dimarts, 29 de desembre de 2009

El tren del futur

El tren del futur surt de Mata. Algun beneit es pensava que el tren del futur és aquest TGV que passa d'esquitllentes per Palol i Santa Llogaia i va a malmetre el terraprim generós i subtil de Vilademuls. El TGV és el tren del passat perquè ja em diràs què hi anirem a fer a Madrid si des del dia 13 de desembre el Pla de l'Estany és independent. El tren del futur és a Mata. De moment l'Ajuntament ha endreçat la vella estació del tren pinxo: tot és a punt per començar a vendre bitllets a tort i a dret. Els bitllets es vendran com vidre volador perquè tothom voldrà anar a cavall d'un vagó eixorit i castís. L'Ajuntament també ha fet fer una marquesina perquè la gent quan esperi el tren no vingui malament per culpa de la claca de sol o no quedi xopa de dalt a baix per culpa d'un ruixat a destemps. Es important que la gent que espera ho faci amb la millor de les comoditats. Massa temps que hem vist gent esperant l'omnibús en qualsevol parada desolada de la comarca. El tren de Mata, de moment, farà un únic trajecte: Mata-Mata. Un trajecte curt i deliciós a través d'una via acabada de posar a punt. Per començar ja està bé, no es tractaria, tapoc, que la gent agafés un empatx. Tabé s'ha de veure quina demanda de personal hi ha. Pot ser que els de les Pedreres diguin "conxo, estaria bé un trajecte Les Pedreres-Mata" i pot ser que els de Corts reclamin que el tren passi per davant de casa seva. Llavors ja serà cosa que s'hi fiqui l'Ajuntament de Cornellà i col.loqui estacions i abaixadors on convingui. I el nostre Ajuntament de Banyoles prepari vies i travesses perquè el tren també tingui un ramal Mata-Cases Barates-La Formiga-Guèmol i així anar fent. Per poc que la gent s'encapritxi amb el nostre tren sortiran estacions a tot arreu. No ens estranyi que al Collell hi hagi un intercanviador perquè la Garrotxa ha de tenir, necessàriament, un ample de via diferent a nosatres( no fos cas que un nit de lluna nova els envaissim i ens quedessim mitja comarca) El tren del futur serà un tren d'anar-hi anant, d'aquí m'aturo i faig el trago, d'encantar-se per veure el paisatge i fer-la petar amb el senyor cobrador. El tren del futur serà comarcal o no serà, que diria Mossèn Balmes si per comptes de capellà hagués estat ferroviari. El tren del futur serà xiscagardià, amb dret a porró de vi i caliquenyos. El tren del futur tindrà àrees de repostatge a la Brasa, a la Barretina d'Orfes, a Cal Ferrer de Falgons, a l'Hostal de Sant Miquel, al Bar Borgonyà i a Can Selvatà, a Can Boix de Vilamarí, i a Can Garriga. La velocitat mitjana serà la d'anar a peu, que està demostrat que és el ritme adequat pel cervell, per la migdiada, per fer un mos, per fotre un trago, per fer una eixera, per fer manyagoies i perquè et facin fregues. Quan la gent estigui cansada del viatge, es cardarà daltabaix i no passarà ben re. Els passatgers pagaran la voluntat com amb el Dimoni de Mianigues i serà obligat cantar. Bueno, a què esperem. Es cosa que ens hi posem després de festes. Cadascú que busqui vies i travesses, pals i rierencs i els vagi ajuntant a la primera tirada que han fet els de Porqueres. El tren del futur ens espera i quan el tinguem en marxa els hi cardarem pam-i-pipa als del TGV.

dilluns, 28 de desembre de 2009

Els pessimistes

Els pessimistes abunden al nostre país de la mateixa manera que els olivets i els alzinars. El pessimisme aquí arrela amb la força que una figuera brota des de qualsevol pedra. No es pot pas combatre amb res, com una mala herba tornarà a sortir amb un delit inesperat i amb una exuberància considerable. El pessimista acompanya l'història d'aquest país i ja en el temps en que el rei Jaume I bastí l'imperi més fenomenal de la Mediterrània, els pessimistes no faltaren al país, segur que hi havia algú que advertia el rei amb foscos vaticinis "això, majestat, ha d'acabar malament per força". El gran error d'aquell rei va ser no decapitar aquests penombrosos personatges. I així ens ha anat. Els pessimistes van advertir que no hi hauria vida després del Compromís de Casp i, anys després, van anunciar que Castella engoliria Catalunya com un cirera acabada de bastar de l'arbre. I així els hem tingut sempre dient que el país no es podria aixecar després de l'11 de setembre de 1714 o que amb l'arribada de tants occitans ja s'havia acabat el broquil. Els pessimistes, asseguts al seu escambell, miraven el foc a terra i deien "la llenya s'acabarà tard o d'hora" i quan s'acabava afegien "no serà que us havia avisat". En tot cas, no trobareu mai cap pessimista movent el cul de la cadira o fent gaire res per evitar el compliment dels seus vaticinis. Quan Santa Maria va començar a cremar en aquell incendi de principis del segle XX, segur que havia pessimistes que s'ho miraven i deien "deixeu les galledes, mala gunyada aiga" i allí es quedaven, en un racó, veient el pas de les flames i quan l'incendi fou sufocat van seguir advertint "Santa Maria mai més serà atre". I així anar fent. Quan durant la guerra un avió va caure a l'Estany els pessimistes van dir "s'ha acabat poder beure aiga de l'Estany". I des d'aquella feta han anat encadenant els més dolorosos, tràgics, apocalíptics, catastròfics vaticinis. Els podem reconèixer fàcilment, els pessimistes, són gent que té una mirada fosca, tristoia, de bèstia apallissada. La veu trencadissa i feble només s'esvera quan anuncien el vaticini fatal i, després, després sí, recuperen una vitalitat desconeguda fins llavors. Després s'inflen, la mirada els brilla, les espatlles se'ls hi enforteixen, fins i tot semblen més àgils, més joves. Quan algú els demana ajut o col.laboració, el pessimista es desinfla de cop, torna a l'esllaguiment, a la mirada tova, al to de veu fràgil i ho remata amb un "jo què vols que hi faci, si no si pot pas fer ben re". En el fons, el pessimista és un indolent que contempla el món i el pas del temps des del seu raconet, i que l'incomoda que les coses puguin anar bé. Es d'aquells que veient com el Barça esqueixa rivals tot jugant meravellosament bé, sempre hi troba algun inconvenient, alguna nosa i avisa que "això no pot pas durar gaire, cal preparar-nos pels temps difícils". No us preocupeu pas aquest país sobreviurà als seus enemics i, fins i tot, podrà viure malgrat els seus pessimistes.

dimecres, 23 de desembre de 2009

L'hora dels generosos

Es en els moments crucials on es demostren l'altura de mires de la gent. La Loteria de l'Atlètic, si no vaig errat, repartirà 21.000 menuts entre la seva fidel aficció. El fet que un Club tan jove ja estigui cridat a proveir sort i felicitat és un senyal diví que l'Atlètic ha nascut per fer coses importants. Es comença repartint 21.000 menuts i no es trigarà en guanyar trofeus que ompliran vitrines. A l'Atlètic l'espera la glòria, que ningú ho dubti. Ara bé, seria oportú que els afortunats pel número de l'Atlètic reflexionessin: aquest premi és un senyal del cel. Ha vingut per Nadal i, si analitzessim ve el número segur que conté un missatge encriptat. Segur que sumant les xifres ens diu alguna cosa sobre futur èxits esportius o sobre dates significatives del nostre benaurat club. Per tant si és un senyal, si és en si un missatge que llegeix l'esdevenidor, seria lloable que els afortunats reflexionessin. Es l'hora de la generositat i de no pensar en satisfaccions immediates, passatgeres, fugisseres. Es hora de mirar a llarg termini i no tenir la mirada curta dels qui beuen freixenet carta nevada a morro i criden i es gasten els calés en la primera lletra d'un cotxe fantàstic. No. Els agraciats amb el número de l'Atlètic fora bo que renunciessin al premi(t) i el dipositessin al compte corrent del nostre club. I si amb 21.000 menuts poguessin fer el primer fitxatge esplèndid del nostre club? I si aquest fitxatge ens portés a abandonar la categoria del fang i la pols? I si després vinguessin més afeccionats farts del club veí i més ingressos i més fitxatges? I si les categories regionals ens anessin quedant enrere, molt enrere, i comencessim a anar de part de bo? Després vindria la tele, la compra de l'estadi dels altres, la segona divisió i d'aquí en quatre dies passaríem a la competició de campanetes. 21.000 menuts repartits entre cent o cent cinquanta persones és pura xavalla, re, ben re. En canvi aplegats al compte corrent del nostre club i magníficament gestionants per l'excelsa directiva de l'Atlètic poden ser la porta de l'èxit, l'escala que necessitem per la glòria. Es l'hora dels generosos i no pas el segon dels butxaca-foradadades. Es l'hora de l'Atlètic. Ja sé que algú dirà que jo no tinc loteria. Però, cregueu-me, si no fos entre els agraciats seria el primer en fer aquest memorable sacrifici per bé del nostre club. Cregueu-me, si vosaltres sacrifiqueu el vostre premit, el meu equip d'assessors legals i econòmics estudiarà una petita aportació del Comitè en solidaritat amb el vostre gest. Reflexioneu. I que els temps venturosos de Nadal us ajudin a entendre que esteu a les portes d'un gest a l'alçada dels fundadors de Banyoles.

dimarts, 22 de desembre de 2009

La loteria de Nadal...

Acabo de parar el transistor. Aquest garbell inacabable i la cantarella de la mainada m’han fet venir caparrassa.
Es veu que hi ha gent que la loteria de Nadal li agrada d’allò més. Segur que a algun dels nostres santuaris del bon esmorzar, o potser a tots, hi ha gent asseguda davant la tele amb la taula dividida. A mà esquerra el de sempre: un plat, dos llesques de pa de pagès torrat, amb tomata i negat d’oli. Al capdamunt la vianda. A tocar del plat un got de vi, un porró i potser un sifó i tot. Al costat el ganivet i la forquilla encara abrigats amb el tovalló i així seguiran fins que al comensal si regantelli una gota d’oli barbeta avall. Els coberts, en aquests esmorzars, només serveixen per mantenir el tovalló cargolat. La banda esquerra de la taula es completa amb un palilleru i un cendrer amb un caliquenyo apagat a mig fumar. La diferència està a la banda dreta, on normalment hi estintola el diari i avui hi ha estès un exèrcit de dècims, participacions i números de panera. Un arsenal de paperets de la il·lusió col·locats estratègicament per anar sent inventariats a mesura que es canten els prèmits.
Avui a Can Garriga, a Can Selvatà, a Ca l’Àngel o a la Brasa, la gent de pro no juga a cartes. La cridòria, la fresa i aquelles veuetes enfadoses no els deixa concentrar, es descompten en el control de trumfos i s’emprenyen entre ells més del normal. Ja fa temps que van decidir que el dia de la loteria de Nadal s’anul·lava la partida.
A mi tot plegat em neguiteja més que no pas m’il·lusiona. No és una qüestió de nervis o por a quedar-me igual, ni molt menys. Que no em toqui res no serà cap desgràcia, més aviat una continuïtat i confirmació de la tònica establerta. No senyors no, el que em passa a mi, i llamamau segur que a la majoria de vosaltres, és que em carda mitja basarda el pensar que la grossa pot tocar al costat de casa i jo haver-m’ho de mirar.
Si no m’haig de forrar jo, si no ha de sortir el número de l’Atlètic, que passi molt de llarg. Que toqui a Sort que allà almenys els veïns que com jo, no rasquen mai res, ja hi deuen estar acostumats.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Honor al soldat Victor

S'ha trobat la tomba d'un soldat francès al cementiri vell de la nostra noble i distingida vila. Es veu que es feia dir Víctor i pertanyia al Regiment 67 de l'exèrcit de Napoleó. Devia ser un d'aquells militars que avançaven elegantment pel nostre país creient-se que la població abraçaria els seus ideals de "liberté, egalité, fraternité". Però la nostra gent era feréstega i no entenia les coses que li deien els forasters. Els van rebre malament com es rep al foraster que entra d'improvist, cridant i de males maneres. El pobre soldat Víctor tenia un nom cridat a la glòria i es va trobar amb un cop de trabuc o amb una patacada ben donada. Li havien dit que desfilaria triomfal sota un arc de victòries i es va trobar amb una batalla rústica, més aviat d'estar per casa, i amb gent que no l'entenia però que tenia molt mala jeia. El pobre soldat Víctor enterrat de qualsevol manera al cementiri vell i sense cap condecoració, honor o distinció. Vet aquí. Va venir pensant que la gent cridaria el seu nom pel carrer i es va trobar amb una gent que cridava, sí, però el nom del porc. En tot cas, i després de la troballa, seria bo que l'exèrcit francès s'interessés pel pobre Víctor.No ho sé, això d'escampar morts per tot Europa i després no recollir-los és cosa poc civilitzada, fa poc francès, vaja. L'Exèrcit de la França bé prou que podria venir a Banyoles i endur-se el seu soldat i enterrar-lo amb tots els honors. I donar-li alguna d'aquelles medalles que posen als herois, o als grans de França, i que sonés la Marsellesa que sempre és maco de sentir. Però per comptes d'aquest cerimonial, en Victor serà remenat pels arqueòlegs i pels investigadors, serà retratat, serà pintat, serà emprejat. I després el fotran en un fossar i avui pau i demà oblit. Xisca de Gardi demana a les autoritats franceses, al cònsul que se la deu estar gratant, a l'ambaixador que es fa l'orni, al ministre de l'interior que es gira com una babeca, que facin alguna cosa per aquest pobre soldat Victor. Ja és hora que França reclami els seus fills, els que donaren la vida i la dignitat envaint els banyolins. Si el govern francès segueix fent-se el boig, Xisca de Gardi agafarà en Victor i el traslladarà fins el mateix París. Allà, fotarem un clot davant mateix dels Camps Elisis i li donarem cristiana sepultura. I cantarem, com poguem, la marsellesa i el cant de la senyera. I en Victor dormirà el son dels justos en un lloc merescut. Si ells no estimen els seus, els hi donarem una lliçó d'humanitat. De llibertat, d'igualtat i fraternitat. Que ens ha d'ensenyar aquesta gent?

dissabte, 19 de desembre de 2009

La Casa dels Verdaguer

Avui amb una gent hem visitat la Casa dels Verdaguer, a Mieres, un dels últims i més bells racons de la nostra comarca. El cel net i les muntanyes vigilants, el dia fred i el glaç fumejant des de la profunditat dels boscos. La Casa dels Verdaguer és un arbre genealògic on hi brota una poderosa nissaga de metges i d'homes compromesos amb el país. Em diuen que els Verdaguer, en temps reculats, van provenir de la part d'Osona i d'aquí els lligams familiars amb el poeta més prodigiós que ha donat la nostra terra: Mossèn Cinto. A l'entrada de la Casa dels Verdaguer hi ha la mítica sala d'espera on els pacients vetllaven el temps que faltava perquè els visités el famós i reputat Metge de Mieres. La gent, recordo, deia "he anat amb el Metge de Mieres" i d'ell s'expicaven històries miraculoses, fantàstiques. Una part d'aquesta mítica l'ha recollit el Doctor Carreras, metge de capçalera de Xisca de Gardi. La Casa dels Verdaguer té un element fascinant que és el gabinet del Metge de Mieres: la taula massissa, les butaques on s'hi asseien els pacients, els armariets amb els estris de la consulta, els armaris plens a vessar dels historials. L'ambient és recollit i la llum és volgudament migrada: el metge aconseguia així un ambient reposat però també reflexiu. La Casa dels Verdaguer té l'aire i la prestància de les nostres cases pairals, les famílies fortes amb arrels poderoses sobre la terra. La Casa és plena de retrats de la família: del besavi, de l'avi i del fill, tots tres metges, tots tres homes que van estimar la casa i la terra i la seva gent. La Casa dels Verdaguer està en bones mans: la protegeixen els seus fills i la protegeix la Dolors. Amb ells, l'esperit i la memòria queden salvaguardats. Contra el temps, contra el glaç, contra els llops, contra els dies negres, la convicció i la fortalesa d'una gent que s'estima el que ha heretat i que se sap obligada a protegir-ho. Mentre la Casa dels Verdaguer resti en peus, el país sencer pot dormir tranquil.

divendres, 18 de desembre de 2009

Ens han comptat bé?

El Fútbol només ha tingut dos entrenadors: en Bill Shankly del Liverpool i en Xavi Agustí del Banyoles. Ja ho he dit. La resta són gent que hi posa interès, carinyo i potser sap alguna cosa d'alienacions, però poca cosa més. En Shankly era la filosofia i l'Agustí és la inventiva, la tàctica i l'estratègia de part de bo. En Shankly va dir allò que un equip de fútbol és com un piano: necessites vuit tius que el moguin i tres que el sàpiguen tocar. Voleu millor filosofia que aquesta frase amarada d'intel.ligència? L'Agustí, és clar, era home de solucions imaginatives. En Shankly i l'Agustí haurien fet una carrera fenomenal si haguessin aplegat les seves virtuts mítiques. Tot això ho deia per aquella nit en què l'equip d'en Xavi Agustí jugava immers en una boira espessa, demencial, cegadora. L'Agustí estava tip d'aquella situació ingovernable. I per comptes de cridar com fan tots els entrenadors autèntiques bestieses, va decidir pensar una mica. L'Agustí comprovava que els jugadors del camp no s'hi veien de cap ull, i l'àrbit encara s'hi veia menys, l'Agustí va descobrir la cara d'avorrits que feien els seus suplents incapaços de veure un burro a quatre passos entre la carregosa boira. Tant es així que l'Agustí decidí fer sortir un suplent al cap sense rellevar cap jugador. Ja eren 12. Ho va fer per trencar l'avorriment i per posar a prova la vista dels rivals i de l'àrbit. Va esperar cinc minuts. I ningú notà res de particular. El jugador de més s'havia confós entre la boira que a cada segon era més espessa. L'Agustí va tornar a mirar els suplents: els pobres nois feien cara de fastiguejats. I va decidir treure un altre jugador a esbravar-se en la boira. Ja eren 13. El tretze és un mal número i per això va animar a sortir a un nou futbolista. Catorze i dingú notava res. L'àrbit ja no veia ni el xiulet. Van anant sortir més jugadors de l'equip fins esgotar el total dels convocats. Suposem que l'Agustí tabé va estar temptat de sortir però no va gosar, i el que feia fregues i el segon entrenador. Hi havia tants jugadors del Banyoles que començava a ser sospitós. L'Àrbit veia que a cada jugada participaven quinze o vint futbolistes del Banyoles i va dir-se "tafot, si en Shankly sempre deia que es necessitaven 8 per moure el piano i 3 per tocar-lo bé, i 8 més 3 a casa meu fan onze i no quinze o vint". L'Arbit va manar aturar el partit i va ordenar un recompte. El Banyoles era un equip de 15. Tota aquesta anècdota serveix per il.lustrar la inventiva d'un dels dos grans entrenadors que ha tingut el joc de la pilota. Però la frase també em ve al cap cada vegada que em trobo amb gent de Banyoles en els llocs més insospitats. No trobeu que a tota arreu hi ha molta gent de Banyoles? Al camp del Barça, a la Plaça Roja de Moscú, a la costa del Brasil, a les plantacions de la Guinea, en barca i en avió, a l'Indoxina i a l'Indostan, a Canet d'Adri i Granollers de Rocacorba. No trobeu que algun àrbit hauria de manar un recompte com aquell que es va fer entre la boira? Potser llavors ens adonaríem que no soms pas vint-i-cinc mil com diuen els de Padró sinó milions. No dirieu que fins i tot en Sarkozy és pastat a un noi que vivia a la Plaça de les Rodes? Més val que ens comptin bé, perquè pot haver una sorpresa majúscula, definitiva des del punt de vista demogràfic i internacional.

dimecres, 16 de desembre de 2009

El folklorista

L'Angel Vergés és ara el folklorista de la comarca. Sempre n'hem tingut, cada època ha tingut el seu. Abantes era el concelebrat Mossèn Lluís G. Constans i també ho va ser, a la seva manera, l'emèrit Rossend Palmada (al cap i a la fi, a la seva casa del carrer Sant Martirià hi ha una placa del nostre ajuntament que el distingeix com a compositor de sardanes i folklorista) Què és un folklorista? es preguntarà algú que ja només coneix el món dels bytes i les ofertes del Mc Porcs, doncs és algú que es preocupa per les nostres arrels i per la terra que trepitgem. Els folkloristes rauten i rebreguen, cacen tradicions amb la cura i l'afany de qui caça la becada, o sigui paciència de boig i constància de convent. El folklorista pregunta a la gent gran i escolta el què diu, no com ara que els veis els tenim per un no-res i l'únic que escoltem és un robot marcianu que es diu MP3. El folklorista és un viatjant que va cap al passat i retorna amb un sarró ple de tradicions, històries i coses que no es poden pas perdre "de cap de les maneres". En Vergés es dedica a les llegendes que és les històries que els nostres avantpassats s'explicaven a la vora del foc, o al caliu de l'hostal o parant la fresca i que retraten, com qui no vol la cosa, la fabulosa història d'aquest país. Sempre hem tingut folkloristes perquè soms una comarca que s'estima la tradició i els bons costums, però mai han estat tan necessaris, tan definitius. L'Angel Vergés custodia el temps antic i les arrels enmig d'aquesta tempesta de modernitat que ho vol fotre tot daltabaix. La tempesta passarà però quedarà la feina i la traça del folklorista. A fe de Déu que sempre ha estat així.

La causa dels catalans

S'amoïna el germà Samora amb els crits i la remor de quatre gamerussos després del gran jorn del 13 de desembre. La fressa i l'escandalera sempre han acompanyat el país, de la mateixa manera que els llamps i els trons formen part del nostre cel. De gamerussos disposats a esbudellar-se sempre n'hi ha hagut, són gent d'un ego immens que els perd el protagonisme i l'afany i per això es diputen vés-a-saber quina trona i quin campanar. El país és viu i cada cop soms més els que ens posem de la seva part. I això és el que compta i la resta són mandangues. Samora, no t'amoïnis, que més enllà de dos o tres vestrussos la resta és prou endreçada i el país té una salut de boig. Recorda què va escriure el gran mossèn Cinto: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Deú; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu". Catalunya és el Canigó i el Pirineu i quatre saltimbanquis no el fotaran pas a terra. Que s'esbatussin, que s'esgargamellin cridant, que s'estirin de la perruca i que es ventin totes les coces que vulguin, però aquest país ja ha començat a tirar pel dret. I que l'enemic no es confii i vulgui treure conclusions etivocades: soms molts més del que és compten i dels que ells voldrien comptar. Som una mutitud i tenim clar on volem anar a parar. Que vagin buscant pis que hauran de començar a pensar en posar una embaixada.

divendres, 11 de desembre de 2009

Visca nosatres i el nostre poble

He anat a votar anticipadament per la llibertat de la nostra terra. Tenia tanta pressa que no he pogut esperar a diumenge. He tingut una sensació estranya: d'aquelles sensacions díficils d'explicar però que poques vegades m'ha revingut anant a votar. El col.legi era d'estar per casa, el cerimonial era diferent dels altres cops, però he tingut la impressió que aquesta era la votació més important de la meva vida. Quan he votat he vist que l'urna ja era plena com un ou, que amb prou feines hi cabia la meva papereta. Collons. No era el primer en tenir pressa per votar per la llibertat del meu país: altres s'havien avançat. I en el temps, ben poc, que he estat en el Col.legi electoral del Foment m'he trobat amb altres electors deleresos com jo de fer les maletes i sortint cagant llets d'aquesta gàbia que es diu Espanya i en el que mai hi havíem d'haver entrat. Hi ha hagut un fet que considero premonitori: En Jordi Angelats, vell amic, ha sortit al meu encontre. Ell també anava a votar. Ens hem bescanviat quatre paraules i, llavors, ha sortit la sorpresa: d'un seu butxacó ha aparegut una foto dels meus dies petits. Un record del nostre viatge a Mallorca del temps de Casa Nostra. La sorpresa m'ha emocionat i volia abraçar el meu vell amic però tenint en compte el respecte pel dia i pel col.legi electoral m'he limitat a agafar-li el braç. La foto era una premonició. La foto és del nostre primer i gran viatge: vam agafar un avió per primer cop en l'anada a Mallorca i vam retornar agafant un transatlàntic per primera vegada. Qui sap si en el mateix lloc que recullo la foto d'un viatge inciàtic tots junts, en Jordi, jo i molta gent, som a punt de volar i solcar els mars en direcció al que el nostre poble porta somniant des de fa tres-cents llargs i eixuts, i carregosos, anys. Visca nosatres i el nostre poble.

Reunió de Treball

Fracassat l'intent de fer un dinar de treball perquè ens hem trobat amb la platxèria de Can Xabanet, hem posposat la reunió per l'hora del cafè al Passeig. Al Passeig hi ha una exposició del jove Feli que té un quadre signat per en Lluís Vilà, una exposició de girasols cosa que demostra la simpatia del de Can Butinyà per la cosa vegetal i colòrica. La veritat és que volíem fer la reunió i ha vingut el gran Lluís Carbó, actor primordial i contemporani d'en Gasman i d'en Mastrioanni. Ens hem trobat també amb en Puput, en Toti Pau, l'Angel Martin, en Pep de Can Blat de Coure, en Lluís Vilà i el director comercial. Tots junts semblàvem esperar la TEISA o una butaca de galliner. Hem parlat, ens hem esperxat i hem convingut que Banyoles és un projecte interminable: en Vilà espera un músic de Teheran, en Toti Pau espera una obra de teatre, l'Albert Serra se'n va cap a Suissa ves a saber a què fer, uns altres volen exposar, altres volen exhibir-se. I mentrestant en David del Passeig ja prepara, en combinació amb els de la Banyeta, un Xampany que s'haurà de provar. La reunió de treball ha acabat com acaben totes les nostres reunions: quedant per un altre dia. Perquè el món pot esperat però Banyoles projectes segueix maquinant i bullint a tota hora.

El Santuari

El Santuari és Can Xabanet. Volíem fer un dinar de treball i ha estat un impossible. Can Xabanet és una platxèria, és per dir "atureu el món que ara baixo". No és pot pas treballar i dinar a la vegada, això és de nòrdics o de gent sense costum i sense senderi. A Can Xabanet, per començar, sempre trobes cares conegudes. En una taula hi havia la colla d'en Banal i del Senyor Pagès, dinant amb la cordialitat i el saber estar de gent que ja és coneix des de tota la vida. En una altra taula hi havia el president del nostre Club Natació acompanyat de la seva dona. També hi havia una taula amb en Caixàs i una gent, i finalment el menjador s'acompletava amb la família del pintor Lluís Vilà. Voleu millor companyia per un dinar? Això i el servei exquisit, d'una professionalitat majestàtica, que té la casa i que els distingeix sobremanera. Algú trobarà exagerat tota aquesta relació d'adjectius hiperbòlics i desmesurats, doncs que no continui llegint perquè no responem del que podem relatar a continuació. Ens han servit una Atlètica fresquíssima amb vas llarg, com ha de ser, i m'he reconciliat amb la nostra cervesa. Beuratge afruitat amb rerafons amarg que encanta els sentits i amanyaga el món sencer. En Xabanet petit ens ha fet saber que en Banyeta i David del Passeig estrenen Xampany de nom "Revardit" i és llavors quan ho ha completat amb una frase exhuberant "ja podem ser independents, tenim de tot". Però el millor encara havia de venir. Ens han servit un vi prodigiós amb el que hem regat uns macarrons que podem trigar segles en tornar menjar. Gustosos, suaus, passats pel forn, el formatge desfet sobre la pasta. Hem quedat estabornits. Però encara havia de venir la carn i és que no hem parat. Cap de llom a la mostassa, un prodigi universal. En Vaqueta encara ha demanat trufes de postres. I cafè i gelats, i hem pensat que Can Xabanet és a Banyoles el que el Panteó és a Roma. Senyals de civilització, d'ordre, i bon gust. La diferència és que Can Xabanet és a tocar de casa i ens entenen perquè són dels nostres.

El meu trompu

Han calgut un grapat d’anys per veure’m valent de fer pública la història del meu trompu. El meu únic trompu va ser una giravolta de Sant Martirià, un fracàs absolut dut a terme en el trajecte entre la Masia i el recinte de Barrakes, aleshores ja a la Farga.
Com és tradició els divendres de festa major, els electromecànics coetanis a la meva promoció de la “profe” celebren un sopar de germanor i a l’Agi i a mi, malgrat érem d’administratiu, se’ns fa arribar un visat amb accés a la xefla. El cas és que sortint i aconsellat per l’alcohol vaig cardar una capsigranyada de l’alçada d’un campanar que, gràcies a Déu, només dugué merescudíssimes conseqüències a la meva butxaca
Com és costum per Sant Martirià, les dates acumulaven quantitats destacables de ruixats que per la seva persistència havien inundat un tall de carretera i omplert els recs a l’alçada del Camp Nou. Així, la poca traça, la precarietat de la via i l’encara més perjudicada consciència de servidor van abocar-me a haver d’afrontar les despeses del trompu més car fet mai per Sant Martirià.
De l’estany pujant el Passeig Dalmau es veu que vaig creure convenient ajudar-me del fre de mà i el resultat va ser una esparracada de 180º amb trompada contra la vorera del Bon Repòs i a escassos trenta metres d’una patrulla de mossos d’esquadra situats en la millor de les perspectives que podia oferir la meva estupenda bertranada. El pòrtland, en l’impacta, va arrencar de soca-rel la roda del darrera que va anar a parar dins al rec per on baixaven samals d’aiga. Vaig quedar mirant de nou cap al restaurant d’on proveníem mentre pel retrovisor divisava l’obertura de les portes del vehicle patrulla.
El primer acte reflex va ser el d’arrencar l’auto i fugir, però es veu que el cotxe per funcionar necessita totes quatre rodes. Amb els mossos encara no sé com vam aconseguir pactar un “grua i cap a casa” sense un previ control que no hagués fet més que certificar l’evidència. Abans de marxar, però, vaig obsequiar-los amb una perla en forma de proposta: Reposar la roda perduda amb la de recanvi. – I on l’enganxaràs?- fou la contesta d’un dels agents. La mare que el va parir, em va ben cardar! No havia caigut en el fet que tot darrera la roda hi havia anat mig eix. Estava perdut, no em quedava més remei que trucar en Joan del Taller Unió, que a la una de la matinada li devia cardar una il·lusió de boig rebre notícies meves. Malgrat això em va atendre amb correcció i em va enviar la grua d’en Codinach i convocant-me l’endemà a mitja tarda, que tot i ser festa, aniria al taller a realitzar un primer peritatge.
L’endemà quan el vaig trucar vaig veure la llum. En Joan em va dir que havia passat molt i molt barat, que només era qüestió de canviar una petita peça per cap caler i posar-hi una roda nova i va convocar-me de nou el dimarts al migdia un cop passades les festes.
Vaig passar el que quedava de Sant Martirià amb la sensació de ser el més afortunat dels imbècils imprudents. La meva estupidesa havia comportat mínimes conseqüències.
Dimarts a mig matí em vaig presentar al meu taller de confiança. Quasi mig convençut que en sortiria conduint, de nou, el meu Peugeot vaig anar a trobar en Joan que com sempre voltava revisant les diferents reparacions en marxa. Quan em va veure va venir directament a mi. Amb mitja rialla i mentre anava fotent cops de cap d’aquells que volen dir “la mare que et va parir, animal” em va comunicar que ja havia comptat el que em podia arribar a costar la broma.
- Samora, ho has xafat tot. Eix, ròtula, pastilles de fre, roda i tot un seguit de peces que ni tant sols havia sospitat mai que existissin havien quedat esbardellades i/o desperdigades per mig estany. - Això et costarà un grapat de calers, i a fe de Déu que així va ser.
Allò em va agafar en fred. M’havia fet la idea que amb un parell de setmanades ho tindria tot arreglat. Amb un fil de veueta només se’m a acudir preguntar-li:
- Però no m’havies dit que havia tingut sort i que passaria “barato”?
En Joan va girar cua i mentre enfilava cap a l’oficina i sense perdre el mig somriure va sentenciar:
- Eh que has passat un bon Sant Martirià? Doncs ja està.
Malgrat el gerro d’aiga freda que em va cardar en Joan, vaig marxar pensant que certament havia passat un Sant Martirià de collons, i tot gràcies a la inconsciència per la qui el millor mecànic del món havia vetllat. Per cert, i per tranquil·litat de la parròquia, de trompu no en faré pas mai més cap.

dijous, 10 de desembre de 2009

El país nòrdic no ens podrà escoltar

Tal i com s'esperava, la delegació de Xisca de Gardi a la cimera del canvi climàtic del país nòrdic no ha pogut travessar la duana de Medinyà. Es veu que els carrabiners no els ha semblat bé que al visat i hi hagués una foto amb nas de pallasso i una altra foto d'un home conill. Es veu que tapoc els hi ha cardat gràcia que volguessim anar a la cimera del canvi climàtic en una velosolex del 54 que cardava una fumèrria de xemineia embussada. Total: la cimera es quedarà sense les aportacions definitives de Xisca de Gardi i és molt probable que amb aquesta colla de gamerussos de la cosa internacional el món se'n vagi a parir panteres. La primera aportació nostre era deixar els cotxes estacats a casa i anar a peu com els nostres avis i besavis. Si vas a peu pots goitar les mosses, pots gratar-te la penxa, pots badar o encantar-te amb una romaguera, no gastes gasoll, no hi ha perills de cardar-te una trompada i a més no has de pagar muntes i segurus. L'altra aportació era deixar aparcats els avions. Si volem anar a París, vinga, trico-trico i cap allà, ¿que el viatge dura sis mesos? No passa re! Tapoc tenim pressa. I ben comptat, cadascú a casa seu que és lo macu, i no tant viatjar i córrer tot lo dia, total per no veure re, i perquè et cardin els calés quatre papadinerus. L'altra mesura contra el canvi climàtic seria que la humanitat jeguessim catorze hores al dia. Si estàs estassat a casa no gastes, no cremes, no embruts, no molestes, no toques el botet. Si la gent per comptes d'anar a tai de boig tot lo dia es quedés a casa estarnaiat amb un canti a la vora o amb un porró de vi novell, el món seria molt més presentable del que és. Doncs vet aquí totes aquestes mesures fàcils de fer anar i ben pràctiques no podran ser escoltades al país nòrdic. Per comptes del nostre senderi, diran i escriuran quatre bestieses i quedaran tan amples. I ja no hi serem a temps: veurem palmeres a Rocacorba.

El pa

El principal desordre de la modernitat el trobem en el pa. Ara vas a qualsevol supermecat i gosen vendre't unes barres o uns pans rodons que no són pas d'aquest món, en tot cas no semblen pas fets de farina i llevat sinó de plàstic o de poliester. Ara vas a posar gasoll i el del poste tabé ven pa. On s'és vist que els del gasoll facin pa o croissants? Es com si anessis a Can Japet i en Japet fill et digués "a part dels cargols, quants litres de gasoll n'hi vols?" Això que qualsevol s'atreveixi a fer pa o vendre pa és un pecat que no té nom, i és un degavell que s'haurà de buscar la manera d'aturar o redreçar. Si les coses segueixen per aquest adreçador, et pots trobar que venguin pa a Can Manxa o al magatzem d'en Quiumes, per posar dos matèries ben allunyades de l'alimentació. Es clar que en en el temps moderns i amb el desordre que vivim tapoc m'estranyaria que hi hagués gent que mengés broques del sis o portland. El cas és que ja no valorem l'ofici, la saviesa, el tremp, l'art i la distinció dels flequers. Si som capaços de comprar el pa en una benzinera, ja no ens importa ben re. El nostre pa de cada dia ens el serveixen amb gasoll o biodiesel o extravagàncies similars. El pa ha quedat reduït a una rutina com rentar el cotxe el dissabte o inflar les rodes de tant en tant. Aviat la mainada no sabran distingir un pa de part de bo, com el que fa en Japet, com el que feia en Quintana o com el que encara deu fer l'Arrufat de Sant Esteve de Guialbes, i sense saber distingir i valorar, i sense tenir cap mena de nord, ens posarem a la boca un plàstic qualsevol i direm que mengem pa. I d'aquí a la ruïna de la nostra civilització n'hi haurà només un cap de carrer. Pensem, amics, que l'invent del pa va ser la porta d'entrada a l'era de l'home civilitzat, la mateixa que anem tancant a base de comprar el pa amb oli de repostar, lubricant industrial i qualsevol bestiesa que venguin en una estació de servei. El pa que tenim a la memòria és el pa que abans de tallar-lo el pare li feia la creu amb la ganiveta i després de menjar el servàvem al caixó. El pa que tenim a la memòria és el que ha il.lustrat tots els nostres berenars i totes les nostres hores del pati. El pa que tenim a la memòria és el que hem donat als nostres fills esmentant i invocant aquella paraula que just comença amb les dues primeres lletres de pare. No rebentem la tradició, la memòria i els nostres llocs comprant una cosa que es doblega com una molla i que té el gust exacte d'una goma pneumàtica. Es comença per relativitzar els bons costums i s'acaba per calar foc a la casa pairal. I així ens va.

dimarts, 8 de desembre de 2009

El meu carrer

El meu carrer és recte, estret i ben avingut. El sol surt per una punta i es pon per l’altra. La resta del dia va a visitar altres carrers més amples, més elegants, més influents segurament. Però al vespre, sempre que pot, torna a treure el cap, ens cluca l’ull i se’n va. Llavors se senten veus des de balcons i finestres cridant la mainada que encara juga al mig del carrer, com si el temps s’hagués deturat, atònit, en un passat remot i feliç.
El meu carrer no és el paradís, gràcies a Déu. Tenim els nostres problemes, les nostres rareses, les nostres misèries. Hi ha, por exemple, un coi de gos que es pixa a la meva porta i el dia que l’enganxi se’n recordarà de mi. També tenim xafarders, cridaners i algun borratxo però en quantitats modestes, equilibrades, que ens permeten capejar la vida amb una certa elegància i domini de la situació. És un carrer molt antic. En sap molt.
Al meu carrer, de tant en tant, es veu un grup de dones resant el rosari. Treuen cadires, es saluden, seuen, xerren una estona i desprès resen el rosari. Mai he sabut quin calendari les congrega; deu tenir a veure amb tradicions immemorials, antigues profecies escrites en llibres sagrats i litúrgies mil•lenàries basades en la lluna i els solsticis. No penso esbrinar-ho. M’agrada que sigui un misteri.
M’agrada trobar-me-les inesperadament quan torno a casa, al vespre. Sento de lluny el xiuxiueig plàcid, rítmic, salmodiat, ara una sola veu, ara totes ensems. La mateixa actitud, la mateixa entonació, les mateixes paraules que pronunciaven les seves mares, les seves avies, i les avies de les seves avies potser abans i tot que el carrer existís. És fascinant. Llavors jo, que mai he cregut en res, faig discretament cap a casa procurant molt no torbar-les, no distreure-les; obro la porta amb compte, entro i torno a tancar-la silenciosament. Si pogués –però, naturalment, no es pot: el rosari és el rosari, no una festa– si pogués m’aproparia a elles i, amb tot el respecte del món, les faria un petó a cadascuna. No puc evitar la sensació que això que fan aquestes dones és d’una importància i una transcendència que ni elles, ni jo, podem percebre amb exactitud. Forma part dels subtils fonaments d’una estructura colossal, interminable, etèria; un edifici en perpètua construcció que ens aixopluga a tots.
I em sap greu pel sol, que no pot veure-ho mai, perquè el rosari, per alguna inescrutable raó, sempre es resa de nit.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Més referèndums

De referèndums inútils n'hem tingut molts en la història trista del nostre país. Per començar el del Referèndum de l'Estatut de Núria que els espanyols, com sempre, es van passar pel folre dels calçotets. Després van venir aquells dos referèndums fantasmes que va muntar el Mussolini del Ferrol, o sigui en Franco. El criminal en sèrie va muntar dues votacions que van servir de comèdia. El poble ras no sabia què anava a votar. La gent es preguntava "conxo, quina diferència hi ha entre el sí i el no". Algú de la conya contestava "El Sí és fer fer costat en Franco i el No és per dir que No se'n vagi". Tafot. El meu pare el van cridar a la feina perquè anés a votar. Li van donar dues paperetes amb la condició que tornés la que no havia fet servir. Total els del Sindicat van saber que havia votat que no. Però en aquell referèndum el no tenia el mateix sentit que el sí. I el règim va continuar matant una bona colla d'anys. Franco va muntar dos referèndums, el 1947 i el 1966, que van ser un escarni sobre la gent. Encara van passar deu anys entre el darrer referèndum i el primer que obria camí a una tristoia i vigilada democràcia. El referèndum del 1976 tabé va ser un joc d'ous. Un engany, una camama, una aixecada de camisa. Va venir després el de la Constitució del 1978 i ja sabem com va acabar la cosa: es va votar una Llei que és la gàbia de Catalunya. Referèndums d'Estatuts d'estar per casa i de l'OTAN en que es van votar autèntiques collonades. Anar a votar el dia 13 de desembre no comporta efectes secundaris, no ens vindrà cagetes, no agafarem dolor, no patirem vèrtic, no ens vindran oits ni cap rodo, no rojarem, no ens agafarà caparrassa. Què hi podem perdre? Cinc o deu minuts? Què són cinc o deu minuts per un país que ja perdut tres-cents de la seva llibertat. Reconxo, Catalunya ve val un referèndum, encara que no sigui oficial. Potser és per això que un país que sempre ha sobreviscut malgrat l'estat, se li escaigui tan bé una cosa mig clandestina i mig d'estar per casa.