dijous, 19 de novembre de 2009

En Harvey Keitel als Turers

No sabria pas dir si qui m’ho explicava hi posava més pa que formatge, però la cosa és que fa temps, potser força més de vint anys, hi va haver un director que es va entestar a fer una pel•lícula sobre un Sant Jordi de paper de plata a l’entorn del Collell. Li va semblar que la Vall de Campmajor podia ser ben bé el paradís d’un heroi medieval. I tal dit tal fet. Va demanar quartos, n’hi van donar un cabassat, va parar un campament a mig camí entre Sant Miquel i el Torn, quilòmetre amunt, quilòmetre avall, i va llogar en Klaus Kinski i en Harvey Keitel perquè donessin nom a tot plegat. En Kinsky i en Keitel feien molta peça, venien d’Amèrica i, en aquell temps, tot el que venia d’Amèrica, tan era que fos un actor com una cinta mètrica, tenia una tirada fenomenal. Era una època en què tot el que arribava de fora havia de ser bo per força. I de quan més lluny fos, millor. Si tenies un bolígraf que deia made in Spain, d’entrada era una merda; no passava de vulgar i corrent. Si compraves galetes i eren cuites a França, la cosa prenia un cert aire de distinció; si el regalaven una estilogràfica alemanya, es mereixia un respecte. Però si et portaven un llapis d’Andorra que era fet a Hong Kong, com que ningú no sabia on parava Hong Kong però tothom tenia clar que havia de ser molt enllà, o com a mínim molt més enllà que Andorra, la gent feia cua a Can Saguer i els coets volaven d’una punta a l’altra de la plaça.
Allà on érem. En Keitel era una persona enraonada i cordial. Un senyor dels de tota la vida. En Kinsky, en canvi, era un malcarat del dimoni. Quan s’aixecava de bones no deia res a ningú però si tenia mala lluna no t’hi creuessis perquè tan aviat et clavava una bordada com una bufa, i era ben teva. Tot eren estirabots amb aquell home al davant. Un dia va tenir un mal despertar i se’n va anar de pet, des d’allà on dormia, fins on l’esperaven tots a punt per començar a filmar. Va veure el director i se li va plantar al davant. Li va dir que volia cobrar allà mateix tot el que tenia firmat al contracte. I que si no li pagaven un a sobre l'altre, agafaria els trastets i se’n tornaria a Amèrica amb la pel·lícula a mig fer. El director es va veure mort. Va empassar un glop de saliva i li va dir que en aquell moment no tenia els diners a mà. Que s’hauria d’esperar un parell de dies. Valgue’m Déu Senyor què li va haver dit! En Kinsky li va clavar els ulls al cim, va girar lleugerament el coll serrant les dents amb la llengua una mica treta, va ofegar l'ànima del diable a dins dels punys i va tirar una escopinada a terra. Per la cara que li va quedar semblava ben bé que estigués a punt de saltar a sobre del director, mossegar-li els ous, arrencar-los-hi, escopir-los en un morter per fer-ne una picada amb galeta, ametlla torrada, all i julivert, bolcar-ho tot en una cassola amb arròs caldós i cruspir-s’ho com un a bèstia famolenca.
La situació era preocupant. Es va fer un silenci espès i tibat, de boca pastosa. Tot d’una en Kinsky es va posar a bramar com un home boig i els bruels van enfosquir els boscos de la vall amb un tel sinistre. L’equip de rodatge no sabia pas on anar a viure per no escoltar aquells xiscles que arrencaven les punxes de les argelagues com una ventada diabòlica; per no veure-li les venes del coll estiregassades i els ulls a mig caure. Ell invocava cel i terra, bufava; estremia tota cosa viva grunyint amb un nervi inquietant, contumaç, pertorbador. Feia por de part de bo. Qualsevol llop que l’hagués sentit hauria parat d’udolar en sec. I a fe de Déu que per aquells contorns no s’ha sentit mai més ni una trista gineta.
En aquestes que va sortir en Keitel, mig adormit perquè no li tocava cap escena fins al cap d’unes hores, i es va queixar del xivarri. El van informar que era en Kinsky però ningú no va tenir nassos d'assenyalar-lo. En Keitel va mirar a terra i va fer que no amb el cap. Ho sospitava. Va entrar al camerino de campanya i al cap de res en va sortir vestit i pentinat. Va citar el director. Li va demanar què se li devia. Tant, li va confessar el director. Molt bé, li va respondre en Keitel. Necessito un telèfon i saber on és el banc més a prop, va demanar. Li van ensenyar el telèfon i li van explicar que el poble més acostat era Banyoles, a quaranta minuts en cotxe, que allà hi trobaria bancs, caixes i fins i tot una botiga de vetes i fils per si s’havia de fer algun sorgit. Només necessito diners, va contestar. S’hi va fer portar i quan el cotxe es va plantar als Turers, va veure una oficina del Banc Popular i va fer aturar el taxista. Va entrar al Banc i va demanar pel director. Sóc Harvey Keitel, es va presentar. Frederic Llinàs, què voldria? li va respondre el delegat. He de resoldre un problema, es va excusar l’altre.
Des del despatx del director, en Keitel va trucar el seu agent. Fes una transferència de tant a tal banc de Banyoles, li va ordenar. D’on dius? Es va estranyar el representant. De Banyoles, va confirmar. Què t’ha passat, li va demanar el comissionista. És una llarga història, va sospirar en Keitel.
Li van fer la transferència al cap d’una hora, va prendre la bitlletada, va pujar cap a Sant Miquel, va anar a trobar en Kinsky, li va pagar els diners i se’n va anar de pet cap al director.
-Els diners ja me’ls tornaràs. Acabem de filmar el que ens quedi i pleguem. No vull sentir més aquest beneit.
De la pel·lícula aquella no se'n sap gaire res perquè no la van passar ni a Can Xampinya ni al Victòria. Tanseval. Al cap de quatre dies, la Vall de Campmajor tornava a ser una bassa d’oli però encara hi ha algun pagès que, d’en tant en tant, si el dia s'aixeca emboirat, parla d’uns udols estranys que se sentien un matí, cap a la part del Torn, i de la inexplicable desaparició de les ginetes de la vall.