dissabte, 14 de novembre de 2009

L'Atlètic entre sensacions

Avui, per l’Atlètic, és un dia de contradiccions. Ens aixequem amb una barreja d’il·lusió i repugnància que fa que no sapiguem com mirar-nos aquest dissabte ventós que tot just despunta.
El dia s’augura grandiós per la tornada del fill pròdig. En Quer, gairebé mig any després de l’última presència a l’onze titular, tornarà a defensar la reraguarda atlètica com mai ningú ha fet. Una fita que simbolitza el ferm propòsit des de l’Atlètic per recuperar els principals referents fundacionals del nostre club. Referents que per un excés de relaxació, per allò de “ara ja tira tot sol això”, alguns d’ells havien quedat mig endormiscats o despenjats. Així, amb en Quer, l’Atlètic recupera un dels puntals instigadors de la fundació del millor club d’entre els millors. Pròxim objectiu: Reforçar la banqueta amb el retorn de la Gasela de Miànigues, en Francesc Viladiu.
És certament una llàstima que l’equip amfitrió que tingui els honors de presenciar el retorn del nostre porter titular de per vida sigui un vergonyós Sant Ponts, i a questa és la causa de la repugnància que us anunciava.
Avui ens toca anar a casa seva. No tindrem més remei que fotre’ns vuit Àlmax cadascú per calmar el mal d’estómac i tornar a comprovar que malauradament, a escassos quilòmetres de casa nostra, encara hi ha misèries de persones en forma d'afició que fan del futbol i la vida en general, un esport desagradable i d’alt risc. Són els mateixos quinze desgraciats a qui, dos anys després de pujar a segona A, encara ningú no ha tingut els ous suficients de barrar-los el pas a les graderies de Montilivi (no hi haurà prou regionals, no oblidem). No són mainada, no us penseu. Senyors de trentes i quarantes acompanyats de la canalla petita i unes refetes senyores, potser d’observar que aquella estona, almenys, no son elles qui corren el perill de rebre una màniga d’hòsties.
Estem convençuts que a l’estadi de l’Atlètic mai tindran cabuda energúmens d’aquesta raça. L’afició atlètica és i serà sempre l’orgull del seu club i Déu nos en guard que cap imbècil feixista i nazi com dels que us he parlat gosés barrejar la seva ignorància amb crits d’ànims a l’Atlètic. Seria possiblement un dels pocs motius que justificaria que la resta d’afició en bloc deixés el got de cervesa al terra una estoneta.
No obstant, convençuts que això a casa no passarà mai, és important que ho assegurem tot mantenint els referents. Referents com en Quer.