divendres, 11 de desembre de 2009

El Santuari

El Santuari és Can Xabanet. Volíem fer un dinar de treball i ha estat un impossible. Can Xabanet és una platxèria, és per dir "atureu el món que ara baixo". No és pot pas treballar i dinar a la vegada, això és de nòrdics o de gent sense costum i sense senderi. A Can Xabanet, per començar, sempre trobes cares conegudes. En una taula hi havia la colla d'en Banal i del Senyor Pagès, dinant amb la cordialitat i el saber estar de gent que ja és coneix des de tota la vida. En una altra taula hi havia el president del nostre Club Natació acompanyat de la seva dona. També hi havia una taula amb en Caixàs i una gent, i finalment el menjador s'acompletava amb la família del pintor Lluís Vilà. Voleu millor companyia per un dinar? Això i el servei exquisit, d'una professionalitat majestàtica, que té la casa i que els distingeix sobremanera. Algú trobarà exagerat tota aquesta relació d'adjectius hiperbòlics i desmesurats, doncs que no continui llegint perquè no responem del que podem relatar a continuació. Ens han servit una Atlètica fresquíssima amb vas llarg, com ha de ser, i m'he reconciliat amb la nostra cervesa. Beuratge afruitat amb rerafons amarg que encanta els sentits i amanyaga el món sencer. En Xabanet petit ens ha fet saber que en Banyeta i David del Passeig estrenen Xampany de nom "Revardit" i és llavors quan ho ha completat amb una frase exhuberant "ja podem ser independents, tenim de tot". Però el millor encara havia de venir. Ens han servit un vi prodigiós amb el que hem regat uns macarrons que podem trigar segles en tornar menjar. Gustosos, suaus, passats pel forn, el formatge desfet sobre la pasta. Hem quedat estabornits. Però encara havia de venir la carn i és que no hem parat. Cap de llom a la mostassa, un prodigi universal. En Vaqueta encara ha demanat trufes de postres. I cafè i gelats, i hem pensat que Can Xabanet és a Banyoles el que el Panteó és a Roma. Senyals de civilització, d'ordre, i bon gust. La diferència és que Can Xabanet és a tocar de casa i ens entenen perquè són dels nostres.