dimarts, 8 de desembre de 2009

El meu carrer

El meu carrer és recte, estret i ben avingut. El sol surt per una punta i es pon per l’altra. La resta del dia va a visitar altres carrers més amples, més elegants, més influents segurament. Però al vespre, sempre que pot, torna a treure el cap, ens cluca l’ull i se’n va. Llavors se senten veus des de balcons i finestres cridant la mainada que encara juga al mig del carrer, com si el temps s’hagués deturat, atònit, en un passat remot i feliç.
El meu carrer no és el paradís, gràcies a Déu. Tenim els nostres problemes, les nostres rareses, les nostres misèries. Hi ha, por exemple, un coi de gos que es pixa a la meva porta i el dia que l’enganxi se’n recordarà de mi. També tenim xafarders, cridaners i algun borratxo però en quantitats modestes, equilibrades, que ens permeten capejar la vida amb una certa elegància i domini de la situació. És un carrer molt antic. En sap molt.
Al meu carrer, de tant en tant, es veu un grup de dones resant el rosari. Treuen cadires, es saluden, seuen, xerren una estona i desprès resen el rosari. Mai he sabut quin calendari les congrega; deu tenir a veure amb tradicions immemorials, antigues profecies escrites en llibres sagrats i litúrgies mil•lenàries basades en la lluna i els solsticis. No penso esbrinar-ho. M’agrada que sigui un misteri.
M’agrada trobar-me-les inesperadament quan torno a casa, al vespre. Sento de lluny el xiuxiueig plàcid, rítmic, salmodiat, ara una sola veu, ara totes ensems. La mateixa actitud, la mateixa entonació, les mateixes paraules que pronunciaven les seves mares, les seves avies, i les avies de les seves avies potser abans i tot que el carrer existís. És fascinant. Llavors jo, que mai he cregut en res, faig discretament cap a casa procurant molt no torbar-les, no distreure-les; obro la porta amb compte, entro i torno a tancar-la silenciosament. Si pogués –però, naturalment, no es pot: el rosari és el rosari, no una festa– si pogués m’aproparia a elles i, amb tot el respecte del món, les faria un petó a cadascuna. No puc evitar la sensació que això que fan aquestes dones és d’una importància i una transcendència que ni elles, ni jo, podem percebre amb exactitud. Forma part dels subtils fonaments d’una estructura colossal, interminable, etèria; un edifici en perpètua construcció que ens aixopluga a tots.
I em sap greu pel sol, que no pot veure-ho mai, perquè el rosari, per alguna inescrutable raó, sempre es resa de nit.

2 comentaris:

llobarro de bosc ha dit...

Perdó: àvies va accentuat. Ningú no és perfecte.

josep enric ha dit...

Tanto si rezan como no el sol no deja de salir