un saltamartí. No sabia on era, no es veia ningú i em costava pensar. Llavors es va obrir la porta de can Xicu. Un barbut amb ulleres de cul d’ampolla va sortir amb una birra a la mà. Va mirar-me sense gaire interès i desprès es va fixar en el cotxe amb aires d’entès. Una de les rodes estava desinflada. Li va donar un copet amb el peu i, tot d’una, va proferir:
–Hasdebutila
No vaig entendre res. Per un moment vaig pensar que ja havia passat a França sense adonar-me, o potser més enllà. Em va costar un cert temps ser conscient que aquell idioma era també el meu. El barbut va fer cap a la porta de can Xicu.
–Bosfeuntoc?
Semblava una pregunta. És complicat donar una resposta quan no s’ha entès la pregunta, tot i que molta gent ho intenta contínuament. Afortunadament el subjecte aquell havia tornat a entrar al local sense esperar que jo reaccionés. Vaig sentir la música, la xerrera i rialles de dones. Vaig entrar, és clar.
Al principi era fosc però no em va costar gaire situar-me. No recordo què ni quant vaig beure, però vaig parlar amb molta gent –sense entendre res– i juraria que vaig lligar i tot, encara que no estic gaire segur. Vaig decidir que potser no valia la pena continuar cap a França, després de tot.
Durant molt de temps vaig anar a can Xicu regularment. Era el meu cau, el meu refugi contra les inclemències de la vida, el meu ansiolític quotidià. Després, poc a poc, va venir l’encís per l’estany, l’idili amb el terra prim i l’addicció als esmorzars pantagruèlics a can Mach; la integració plàcida, inexorable, camaleònica, fins arribar a confondre’m amb el país. Però tot això va ser molt després. Primer va ser can Xicu.