dilluns, 23 de novembre de 2009

Els successors del Cronista

El Cronista de la Ciutat és una distinció que Banyoles mereix successor. Ja sabem que aital reconeixement va recaure, durant una bona colla d'anys, en l'insigne Anton Maria Rigau i Rigau. En Rigau, tots ho sabem, era un cronista que primer havia estat reconegut pel poble ras banyolí. Els Manaies el consideraven el seu cronista i tantes altres entitats cabdals del cànem social banyolí. Però el senyor Rigau ens va deixar i la ciutat ha quedat orfena doblement. Primer per l'absència d'un home que tenia una memòria elefantiàsica; en el seu cap hi guardava detalls i anèctodes de mitja vida banyolina i segon perquè el càrrec no s'ha ocupat. La nostra ciutat mereix un Cronista o una Cronista a l'alçada de les circumstàncies. Que faci de notari eficaç, i més bé de preu que els il.lustres senyors de la notaria, i que expressi als butlletins, les miscel.lànies, les revistes o els papers de rigor notícies de la nostra història recent, passada, traspassada o caducada. El Cronista és l'historiador de guàrdia que dóna bons consells als joves que comencen o als estudiosos que s'acosten per primera vegada a un determinat vessant. El Cronista és la vigilància del patrimoni i és també l'angel custodi de la tradició immaculada. I és, al cap i a la fi, la figura que s'asseu entre l'alcalde i el pregoner a fi d'assegurar el bon curs del pregó de Sant Martirià. Poca broma. Com sempre que cal anomenar algú es bo presentar una terna amb tres propostes que s'escaiguin al càrrec i a la ciutat. Aquí en van tres. El primer és en Joan Olivas i Coll. Sobren les presentacions perquè és més conegut que tot Xisca de Gardi junts. Mèrits els que vulguis. Ciència la justa i l'exacta. Home de peu pla, coneix Banyoles i totes les seves cases. Ja està tot dit. El segon en discòrdia podria ser en Joan Vilardell. Articulista ubèrrim, reivindicador de primera hora de la cosa comarcal, activista del patrimoni. Es un candidat d'altura, dit en tots els sentits i totes les intencions. El tercer és en Jordi Galofré: historiador prolífic, escriptor, home rodat en la investigació i les lletres. Tots tres podrien ser bon candidats. Ho tenim clar.

3 comentaris:

Salta Matxos ha dit...

Benvolgut Comitè,

Molt em temo que el Cronista (amb majúscules) requereix que l'altra part l'escolti i en faci cas, tal com la nit necessita el dia i la foscor a la claror. Avui en dia on la gent no coneix el color de l'aram, on es perd el sentit del verb esperxar i el camp de futbol vell perd la sorra no queda lloc per Cronistes...
Em fa mal el cor, però la realitat és dura, igual de dura que perdre el gust molsós i suau del pa de pallissó de Can Quintana, saber que en breu no podré tastar els Sant Marcs de Can Poc i Bó...
Avui en dia internet els hi ofereix tot allò que volen i més..., es mirà el més enllà i la gent no coneix Falgons ni han trepitjat el Collell...
Les tres propostes són excel.lents Comitè, però em sap greu dir-vos que pels que venen no tindran l'estima, el sentit i l'arrelament del Cronista tal i com nosaltres l'entenem.
Potser d'aquí uns anys es parlarà del Bloggista, el Telecronista o el que sigui, però avui en dia ho veig pelut.
Disculpi el pesimisme de les meves paraules, el record d'una llesca de pa de pallissó m'ha enterbolit la ment.

Comitè d'Orriols ha dit...

Estimat Salta Matxos,

No us deixeu endur pel pessimisme que és mal company de viatge, talment com traginar una llosa molt pesada. Xisca de Gardi reivindica la tradició i a fe de Déu que confiem que, finalment, la llum tornarà a regnar sobre les tenebres de la modernitat. Recordem la dita: voltaràs tots els racons, i tornaràs a Falgons. Tot torna. I tornarà el porró, les espardenyes de beta, les mitdiades, el foc a terra amb les torrades fent-se a poc a poc arran de caliu. El nostre país no l'anyocaran pa mai.

Comitè d'Orriols ha dit...

Perdó eren espardenyes de veta. De beta serien si fossin espardenyes cordades amb cintes de betamax. I no som pas japonesos d'ulls de paia sinó catalans.