dimarts, 3 de novembre de 2009

El Montgrí titil·la a contrallum

Per anar a Girona, aquest matí, m'ha vingut bé de passar per la variant. Se m'ha acudit tan bon punt he sortit al carrer i he vist el sol espetegant com si demanés perdó per haver-nos despertat. El dia començava bé. Es veia transparent, net, com acabat d'esventar. Venint de Melianta, la silueta retallada del Montgrí titil·lava a contrallum a la part de llevant. La lluïssor d'una rosada molt tènue s'escampava pels primers pendents de Puigpalter i donava a la terra un aire d'alumini brunyit. El cotxe marxava tot sol. Els de la ràdio xerraven i per sobre de Cors, un tel de boira resseguia la teulada verdosa dels primers boscos de Camós. Haver d'anar a treballar m'ha semblat una infàmia, un menyspreu a la comarca, la baixesa més repugnant de l'univers. He insultat el món dolent cap endins i de resultes de la rebotida m'ha revingut un rot profund i greu, tètric, que s'ha estès per l'interior del cotxe i m'ha deixat un regust de fel ennuegat a mig sortir del canyó. No he sabut si era de l'esmorzar de feia una estona o del filet que ens havíem cruspit ahir a la nit al Capitell. I la mala lluna m'ha marxat al cap de res d'haver reviscut la sobretaula i les lliçons d'en Pep, les sentències del Gallegu, les riallades de la Meritxell i el candor als ulls d'artista d'en Lluís. Gent arrelada, gent de casa, homes i dones del cap dret. Carn cuita en el seu punt, vinassa sense podridura química, aigua trencada, bona gent. Anar a treballar, al capdavall, només serveix per tenir ganes de tornar a casa. I una vegada som a mare, que ens vinguin al darrera!

1 comentari:

Meritxell ha dit...

Un text immillorable i sobretot molt humà.