dimecres, 25 de novembre de 2009

L'altra batalleta

He de confessar que sabíem aquesta anècdota que explica en Llobarro del Bosc sobre Can Xicu. Per començar ens remuntem a l'any 1982 i no al 1976. El ball d'anys és natural i nosaltres tenim proves concloents que va ser així i no de cap altra manera. El Ford Fiesta no era un Ford Fiesta sinó un SEAT 133 blanc bateig. Ho sabem perquè en Llobarro el va robar al nostre oncle, rector d'una parròquia del Maresme, més concretament a Mossèn Pius. L'oncle Pius tenia el cotxe ple a vessar d'exàmens de religió per corregir i de cintes verge de la María Ostiz. El pobre Mossèn Pius estava parat davant d'un semàfor quan va sentir "mossèn, ha de confessar algú que està molt malament". Sense pensar-s'ho va sortir del cotxe esperitat i va veure com un noi alt i gal.liàs li fotia el Seat 133. Els exàmens van aparèixer en una àrea de servei de l'autopista, la que hi ha just arribar a Sarrià. Les cintes de l'Ostiz mai més van sortir però el Mossèn en va cobrar l'assegurança. En Llobarro va parar a omplir el dipòsit al Poste de Mata, ho sabem perquè un veí nostre hi trebaiava, i es va estranyar que aquell noi mig gat i esverat i mig portés una sotana al seient de l'acompanyant. "Va bé, mossèn?" li preguntà el nostre veí i en Llobarro contestà "Ave Maria Puríssima, vaig en la bona direcció per arribar a la Jonquera?" Aquell va ser l'últim dia que el meu veí trebaià al Poste: l'endemà va demanar plegar i començar en un altre lloc. En Llobarro es va pensar que Banyoles era la Jonquera i es va pensar que l'edifici de la Nutrex era el primer senyal de França. Va veure la patrulla dels municipals, que llavors pilotaven un flamant renault 4-L, i es va pensar que eren gendarmes i els hi va dir "Bona nuit, monsieurs". Els municipals van pensar-se que havia arribat algú molt important i el van saludar marcialment. El Seat 133, i aquí ve la confusió d'en Llobarro, va perdre el control a l'altura de l'Alvarez de Castro amb la cruïlla del Passeig de la Indústria. El cotxe va precipitar-se sobre la placeta dels peixos i caigué dins el famós i diminut estany de pedra. El jutge de pau, en el seu informe, detalla "la mort per ingesta de gasolina de tres peixos de colors". Els pocs vianants que a les tres de la matinada corrien per la zona van prometre's no tornar a abusar de tota mena d'estupefaents pensant-se que el que havien vist era producte, només, de la seva fantasia química. Incombustible, en Llobarro va sortir del cotxe, s'espolsà, somrigué i es limità a dir "Je sui desolé" i els vianants, que com la majoria de la gent de llavors, no sabien idiomes van creure que el que realment havia dit aquell accidentat és que "estava desolat". En Llobarro, i aquí ve la confusió i a veure si explico perquè aquí ve la confusió, va fer dit i va aturar un Ford Fiesta del 76. El cotxe, estranyament, viatjava sense conductor perquè algú l'havia deixat aparcat davant del Passeig sense el frenu de mà i havia anat baixant i baixant fins arribar a l'altura d'en Llobarro. El cotxe portava les claus posades, i una caixa mig buida de cerveses Damm (com que no volem fer publicitat, ja veieu que obviem totes les marques) El fet que la caixa estigués mig buida i que es trobessin quinze ampolles mig buides de diverses cases de ginebra podria explicar la distracció de no posar el frenu de mà. Total, en Llobarro va aprofitar l'ocasió perquè la pintaven calba i amb Ford Fiesta. I es va dirgir fins al Bar d'en Xicu. No sense abans precipitar-se escales avall dels wàters públics del Turers, impactar contra l'edifici de Correus i sortir pel de Telèfonica, entrar al Museu Darder amb les llargues posades i tocar la botzina per tot el carrer Sant Martirià. Estranyament el cotxe no presentà cap desperfecte i pogué ser retornat al seu amo que no el reconegué perquè l'alcohol, entre d'altres coses, fa molt mal. El cas és que en Llobarro entrà al bar d'en Xicu i continuà parlant en francès. L'ambient del local, de sobres conegut, a les tres o les quatre de la matinada no desmereixia les extravagàncies d'en Llobarro. Però el que és cert, i aquí continua la nostra versió distant molt de la que ell escriu, aquella nit, i tantes altres, el públic femení es caracteritzava per la seva extrema i sobrada, i reconeguda, absència. Es probable que el nostre amic departís en francès amb la taula de billar i cregués que els pals del joc eren unes estilitzades dames de la França. El més xocant és que es tracta de l'única nit en la història del bar d'en Xicu en que es pogué sentir música de la Maria Ostiz. I tots els presents, heavies, punks, gent de la bona vida van entonar "un pueblo es, un pueblo es, abrir una ventana en la mañana, y respirar, la sonrisa en el aire en cada esquina, y trabajar, y trabajar". En Llobarro va sortir del bar pensant que, definitivament, els francesos eren gent molt estranya.

3 comentaris:

llobarro de bosc ha dit...

Si el Comitè, pels motius que siguin, es va encastar amb un 133 a l’estany dels peixos, el que hauria de fer és acceptar la realitat i afrontar la seva responsabilitat. I no tergiversar de manera barroera els fets a fi d’endossar el mort a un altre.

pere ha dit...

no conec el bosch de Can Xicu crec que está a la carretera de Banyoles a Mieras, tins entés que es poden contemplar moltes estatues
erotícas

esperanza ha dit...

Es bueno tener ilusiones y fantasias ver la vida de otra manera