divendres, 11 de desembre de 2009

El meu trompu

Han calgut un grapat d’anys per veure’m valent de fer pública la història del meu trompu. El meu únic trompu va ser una giravolta de Sant Martirià, un fracàs absolut dut a terme en el trajecte entre la Masia i el recinte de Barrakes, aleshores ja a la Farga.
Com és tradició els divendres de festa major, els electromecànics coetanis a la meva promoció de la “profe” celebren un sopar de germanor i a l’Agi i a mi, malgrat érem d’administratiu, se’ns fa arribar un visat amb accés a la xefla. El cas és que sortint i aconsellat per l’alcohol vaig cardar una capsigranyada de l’alçada d’un campanar que, gràcies a Déu, només dugué merescudíssimes conseqüències a la meva butxaca
Com és costum per Sant Martirià, les dates acumulaven quantitats destacables de ruixats que per la seva persistència havien inundat un tall de carretera i omplert els recs a l’alçada del Camp Nou. Així, la poca traça, la precarietat de la via i l’encara més perjudicada consciència de servidor van abocar-me a haver d’afrontar les despeses del trompu més car fet mai per Sant Martirià.
De l’estany pujant el Passeig Dalmau es veu que vaig creure convenient ajudar-me del fre de mà i el resultat va ser una esparracada de 180º amb trompada contra la vorera del Bon Repòs i a escassos trenta metres d’una patrulla de mossos d’esquadra situats en la millor de les perspectives que podia oferir la meva estupenda bertranada. El pòrtland, en l’impacta, va arrencar de soca-rel la roda del darrera que va anar a parar dins al rec per on baixaven samals d’aiga. Vaig quedar mirant de nou cap al restaurant d’on proveníem mentre pel retrovisor divisava l’obertura de les portes del vehicle patrulla.
El primer acte reflex va ser el d’arrencar l’auto i fugir, però es veu que el cotxe per funcionar necessita totes quatre rodes. Amb els mossos encara no sé com vam aconseguir pactar un “grua i cap a casa” sense un previ control que no hagués fet més que certificar l’evidència. Abans de marxar, però, vaig obsequiar-los amb una perla en forma de proposta: Reposar la roda perduda amb la de recanvi. – I on l’enganxaràs?- fou la contesta d’un dels agents. La mare que el va parir, em va ben cardar! No havia caigut en el fet que tot darrera la roda hi havia anat mig eix. Estava perdut, no em quedava més remei que trucar en Joan del Taller Unió, que a la una de la matinada li devia cardar una il·lusió de boig rebre notícies meves. Malgrat això em va atendre amb correcció i em va enviar la grua d’en Codinach i convocant-me l’endemà a mitja tarda, que tot i ser festa, aniria al taller a realitzar un primer peritatge.
L’endemà quan el vaig trucar vaig veure la llum. En Joan em va dir que havia passat molt i molt barat, que només era qüestió de canviar una petita peça per cap caler i posar-hi una roda nova i va convocar-me de nou el dimarts al migdia un cop passades les festes.
Vaig passar el que quedava de Sant Martirià amb la sensació de ser el més afortunat dels imbècils imprudents. La meva estupidesa havia comportat mínimes conseqüències.
Dimarts a mig matí em vaig presentar al meu taller de confiança. Quasi mig convençut que en sortiria conduint, de nou, el meu Peugeot vaig anar a trobar en Joan que com sempre voltava revisant les diferents reparacions en marxa. Quan em va veure va venir directament a mi. Amb mitja rialla i mentre anava fotent cops de cap d’aquells que volen dir “la mare que et va parir, animal” em va comunicar que ja havia comptat el que em podia arribar a costar la broma.
- Samora, ho has xafat tot. Eix, ròtula, pastilles de fre, roda i tot un seguit de peces que ni tant sols havia sospitat mai que existissin havien quedat esbardellades i/o desperdigades per mig estany. - Això et costarà un grapat de calers, i a fe de Déu que així va ser.
Allò em va agafar en fred. M’havia fet la idea que amb un parell de setmanades ho tindria tot arreglat. Amb un fil de veueta només se’m a acudir preguntar-li:
- Però no m’havies dit que havia tingut sort i que passaria “barato”?
En Joan va girar cua i mentre enfilava cap a l’oficina i sense perdre el mig somriure va sentenciar:
- Eh que has passat un bon Sant Martirià? Doncs ja està.
Malgrat el gerro d’aiga freda que em va cardar en Joan, vaig marxar pensant que certament havia passat un Sant Martirià de collons, i tot gràcies a la inconsciència per la qui el millor mecànic del món havia vetllat. Per cert, i per tranquil·litat de la parròquia, de trompu no en faré pas mai més cap.

4 comentaris:

Salta Matxos ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Salta Matxos ha dit...

Ara que parles de l'Agi, te'n recordes quan una nit els directius del Banyoles (que feien el sopar de nadal a Can Xabanet) se'l van trobar tot fent giragonçes al bell mig del camp de fútbo vell...jejeje

En Samora ha dit...

Verge santíssima, pobre Agi, es devia ben despistar!!!
I encara diria més, el que realment és greu no és que l'Agi fes giragonces (si és que la història és certa) pel camp de futbol sinó que els directius del Banyoles es gastessin els diners dels socis amb xefles a restaurants de luxe.

Comitè d'Orriols ha dit...

Llamamau mainada, poca se us pot deixar sols.