diumenge, 29 de novembre de 2009

No servirà pas pe' re

La fatalitat de la nostra gent sovint s'expressa a través del "no servirà pas pe' re" Es una frase que es diu arronsant les espatlles i tot mostrant una mirada tristoia, enfonsada. He tornat a escoltar aquest gris i fat "no servirà pas pe' re" en relació al nostre referèndum del dia 13. El cas és que els oficials vénen muntant referèndums, votacions i comicis que no han servit de gaire, per no dir res. De què han servit les paperetes que hem ficat a dintre l'urna en les votacions del Congrés Espanyol o del Senat? Jo ja t'ho dic: pe' re'. Saps el que és re? Doncs re. I de què ha servit el referèndum d'Europa o el de l'Estatut o de l'Otan, aixecades de camisa. Moltes vegades que hem fet cua, que hem anat a votar, que hem participat de la cosa oficial, ha estat una fabulosa pèrdua de temps. Per tant, què hi podem perdre participant en un referèndum que munta la gent de peu pla, la gent del poble ras, les nostres entitats? Si tinguessim un xic de vergonya ja faríem cua per participar el dia 13. Si tinguessim pebrots, ja faríem bivac davant del col.legit electoral. Què hi podem perdre? Re que no haguem perdut al llarg d'aquests tres-cents anys de ser colònia i de dir "sí, bwana", i què hi podem guanyar? No sé sap. Però i si ficant una papereta de mentida en un referèndum d'estar per casa, estiguessim fent un pas definitiu cap a la nostra llibertat? Ves a saber. Qui sap si una mentida com Espanya es trenca gràcies a una ficció de referèndum. Ni bombes, ni guerres: una simple papereta d'estar per casa que digui Sí. Un Sí que s'aixequi i solqui el món per sobre del Puig de les Gitanes. Què collons! Si el "no servirà pas pe' re" ho haguessin dit molts dels nostres, ja no seríem aquí. Des del fons del nostre país, des del comú de l'aire que respirem, des de tots els horitzons que ens contemplen, des de l'ànima que ja no hi són però ens vetllen, des dels mots que hem heretat, des dels nostres carrers i dels nostres pobles, creix i rebota, i ressona una frase curta però fonamental: "Sí".

1 comentari:

Sacutell ha dit...

Es una frase que n’amaga una altre. Que ho foti un altre. No nomes amaga la mandra de fer sinó també la vergonya veure que jo no faig i millor que els altres tampoc facin. Així jo no quedo malament per manta i per acollonit. Durant el franquisme era l’excusa dels covards, dels que ja els hi estava be, dels del jo no hem fico en política i dels que ara expliquen la batalleta de la transició que varen veure acollonits i des de la barrera