dilluns, 16 de novembre de 2009

Tardes de Círcol

Abantes del Circ em deiem Círcol i crec que és un terme molt més encertat per anomenar la cosa aquesta. Els círcols de la nostra infantesa, i la majoria dels d'ara, eren una mica esgavellats. Els pallassos parlaven en castellà, anaven pintats com lloros i feien més por que goig. Eren pallassos d'arrencar a córrer més que pas per riure. Tenien bromes suades, gastaven més aviat la mala llet còsmica dels qui no giren rodó i fotien uns bruels de bèstia apallissada. Tota la flaire del Círcol era d'estar molt per casa: la pista feia pudor de fems, els animals feien tuf de passat, les cortines estaven bufades per la humitat i tota la carpa semblava que havia de caure d'un moment a l'altre. Recordo un Círcol a les Rodes que duia l'etiqueta d'internacional i ja ho devia ser: tot l'elenc era d'Albacete o de Jaén, de Ciudad Real o de Logroño, duien banderes de països europeus però ni tan sols sabien situar-los en el mapa. Els trapezistes i els equilibristes provocaven ais en el cor i la sensació més que fonamentada que en qualsevol moment es podien trencar coll i barres. Recordo un conat de Círcol que va aterrissar a les Cases Barates. Per no tenir no tenien ni carpa. La gent s'havia d'endur les cadires de casa seva. I després de tres o quatre números de més que dubtosa qualitat passaven el plateret. Els Círcols van acabar a Banyoles amb la presència del famós domador Angel Cristo. Un home al qui l'infortuni el perseguia i que o bé acabava en flames o bé acabava repassat per un lleó denerit. Fet i fotut, quan sento la música de circ em vénen ganes de fugir. Em vénen a la memòria els crits del presentador, les cares horripilants dels pallassos, els salts més que forçats dels equilibristes, algun ximpanzé amb cara de fàstic i els ulls dels animals que només han menjat un crostó de pa. Patetisme.